Le Havre

Com és habitual en el cineasta finlandès, el protagonista de Le Havre és un outsider i un perdedor, una ànima allunyada dels grans esdeveniments del món. I en aquesta ocasió el director se centra en la història de l’escriptor Marcel Marx, que ja va ser el protagonista del seu film anterior ‘La vida de Bohemia’ (1992), vingut a menys, qui ha acceptat el seu fracàs i s’ha reinventat com a enllustrador. Marcel Marx viu en la seua petita bombolla de felicitat composta pel seu treball, la seua dona i els habitants del poble de Le Havre (el port, l’eixida al mar de París, la desembocadura del Sena), on s’ha exiliat, fins que un adolescent emigrant de l’Àfrica negra es creua en el seu camí i la seua dona emmalalteix. Kaurismäki encaixa aquest argument en el territori de la comèdia, establint alguns punts de contacte amb el cinema de Chaplin especialment per la forma d’entendre les situacions paròdiques sempre plantejades des d’un clar i diàfan amor envers els seus personatges. D’aquesta manera, Le Havre arranca sense que puga albirar-s’hi cap tipus de traïció a l’espectador habitual de Kaurismäki i sense que aquest puga sentir-se estafat o frustrat.

Alhora, el cineasta es manté fidel a la seua característica i reconeixible concepció del temps i l’espai cinematogràfic. Cadascun dels plans del film estan plantejats com si hagueren d’existir de forma autònoma, al marge de la resta del metratge. Són plans centrífugs, d’arrel pictòrica i que harmonitzen perfectament amb la posada en escena hieràtica a la qual Kaurismäki ens té acostumats. Tots els plans tenen vida pròpia al marge de la pel·lícula, com si cadascun continguera una altra microhistòria destinada a ser descoberta per l’espectador més perspicaç i entrenat.

No sobra que, en aquest cas, aquesta opció formal explica algunes de les situacions que es plantegen, amb l’habitual mirada crítica del director finlandès al llarg del film. La rigidesa i la impostura de la societat occidental, l’hermetisme amb què se segueix vivint el dia a dia, la incapacitat d’obrir-se sincerament a l’altre. Encara que aquesta lectura poguera paréixer massa evident, el cert és que pren tota la seua rellevància quan fa aparició l’investigador Monet i Marcel Marx veu com el seu món se’n ve avall, i es va sentir obligat a canviar a ajudar el petit emigrant.

És, per tot això, que Le Havre és, segurament, una de les pel·lícules més harmòniques de Kaurismäki en el sentit que el discórrer dels esdeveniments conviu de forma perfectament conjuntada amb la particular forma com els observa el cineasta.