27.01.2012 - 10:35
A la qüestió de si és possible parlar d’independència a la Catalunya Nord, és a dir, de si es pot plantejar al gran públic l’opció que el departament dels Pyrénées-Orientales deixi d’existir perquè les comarques del Rosselló, Conflent, Vallespir, Capcir i part de la Cerdanya ja no formin part de la República Francesa, hi responc amb una altra pregunta: i per què no se n’hauria de poder parlar?
Si, ara, els partits catalanistes —Unitat Catalana i ERC— fossin majoritaris al Consell General, als principals ajuntaments nord-catalans i entre els diputats catalans de l’Assemblea Nacional francesa, llavors la qüestió no es plantejaria pas perquè la resposta seria òbvia, però és clar, la situació és més aviat la contrària, i, ací em permeto recordar el bany de masses que va poder donar-se Marine Le Pen a Bompàs el març de l’any passat, o els vots que van obtenir a Catalunya Nord els seguidors d’un element com Georges Frêche.
La independència significa canviar el marc jurídic vigent, per la qual cosa només es pot plantejar seriosament si el catalanisme és majoritari; així doncs, a la Catalunya Nord passa igual com al País Valencià i a les Illes: el catalanisme hi és minoritari i, per tant, no pot pretendre qüestionar el sistema polític.
Ja ho sé que en els darrers anys, a la Catalunya Nord, s’ha donat una represa del sentiment catalanista; per això, en molts casos, ens trobem que si hi ha nens i joves als quals no se’ls proporciona ensenyament en català no és pas perquè els seus pares no ho vulguin, sinó perquè l’administració —francesa— no ofereix prou places d’ensenyament bilingüe a l’escola pública.
D’altra banda, però, els joves independentistes dels anys vuitanta ens dedicàvem a cremar banderes espanyoles, i, per tant, a Prada, en cremàvem també de franceses; ara bé, en aquella època, un alt responsable de l’UCE sempre ens avisava que la crema d’una bandera francesa significava la destrucció i l’escarni d’un símbol nacional amb què els veïns de Prada i del conjunt de la Catalunya Nord s’hi identificaven plenament, motiu pel qual podien sentir-se agredits i ofesos per la nostra acció.
Naturalment, només un nord-català o algú resident en terres nord-catalanes pot saber fins a quin punt ha canviat aquesta situació, si és que realment ha canviat. Tanmateix, vistos els fracassos del catalanisme autonomista i federalista al sud, espero que tots els militants i simpatitzants del moviment catalanista nord-català tinguin clar que l’objectiu final és la independència, una altra cosa és que, ara per ara, fora del Principat, aquest tema no sigui convenient plantejar-lo en públic.
La meva resposta a la segona qüestió és un sí rotund; que a l’altra banda de l’Albera en comptes d’Espanya hi hagi la República Catalana serà molt beneficiós per a la recuperació de la identitat catalana al nord.
Si avui dia, amb l’autonomia, es pot plantejar que Barcelona sigui un pol d’atracció molt més fort que Tolosa i Montpeller, imaginem-nos amb la independència, en què Barcelona ja no patirà ni l’espoli fiscal espanyol ni el centralisme madrileny.
Conduint per la RN 116, venint de Puigcerdà, hi ha uns rètols demanant prudència escrits en diferents llengües menys en català; quan el català sigui la llengua oficial d’un estat europeu, als rètols que hi ha ara, segur que no se n’hi afegirà un de nou?, i si fos que no, ja sabríem per quina raó seria, cosa que, lògicament, podria donar origen a moviments reivindicatius al nord.
Aquelles persones que, per tradició familiar, encara tinguessin coneixement del català, no s’escarrassarien per passar-lo als seus fills?
Sempre he considerat que la pèrdua de la transmissió generacional del català, esdevinguda ara fa mig segle, és una conseqüència indirecta del franquisme espanyol; òbviament, mai no podrem saber què hauria passat si, vers 1950, a l’altra banda de l’Albera hi hagués hagut l’Espanya democràtica i la Catalunya autònoma que van establir-se el 1931 amb l’adveniment de la II República Espanyola, o, millor encara, la República Catalana independent que va intentar crear Francesc Macià el 1926 a Prats de Molló.
Així doncs, el moviment catalanista nord-català no pot proposar la independència per a la Catalunya Nord, però sí, en canvi, pot mirar d’aconseguir que la independència del Principat es vegi amb simpatia al nord de l’Albera.
Xavier Deulonder i Camins (21-01-2012)
deulonder@mesvilaweb.cat
