17.06.2012 - 06:00
Qui haja pogut veure les imatges emeses per la televisió francesa de la presa de possessió del president de la República, se n’haurà adonat de com és de fàcil el funcionament polític d’un estat democràtic i republicà arrelat a la voluntat del poble francés. Des del 1789, amb els sobresalts, guerres i experiments viscuts des de la I República el 1792 fins a la V República actual del 1958, ha sigut, i continua sent-ho, un referent imprescindible per al món occidental com a nació que va trencar la inèrcia de la tradició monàrquica i va donar al món una lliçó de com el poder del poble és qui decideix en la nació i no les classes reaccionaries que disposen de l’exèrcit, dels diners i del poder diví.
Miren què va passar amb l’anomenada ‘Transició espanyola’ quan les Corts franquistes, una paròdia de parlament, proclamaren una monarquia sense la participació del poble per a instaurar un sistema que no venia d’un plebiscit i que el 1931 ja havia repudiat per obsolet. No sé qui és el senyor Murphy, ni m’importa, però aquests dies algú, parlant del que ocorre en altres països, recordava que allò que comença malament, acaba malament.
La victòria del candidat socialista francés a la prefectura de l’Estat coincideix amb els 220 anys de l’enderrocament del règim monàrquic i la instauració de la República francesa. Per a la classe dirigent francesa de ‘l’ancien régime’ —aristocràcia, alt clergat catòlic i exèrcit compromés amb la monarquia de Lluís XVI— va ser el 10 d’agost del l792, més que el 14 de ju1iol del 1789, la data que va marcar la fi de l’absolutisme i el triomf definitiu dels llauradors, de la menuda burgesia mercantil i de la classe obrera castigada durant segles pel despotisme dels grans terratinents i dels banquers, així com de la corrupció desenfrenada dels monarques borbònics successius que es rellevaren en el conegut com ‘tron de sant Lluís’.
Evidentment, l’explosió popular, aquell gloriós 14 de juliol del 1789, marcaria per a sempre un canvi profund en els sistemes politics europeus i del món occidental. Quan la ciutadania —cansada de suportar els abusos i les vexacions del poder reial i dels seus afins, i cansada també d’humiliacions per part d’una classe dirigent carregada de privilegis— va assaltar la fortalesa de la Bastilla, va iniciar un camí sense retorn l’objectiu del qual era l’enderrocament de la monarquia. El matí del 10 d’agost del 1792, el poble insurgent va marxar cap al palau de les Tulleries i va prendre com a presoners tots els membres de la família reial. La conquesta de les Tulleries no va tindre cap semblança amb la pressa de la Bastilla el 1789. En primer lloc, va ser una explosió d’ira i tres anys després els revolucionaris van decidir que el canvi polític havia d’arribar-hi fins al final.
No van acabar únicament amb la monarquia de Lluís XVI i d’una llarga relació de reialistes; també va tocar el tom al poder de l’Església que va veure com els arravataven la influència sobre la vida quotidiana del poble. Les propietats i el poder econòmic van quedar quebrantats i la pretensió de disposar del suport automàtic del braç secular per a imposar la seua concepció d’una societat catòlica va perdre tota vigència. Va ser el triomf del dret de gents sobre el feudalisme catòlic. Eixa mescla d’autoritat política, religió d’Estat i privilegis aristocràtics per a l’alt clergat mai no arribaria, amb la Revolució, a encarnar de nou a França.
Aquest canvi rotund es va completar amb el processament de Lluís XVI i la sentència a mort dictada contra el monarca, qui va ser guillotinat el 21 de gener del 1793. Després, el 24 de juny del mateix any, va ser aprovada la Constitució de la I República francesa així com la Declaració dels Drets de l’Home i l’Abolició de l’Esclavitud.
Aquestes efemèrides que recordem ara vénen a coincidir amb el triomf socialista del 6 de maig que tanta expectació ha alçat en les forces progressistes europees. El nou inquilí de l’Elisi ha omplert d’esperança gran part dels països de la Unió Europea. França i la Revolució van ensenyar al món els camins de la llibertat i el dels Drets Humans. Ara, amb una Europa arruïnada per la miopia de les forces financeres i per l’ambició desmesurada dels especuladors, fills majors de la dreta reaccionària, que pretenen imposar el pensament únic neoliberal i acabar amb els drets socials de milions de ciutadans, mirem una vegada més el veí francés per a recuperar eixos drets hui trepitjats per banquers usurers, polítics obscens i especuladors de tota mena. Eixe és l’autèntic ‘eix del mal’, el que castiga la ciutadania inerme i el que premia les mil formes de corrupció.
Enllaços
Array
Array
