19.05.2012 - 10:50
Del text mateix de l’enquesta “Pour ou contreu ne loi sur les langues régionales?”, es dedueix que l’opció de considerar que no ha d’haver-hi cap llei que reconegui les llengües regionals resulta tan acceptable com, ara fa cent anys, ho era, per exemple, la d’estar en contra que les dones tinguessin dret a votar.
Es promotors de l’enquesta demanen si cal reconèixer legalment “le corse, l’occitan, le savoyard, le flamand, le picard, le créole, etc.”, en peu d’igualtat amb el francès; per tant, quines deuen ser exactament les llengües regionals de França no se sap ja que l’enumeració es clou amb el vague i imprecís “etc”; què passa, doncs, que n’hi ha tantes que no se’n pot ser la llista sencera?, o bé potser com que són llengües de segona —o de tercera— categoria no cal mencionar-les totes?
Igual s’han inspirat en la constitució espanyola que, quan parla de les llengües espanyoles, només en dóna el nom d’una: el castellà.
A més, què és una llengua regional? El francès, resultat de l’evolució del llatí vulgar a la regió de l’Île-de-France, també deu ser-ho, però, naturalment, a França quan es parla de llengües regionals, tothom entén que es fa referència a una categoria de llengües dins de la qual no hi és pas el francès, precisament perquè es troba a un nivell infinitament superior.
Com tots sabem, que el català sigui, per una banda, una de les llengües regionals de França i, de l’altra, una de les llengües espanyoles, no es deu pas a cap mena d’especial peculiaritat filològica, sinó a la derogació del Tractat de Corbeil de 1258 pel Tractat dels Pirineus de 1659, i als decrets de Nova Planta de 1716.
L’experiència espanyola del darrers trenta anys ens indica que, òbviament, un reconeixement legal sempre és millor per a la llengua, però que, sense un estat propi, el màxim que es pot aconseguir és una oficialitat “de segona”, en què, per exemple, el català pogués usar-se per relacionar-se amb les institucions de l’administració pública, cosa del tot impossible avui dia a la Catalunya Nord, però qualsevol intent de fer-ne la llengua predominant al territori sigui condemnada com a “imposició” perquè, és clar, la que ha de prevaler és la llengua “de la République” o “la lengua común”, realitat aquesta sancionada explícitament per l’article 3 de la Constitució espanyola.
D’altra banda, els bons resultats assolits a les darreres eleccions presidencials franceses per Marine Le Pen o, fins i tot, per Nicolas Sarkozy, no deixen gaires possibilitats a l’aprovació d’una llei sobre les llengües regionals.
Si François Hollande n’impulsés una de massa agosarada, segurament perdria una quantitat força important de vots, cosa que li dificultaria la reelecció el 2017.
Hollande ha arribat a l’Elisi per conservar i defensar el tradicional model franco-francès, un dels ingredients del qual és que a França, de llengua no n’hi ha més que una, la qual, a més, és la millor de totes les que hi ha al món ja que deu ser l’única en què es pot dur a terme activitat cultural.
Potser els espanyols no arriben a aquest grau de xovinisme amb el castellà, però, a hores d’ara, tots hem de tenir clar que França i Espanya són models tallats per un mateix patró.
Xavier Deulonder i Camins (13-5-2012)
deulonder@mesvilaweb.cat
