‘¿Y ahora adónde vamos?’

Nadine Labaki va debutar com a directora de cinema amb la deliciosa ‘Caramel’ i aquesta vegada torna a repetir el to amable per a explicar un conte al voltant de l’ombra permanent de la guerra i de l’audàcia de les dones d’un poble de cristians i musulmans per a evitar que els instints dels homes tornen a desenterrar les armes. Sota el títol ‘¿Y ahora adónde vamos?’, el tarannà de la cinta i la desimboltura dels seus insòlits números musicals la converteixen en una pel·lícula ‘resultona’ i simpàtica, que s’ha convertit en el major èxit de taquilla del cinema libanès.

Nadine Labaki va debutar com a directora de cinema amb la deliciosa ‘Caramel’ i aquesta vegada torna a repetir el to amable per a explicar un conte al voltant de l’ombra permanent de la guerra i de l’audàcia de les dones d’un poble de cristians i musulmans per a evitar que els instints dels homes tornen a desenterrar les armes. Sota el títol ‘¿Y ahora adónde vamos?’, el tarannà de la cinta i la desimboltura dels seus insòlits números musicals la converteixen en una pel·lícula ‘resultona’ i simpàtica, que s’ha convertit en el major èxit de taquilla del cinema libanès.

La pel·lícula conta com una processó de dones de dol va camí del cementiri d’un poble de l’Orient Mitjà, mentre estrenyen contra elles les fotos dels seus marits, pares i fills. Algunes porten vel, altres una creu, però totes comparteixen el mateix dol, conseqüència d’una guerra funesta i inútil. En arribar a l’entrada del cementiri, el seguici es divideix en dos: un musulmà i l’altre cristià.

Amb el rerefons d’un país esquinçat per la guerra, el film narra la determinació sense fissures d’un grup de dones de diferents religions per a protegir la seua família i el seu poble de les amenaces. Demostrant un gran enginy, inventant estratagemes, unides per una amistat indestructible, aquestes dones només tenen un objectiu: distreure l’atenció dels homes i fer que s’obliden de la seua còlera i de la seua indiferència. Però quan els esdeveniments prenguen una orientació tràgica, fins on estaran disposades a arribar per a no perdre els que encara queden?

La crítica ha destacat que és un tipus de cinema que apel·la directament al favor del públic, que busca legitimar-se com a missatge abans que com a obra, perquè fa una crida a la concòrdia entre religions i pobles, i troba la complicitat en el to de comèdia costumista. La pròpia directora, Nadine Labaki, també actriu en la cinta, ha explicat: ‘com que la història és tan tràgica, el fet de tractar-la amb humor, per a mi, és normal, perquè de vegades la situació és tan absurda que no queda més remei que riure’s del que passa. I aquesta mirada crea una distància i en el moment en què riem dels nostres defectes, és quan comencem a curar-los’. I afegeix sobre la part de musical: ‘la música –-composta pel meu home– ha ajudat a crear un ambient de conte de fades que pretenia aconseguir per a donar-li un caràcter universal a la història. En la cinta es tracta un conflicte entre cristians i musulmans, però podria passar el mateix entre germans a qualsevol part del món’.