L’educació a l’esport, un triangle de forces

En aquesta tasca, que no és senzilla, els psicòlegs poden jugar un paper fonamental. Per a Martí Matabosch, doctorand en psicologia esportiva, seria positiu que tots els clubs de futbol comptessin amb la figura del psicòleg esportiu. Matabosch considera que hi ha d’haver un triangle de forces en l’educació dels joves futbolistes. Aquest triangle ha d’estar format per pares, entrenadors i psicòlegs, sempre posant en primer lloc els interessos del nen. Joan Riera, professor de psicologia a INEFC Barcelona comparteix la posició de Mata, tot i que matisa que no cal una dedicació completa.

Però avui dia, i més amb els pressupostos escassos amb els quals compten la majoria de clubs de futbol, no és fàcil contractar aquesta figura del psicòleg esportiu. És per aquest motiu que pares i entrenadors tenen l’obligació moral d’educar correctament els nens i nenes. El problema amb què es troben és la manca de formació i es pot veure reflectida en casos molt concrets. D’aquesta manera, per exemple, un entrenador que porti un aleví fa els mateixos exercicis que el qui entrena un cadet (llurs jugadors tenen tres anys més). Aquesta és una pràctica generalitzada al futbol base i només la formació dels qui després formaran n’és la solució. Tal i com explica Martí Matabosch, cal adaptar-se a cada situació, a cada nen, a cada categoria…

Els pares són també una peça fonamental en l’educació del petit esportista. Són el mirall dels seus fills i, per tant, el seu comportament ha de ser l’adequat. Alguns nens de l’escola de futbol de Viladecavalls explicaven que no entenen com un pare pot insultar l’àrbitre o l’equip rival. Hi ha pares que això encara no ho entenen. Creuen que protegeixen els seus fills, però els acaben perjudicant molt. Un altre cas típic és la pretensió dels pares de crear ‘Messis’ o ‘Cristianos Ronaldos’. Pressionen els seus fills en un afany competitiu que un nen de 10 anys no pot suportar. A més, el petit futbolista rep ordres del seu entrenador i, alhora, del seu pare. Evidentment, aquí es presenta un conflicte moral al cap del nen: “a qui he de fer cas?”.

I és que en un esport com el futbol, que apareix als mitjans de comunicació cada dia, és comú pensar-se que hom en sap prou com per donar lliçons del reglament o de la manera d’organitzar el joc. És per això que cadascú ha de tenir clar el seu paper. L’entrenador cal que marqui distància respecte els pares. L’autoritat a l’hora de jugar a futbol no és ningú més que el propi entrenador (i, evidentment, l’àrbitre del partit).

Enllaços
Array
Array