‘No habrá paz para los malvados’

‘No habrá paz para los malvados’ ens recorda la literatura ‘noir’, conscient de la necessitat de fer un treball crític recolzant-se en un enfocament completament arcaic. Enrique Urbizu filma les accions quasi sense explicació, encara que amb sentit; cosa que entenem en un aspecte general, però, de vegades, no suficientment, atés que el realitzador basc crea constantment accions sense diàlegs; l’important són les sensacions, tan visceral com siga possible, que projecta la seua història, per mitjà d’una col·lecció d’imatges que descriuen la seua forma d’entendre la sèrie negra. Un món violent, degradat i nauseabund, en el qual el protagonista esgota el seu darrer alè mentre contempla tota eixa abjecció que el moralisme és incapaç de domesticar… Cal ser un gran cineasta, un gran artista, per aconseguir tal grau de sofisticació estètico-filosòfica. D’ací que aquest film siga una pel·lícula extraordinària.
 
Urbizu ho aconsegueix per un costat sense adhesió, sense ironies ni distanciaments bastards, a una estructura narrativa clàssica, aquella es caracteritza perquè els agents causals del motor de l’acció dramàtica són personatges individuals que actuen pel desig al qual s’oposa alguna cosa o algú, donant lloc al conflicte. La cadena d’accions causals motiva la majoria dels fets de la narració i a ella se subordina el temps. La narrativa que es construeix a partir d’una posada en escena que dóna significat, profunditat, a la història que conta únicament i exclusivament en imatges. Tots i cadascun dels actors es converteixen, en mans d’Urbizu, en elements significants de primer ordre, en els quals va implícita la ruptura de la imatge prefixada que tenim d’ells per treballs anteriors, amb l’objectiu de provocar una sensació de vertigen, d’inseguretat en els espectadors, ja que en ‘No habrá paz para los malvados’ res no és el que sembla.
 
Tampoc no s’han d’oblidar aquells plans la composició dels quals s’organitza els moviments dins del quadre, aconseguint que entre el primer enquadrament d’un pla i el final sembla que existesca una lògica interior que en cap moment trenque el ritme del conjunt.
 
També sobreïx el gran domini de la representació cinematogràfica de la violència per part del director, lluny de l’anodina espectacularitat del cine de Hollywood. En aquest film la violència és un xoc entre formes de vida; és un conflicte entre voluntats de poder, palpable en els mínims detalls: un gest ofensiu, una mirada, una paraula que desvia l’atenció i la violència ix a la superfície. El realitzador la filma de manera seca i contundent, sense sumar-se a la festa de la violència gratuïta per acabar completant una història creïble de pur film negre, un ‘polar’, un ‘thriller’, que funciona perfectament.