Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dijous  21.06.2012  22:37

Autor/s: Àngel Cano

Joan Fuster en la memòria

Men?ame
 

Els tres són u, pel fet que els tres
procedeixen d’u, per unitat de substància.
(Tertulià, Adversus Praxeam)

Sí, els tres són u, pel fet que els tres procedeixen d’aquest país nostre, d’aquest País Valencià. Són la 'nostra' Santíssima Trinitat, són les nostres lletres, són els nostres poemes, són les nostres ortografies, són les nostres històries –que formen la Història en conjunt–, són els nostres xicotets plaers, són les nostres esperances, són els nostres assajos, són les nostres reflexions, són les nostres il·lusions, són els nostres pares. Al contrari que la descripció bíblica, no vénen del cel, ni han davallat de cap altre món, ni han mort en cap creu. València, Burjassot i Sueca els van veure nàixer a principis del segle xx. Van resistir i, malgrat el que ens vulguen vendre, van véncer. Parlem, efectivament, de Manuel Sanchis Guarner, de Vicent Andrés Estellés i de Joan Fuster, als quals, caldria unir, la flexió verbal, el posat d’home bo, les rondalles o els cicles de Cassana, materialitzats per Enric Valor.

Sí, la Santíssima Trinitat –més l’autor de 'L'ambició d’Aleix'– són la base de la nostra cultura, de la nostra llengua, són la representació de la supervivència, del saber fer. Per tant, podríem esmentar que, encara que defugia dogmatismes, 'Nosaltres, els valencians' és la nostra Bíblia. Aquest llibre, que enguany celebra cinquanta anys, va marcar un abans i un després en la nostra història com a poble. Potser no és un dels millors llibres que el mestre Joan Fuster va escriure; potser no és ni tan sols un bon llibre. Però el que ningú no pot negar és que és un llibre imprescindible i necessari, normalitzador i guia per a tots aquells que ens preocupem de saber d'on venim, què som i, sobretot, un llibre que ens dóna les claus per a comprendre què volem ser.

Sí, és un llibre que, com el mateix Fuster diu al pròleg, li hauria agradat llegir, que no escriure, ja que era més aviat un projecte que hauria hagut de realitzar algun historiador. Tant se val, donem les gràcies perquè en fóra ell l’autor. I és que el suecà ja fa vint anys que se’n va anar a reunir-se amb el seu amic Sanchis Guarner, mentre esperava el poeta del poble. A l'edat de setanta anys, el cor li va dir prou. Així, doncs, també es compleixen noranta anys del seu naixement.

Sí, va viure setanta anys i pot semblar poc (si ens atenem a l’edat que tenen els majors dels nostres pobles), però ell ja n’estava cansat, d’existir. 'Ací jau J.F., que va viure com va morir: sense ganes'. Estava cansat de les mentides de la Transició, estava disgustat amb el tomb que havien pres els partits d’esquerra que arboraven les banderes de la democràcia i de la llibertat, estava fotut per la hipocresia dels que els anys anteriors l’havien utilitzat (tant a ell com a Raimon, Al Tall, Ovidi Montllor...). 'La meua posteritat serà de paper'. I tant que ho és: no hi ha dia que Joan Fuster no aparega en algun discurs, en algun article o en alguna conferència.

Sí, quan ell va fer vacances, jo només tenia un any, per això, lògicament, no vaig tenir la grandíssima sort de conéixer-lo: batí, ulleres que intentaven amagar uns ulls vius, però amb una mica de mala llet, bigot, màquina d’escriure i algun refresc alcohòlic, mentre un cigarret es consumia en el cendrer. La primera volta que en vaig sentir a parlar no va ser ni a l'institut ni a cap lloc acadèmic. Fou, com amb el poeta de Burjassot o el cantautor d’Alcoi, gràcies a la cançó-discurs '82-02', d’Obrint Pas. Des d’aleshores, em vaig interessar per tot allò que hi estava relacionat, i vaig anar engrandint la biblioteca: 'Diccionari per a ociosos', 'Babels i babilònies', 'Sagitari', 'El descrèdit de la realitat' i altres etcèteres, amb 'Nosaltres, els valencians' com a obra principal.

Sí, em vaig aficionar a les pàgines d’aquell lector voraç, d’aquell escriptor mordaç, d’aquell escèptic irònic, d’aquell home amb cognom i intel·ligència de jueu. Però no només era un magnífic creador de textos, o un excel·lentíssim observador; era tot això i un lluitador per la nostra cultura. Estudiós d’Ausiàs March, d’Isabel de Villena, de Jaume Roig, de Joanot Martorell, però també d’Eugeni d’Ors o Miguel de Unamuno, deixeble de Montaigne o Voltaire, Diderot o Josep Pla. Llegir Joan Fuster és impregnar-se d’europeisme, de literatura italiana, francesa, anglesa, alemanya. Però llegir Joan Fuster també és omplir-se de Wagner, de Mozart, de Bach o de Beethoven. Igualment, llegir Joan Fuster és, a més, entendre Picasso, Dalí o Miró. I tot això des d’aquella població que no para de donar fruits intel·lectuals situat a la Ribera Baixa.

Sí, en l’obra de Fuster trobem un excels eclecticisme, però també un constant escepticisme. Perquè el mestre no volia adoctrinar, no volia alliçonar; home de raó, hereu de la Il·lustració, fomentava el debat, la dialèctica. Tanmateix, els que han criticat des de qualsevol perspectiva els seus llibres o el seu 'Nosaltres, els valencians', ho han fet amb insults o, àdhuc, intents d’assassinat: l'única arma de destrucció que tenien. Ningú, mai, ha aportat un llibre que contrarie aquest assaig històric. Hi ha punts que es podrien actualitzar, com també hi ha certs aspectes criticables –és el que volia–, com, per exemple, l’ús de la varietat oriental com a varietat estàndard, ja que la nostra llengua és tan i tan rica que té el luxe de tenir molts dialectes, a un mateix nivell, sense jerarquies.

Sí, Joan Fuster ha estat, personalment, el millor escriptor que ha tingut aquest país. Però no només això; l’habitant de la casa número deu del carrer de Sant Josep de Sueca era, a més, un agitador social que va participar en gairebé totes les iniciatives valencianistes: diaris, associacions, organitzacions o editorials. Joan Fuster era –és– omnipresent i m’atreviria a dir que, fins i tot, omniscient. No hi havia tema que no tractara: des de futbol, ciència o literatura, a música, cinema o la ràpida teoria del porro.

Sí, Joan Fuster va ser una peça fonamental en aquesta casa que portem construint infatigablement des del 1707, com també ho van ser Estellés, Ovidi, Sanchis Guarner, Agulló, Grau, Valor, Iborra, Monleón o Bausset. Vos els imagineu, tots de vacances, però guiant-nos, reencarnats en idees constructives i resistents? Els veieu, amb la fera ferotge perseguint aquells amants de València, que fugen amb el gegant del romaní, el qual ajuda a pegar cartells que desperten el poble juntament amb Miquel Grau, mentre, a Benissa, el creador d’algunes paràboles i prou i el lluitador subterrani veuen, en 'La Paella Russa', un actor que compartirà cartellera amb un alcoià? Immediatament, però, s’interromp el concurs per a, des d’un telenotícies valencià –de veritat–, indicar-nos que ningú no ha mort per defensar la llibertat, la tolerància, el respecte a l’altre o la igualtat.

Sí, Joan Fuster –i els seus contemporanis– va deixar molta herència. Parlem d’Al Tall, Miquel Gil, Pep 'Botifarra', Raimon, Paco Muñoz, Obrint Pas, La Gossa Sorda, Pau Alabajos, Feliu Ventura, Aspencat, Xavi Castillo, Orxata Sound System o Lluís Miquel. O de Vicent Partal i Vilaweb, els creadors de L’Informatiu, els que mantenen el diari Ara o el Punt Avui, els membres de tots els Casals Jaume I i d’organitzacions i entitats culturals com Escola Valenciana o ACPV. O dels Ferran Torrent, Isabel-Clara Simó, Manel Alonso, Mercè Climent, Jaume Pérez Muntaner, Ramon Guillem, Xavier Aliaga, Lluís Alpera, Joan Francesc Mira, Isidre Crespo, Toni Cucarella, Josep Guia, Àngels Gregori, Teresa Pasqual, Gemma Pasqual, Antoni Rubio o Vicent Penya.

Sí, Joan Fuster va marcar molts i molts valencians, com els professors, com els metges que atenen els pacients amb un 'hola, com està vosté?', com els matemàtics que es neguen a impartir els seus teoremes en la llengua de ponent. Però, pel que ens afecta, Fuster, les seues idees i la seua defensa d'uns valor, van deixar una empremta magna, increïble i duradora en la nostra Vall Blanca. Josep Albinyana, Joan Olivares, Emili Casanova, Francesc Mompó, Antoni Ferrando, Víctor Vanyó, Salvador Jàfer, Àngel Canet, Toni Canet, Toni Espí, Jordi Albinyana, Diego Albinyana, Maria Josep Garcia, Moisés Llopis, Joan Torró, Eva Albinyana, Àlex Albinyana, Josep Antoni Alfonso, Mari Ángeles Aparici, Joan Sanchis, Odi, Auxili, Red Roja, les bandes de música, el Ball dels Locos, els dansaors, Ca les Senyoretes, Col·lectiu l’Olla, l’Associació de Minusvàlids d’Ontinyent, Benigànim Digital, Quatretonda Digital, Carles Pastor, Juanjo Blanco, Pere Ródenas, Sergi Gómez, Mercè Lloret, Lluís Segrelles, l’Associació de Veïns el Llombo, Juli Fenollar, Enric Benavent, Ximo Urenya o l’IEVA, entre d’altres.

Sí, Joan Fuster és la mesura de totes les coses. Sí, Joan Fuster no tenia cap altra professió que la de ser Joan Fuster. Sí, Joan Fuster estimava la ironia i tenia els còmplices adequats. Sí, Joan Fuster ens va explicar que la vertadera 'història' d’un poble seria la història de les seues pors. Sí, Joan Fuster ens va despertar de la letargia en què havíem caigut. Sí, Joan Fuster era la columna vertebral d’uns països sense nom però amb les idees pròpies. Sí, Joan Fuster era l’artífex de tants somnis complits. Sí, Joan Fuster era el tertulià, era el conseller, era el profeta, era el sant a què s’aclamaven tots els amants del nostre territori. Sí, Joan Fuster fa cinquanta anys que va escriure 'Nosaltres, els valencians'. Sí, Joan Fuster va escriure set llibres de poemes, que van prendre vida de la veu d’Ovidi Montllor en l’homenatge que, de la mà del Col·lectiu l’Olla, es va fer a l’Olleria el 1993 i que actualment podem trobar en el disc 'A dos de val: Ovidi diu Fuster', amb nombroses col·laboracions d’altres músics. Sí, Joan Fuster ens va ensenyar a estimar-nos com a poble, a cridar i cantar en valencià, a entendre les nostres tradicions, a defugir l’oficialitat imperant.

'Ego dixi: dii estis. (PS. LXXXI, 6). I no ens ho volem creure'. Sí, som déus, som fills de la Santíssima Trinitat i de Valor, som capaços d’aconseguir el que ens proposem, som els vencedors, som comarca i volem fer país, som els hereus d’una cultura que camina per ella sola, som un poble i volem seguir sent-ho. I, recordeu: si algun dia creieu que les coses es torcen, que el pessimisme està guanyant la partida, que esteu en escac, feu memòria, agafeu un text de Fuster, llegiu-lo o rellegiu-lo i comprovareu que els nostres peons es poden transformar en reines i véncer tots els obstacles que se’ns posen per davant. Visca sant Joan Fuster!