27.02.2012 - 06:00
El periodista, escriptor i professor Francesc Canosa s’ha posat un frontal al cap i s’ha endinsat per les coves subterrànies de la nostra història. L’expedició no tenia pas el designi d’arribar a la màxima profunditat, sinó de fer llum en unes galeries que, per massa a prop, sovint es deixen de visitar. La memòria d’Unió Democràtica de Catalunya, ‘Entre el sabre i la bomba’ (A contra vent), que es presenta avui a Barcelona, és un llibre de testimonis de la història política i personal d’unes dones i homes atrapats entre els dos extrems d’un conflicte que la simplificació ha pintat de vermell i negre.
Hem parlat amb Canosa i li hem preguntat per aquesta incomoditat de la història de dos colors amb el cas d’Unió. ‘És la incomoditat de la normalitat. Catalanistes, cristians… això no ho entén ningú. Com li va preguntar un anarquista al dirigent d’Unió Pau Romeva mentre li saquejaven la casa: “Vostè què és roig? o negre?” i ell contesta: “Sóc a quadrets”.’ Canosa afegeix: ‘Unió és la Catalunya atrapada el 1936 per uns i el 1939 pels altres. Això sempre és incòmode perquè el relat l’han explicat unes minories i la memòria que tenim és més de carnet ideològic que no pas memòria col.lectiva de país.’
Entre la incomprensió i la ignorància
Canosa recupera el fil del país impossible que el 1931 era capaç de tot, i l’estira fins el 1980, quan comença un procés de transformació en que tothom deixa de ser el que havia estat. Contra el relat d’un anti-franquisme exclusivament roig, ‘Entre el sabre i la bomba’ repassa els records personals d’uns homes i dels seus fills que van desplegar una diplomàcia internacional al servei de la recuperació nacional i que van participar en alguns dels plans més atrevits per enderrocar el règim espanyol.
‘Unió és com Catalunya: sempre plenament incompresa i ignorada. I cal recordar que, enguany que és el centenari del naixement de l’escriptor més incòmode de Catalunya, Joan Sales (i que amb les seves obres, Incerta glòria i Cartes a Màrius Torres, dóna una visió catalana, inèdita, de la Guera, que posa de manifest com els catalans van quedar atrapats per uns i altres), ell al tornar de l’exili es va fer d’Unió perquè veu que és l’únic partit que surt intacte, per l’actitud honesta, crítica, coherent, de la guerra.’
Entre la comissaria i la txeca
L’equilibri de ser cristians i catalanistes, explica Canosa, no els permetia cap refugi segur. Els membres d’Unió havien de mirar constantment a una banda i altra. Vivien amb el temor d’anar a parar a una comissaria franquista o a una txeca . Però aquest estat d’alerta constant, que s’explica amb molta vivor al llibre, no els va fer abandonar la seva particular batalla política.
Li demanem a Canosa que ens expliqui quins testimonis l’han colpit amb més força: ‘Tots els testimonis són increïblement desconeguts, ignorats, i els esclats d’impressió són a totes les èpoques: la coherència, la integritat de Pau Romeva davant de la Llei de Contractes de Conreu de 1934 i davant el caos de l’inici de la guerra; Lluís Vila d’Abadal renunciant a l’exili per salvar vides a Catalunya durant la guerra i, quan es va morir, un grup de pobres, que no volien ajudar ni els de la CNT-FAI, van portar el seu fèretre en mostra d’agraïment perquè el Dr. Vila els va ajudar sempre; l’eterna crònica tràgica de Manuel Carrasco i Formiguera i la seva família, i tanmateix mantenint sempre la fermesa, la dignitat, l’esperança, la fidelitat al país; el jugar-se la vida a la universitat franquista dels anys quaranta d’Agustí Bassols, o d’Anton Cañellas internacionalitzant el combat contra la dictadura…’
Entre la història i el futur
La Unió dels orígens era un partit que bevia de la democràcia cristiana, però que incorporava molta influència de la socialdemocràcia dels països del nord. Com expliquen els testimonis que condueixen el relat, la qüestió social tenia una importància cabdal en el projecte que, contra el que hom pensa, deixava en el terreny estrictament personal les qüestions religioses. Però sempre la preeminença de la reconstrucció nacional: ‘Volem recollir l’adhesió dels patriotes que, amb idearis accidentalment divergents, concordin amb nosaltres en la concepció espiritualista de la societat i en la pressa de restaurar integralment la nostra Catalunya’, deia un manifest inicial.
Què farien ara aquells homes i dones que van aixecar el projecte original? Canosa pensa en veu alta: ‘Farien el mateix que van fer. Si a ells a partir de 1931 els va caure el pes de la història, ara també està caient, i tot plegat queda ben clar al manifest fundacional d’Unió, que és un text polític molt important, alhora que desconegut i un corpus ideològic inusual als partits de casa nostra, i d’una vigencia i una lluminositat total aplicada als nostres dies, tant per la problemàtica nacional com social, que era la mateixa el 1931 que ara.’
