Els pescadors del Palmar

                   «—José Mariano Bru Marco!
                     —Cap avant de les bovetes raere dalt!
                     —Manuel San Ambrosio!
                     —Cap enrere del vallet!
                     —Salvador Marco Bru!
                     —Cap en terra de les bovetes en raere!»

I així, un darrere l’altre, els pescadors del Palmar van triant els seus llocs de pesca o redolins a mesura que se’ls anomena per sorteig. Els primers han estat afortunats: enguany l’atzar els permetrà obtenir majors beneficis, ja que, en els llocs triats, la pesca és més abundant. L’última a triar, Felicidad Dasí, acabada d’incorporar per dret a la Comunitat, renunciarà a la pesca. No li pagarà la pena.

Fa cinquanta anys, el primer a triar s’hauria fet ric. A l’últim, aquest sorteig el condemnava a la fam i la misèria. El pitjor lloc, el Perellonet Nou, era compartit amb onze pescadors més i per tant els recursos eren molt limitats. Tretze segles s’ha mantingut la tradició, respectada i consensuada per tots, i la Comunitat de Pescadors, igual com el Tribunal de les Aigües, continua viva com una institució ancestral al servei d’unes gents i del paisatge que han creat.

Tots els anys, alguna persona il·lustre té l’honor de ser convidada a extraure les boles del sorteig en el centre del Palmar, una illa rodejada de canyes i de fang amb olor de salze i arrossars espigats. Sota les mirades de centenars d’ulls crispats per les llampades de l’estany i les nits de lluna plena, el triat per a extraure les boles se sent un afortunat de la història. A pesar dels segles transcorreguts i la degradació de l’Albufera, aquesta tradició –que va ser essencial per a la seua supervivència– continua convocant any rere any els pescadors de soca, aquells als quals el llinatge de sang els atorga el dret a la pesca.

Els pescadors de soca, fills de la tradició i del paisatge

«Tot és de tots, no com en terra ferma, on els homes han inventat aquelles porqueries del repartiment de la terra i li posen límits i tanques», deia Blasco Ibáñez en boca del Tio Paloma, que s’entusiasmava parlant de l’estany. 

Els pescadors de soca-rel, els únics que tenen dret a la pesca per formar part de la Confraria de Pescadors i la tradició de la qual es transmet de pares a fills, mantenen les mateixes tècniques artesanals de fa set segles. L’explotació sempre s’ha mantingut en equilibri amb el medi fins que va arribar la industrialització i l’Albufera va perdre part dels seus recursos. La vida dels seus membres fins llavors es regia per les reials ordenances que es van atorgar a finals del segle XIII, uns privilegis que per voluntat reial regulaven la riquesa de la pesca. La comunitat de Pescadors va quedar al marge de l’ordenament jurídic del decret de Nova Planta el 1707, per la qual cosa al Palmar han continuat guiant-se pel costum i la tradició.

El Palmar no és només un lloc on anar a menjar arròs a banda els caps de setmana. Les cases restaurades amb el poc gust que ens caracteritza als valencians no guarden un equilibri arquitectònic perquè potser mai no en van tenir. Va ser un poble pobre on la gent vivia en barraques amb trespol de canyes i parets de fang. La misèria va ser l’ombra que va enfosquir la vida de les seues gents fins que van convertir l’arròs i l’alli pebre en motors de la seua economia. El Palmar és prou més del que sembla: són els capvespres des del Campot i els concerts que s’hi feien a l’estiu; els passejos amb barca i els sopars enmig del llac abans de la posta de sol; les regates de vela llatina i els camins zigazaguejants que ens porten fins a la Muntanyeta dels Sants… Són les sèquies i la mar; els llentiscles assotats pel vent de llevant i les dunes recuperades vora els malladars; les platges desertes i algun hotel on poder descansar. El Palmar ofereix una estampa tòpica però real, la proximitat de la qual ens fa veure’l amb poca objectivitat. És part d’un parc natural per recórrer-lo amb bici una vesprada qualsevol fins on acaben els camins, o per deixar-se portar pels sentits o navegar des del port de Catarroja fins a la Mata del Fang. Perquè, per molt trivial que semble, el Palmar és més que això: és l’essència de la cultura valenciana forjada en les terres baixes vora la mar. Però són els seus mateixos habitants els primers que l’han de valorar.

José Manuel Almerich és geògraf, escriptor i guia de muntanya del Centre Excursionista de València.

Llig l’article ‘Els Pescadors del Palmar’ sencer a la revista Mètode.

Enllaços
Array