Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dijous  16.02.2012  19:34

Autor/s: Vicent Guerola i Sais. Àrea d'Ocupació de CCOO Comarques Centrals

Contra la reforma laboral

Men?ame
 

El 20 d'octubre de 2011, en el programa 'Los desayunos de TVE', Esteban González Pons, llavors portaveu del PP, exclamava: 'El PP no recolzarà abaratir l'acomiadament en cap cas'. 3 mesos i 21 dies més tard, el Consell de Ministres del nou Govern –del PP- aprova una reforma laboral per la via d'urgència mitjançant un Reial Decret Llei que no sols abarateix i facilita l'acomiadament, sinó que a més atorga nous poders als empresaris, debilita la negociació col·lectiva –'empoderant' el conveni d'empresa, quan no la negociació individual- i precaritza encara més les condicions de treball en el Regne d'Espanya –ja de per si precaritzades en reformes anteriors.

Anteriorment, des de l'aprovació de l'Estatut dels Treballadors en 1980, s'havien produït 52 reformes laborals a Espanya. La repercussió en matèria de contractació i ocupació de cada una d'aquestes reformes ha estat desigual. Les reformes unilaterals, imposades sense negociació amb els agents socials, han influït decisivament en l'increment de la temporalitat i la precarietat laboral en moments de creixement econòmic, mentre que en situacions de crisi han catalitzat la destrucció d'ocupació.

Per posar un exemple: a finals del segon trimestre de 2010, Espanya sumava 4,65 milions de parats, el 20,09% de la població activa. Una reforma laboral (la de juny de 2010) i any i mig més tard, Espanya tanca 2011 amb 5,3 milions i una taxa del 22,8%. De què va servir, en termes d'ocupació, aquesta reforma?.
A més a més, el denominador comú de totes les reformes laborals imposades és que cap govern no ha presentat cap balanç amb els resultats que han produït.

El Partit Popular, que Dolores de Cospedal –la multimilionària secretària general del partit- va qualificar en una mostra de cinisme indecent com a 'Partit dels Treballadors', continua la senda oberta pel PSOE amb l'anterior reforma laboral. La nova llei persegueix oficialment objectius lloables, però que no tenen la menor credibilitat ni s’han consensuat amb els agents socials –no almenys amb els sindicats, a la patronal la delaten les seues alegries-. Sonarien a acudit si no estiguérem parlant de la desesperació de milions de persones.

Oficialment, aquests són els objectius de la nova llei:
    1.    Afavorir l’eficiència del mercat de treball i reduir la dualitat laboral.
    2.    Afavorir la flexibilitat interna de les empreses.
    3.    Fomentar la contractació indefinida i afavorir la creació d’ocupació.
    4.    Afavorir l’empleabilitat de les persones treballadores.

Davant tant d’afavoriment', propose traduir tan lloables com eufemístics objectius a conceptes comprensibles per a la major part dels mortals:
    1.    Retallar salaris i condicions de treball i precaritzar el mercat de treball.
    2.    Augmentar el poder i la discrecionalitat de l’empresari.
    3.    Convertir contractes temporals en falsos contractes indefinits amb 'despido libre' el primer any.
    4.    Més formació -qui la finança?-, quan el que cal és una reforma en profunditat del sistema.

Perdoneu la insistència, però algunes característiques de la 'nova' reforma vénen a reforçar propòsits amagats de reformes anteriors: abaratir i facilitar l’acomiadament, eliminar la tutela judicial i administrativa que empara les persones treballadores que són expulsades –improcedentment, és a dir, sense cap motiu ni causa- del mercat de treball, major poder i discrecionalitat –arbitrarietat- empresarial (en determinades i ampliades circunstàncies, l’empresari pot canviar-te les condicions laborales, si no hi estàs d’acord, la porta és ben oberta), contractes de 'formació' fins als 30 anys!, ….

La reforma laboral no sols és negativa 'per se': ho és més encara en el context sòcio-econòmic en la qual s’imposa, amb una brutal recessió econòmica sense visos de recuperació –ans al contrari- i dins d’una sostinguda i 'in crescendo' campanya mediàtica en contra dels sindicats –no ve de nou-. L’ecuació es resol amb facilitat i el nombre d’aturats (que algun ministre 'il·luminat' pronosticava que no traspassaria la barrera dels 4 milions) estarà enguany mateix a tocar dels 6 milions.

Però és en les nostres mans d'impedir que aquests abusos queden impunes. Es fa més necessària que mai la mobilització social: com més en siguem, millor. Com més units, millor. No podem consentir que tant d’abús quede impune. Rememorant un vell lema de perenne actualitat: cap agressió sense resposta.

Hem d'espantar les nostres pors: que la por la tinga el capital. Sense nosaltres, sense la classe treballadora, no són res: atés que els diners no es poden menjar, més d’un privilegiat envalentit es veuria obligat a treballar! per subsistir. Eixa ha de ser no ja la seua por: el seu autèntic pànic. I la nostra força.

P.D.: El 19 de febrer, tothom al carrer contra la reforma laboral!