Tere i la grandesa de la mestra

VilaWeb
Àngel Cano
25.12.2011 - 16:50

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Em van comentar que estaves malalta, que estaves molt malalta. Em van comentar, tanmateix, que encara vas rebre les companyes de feina. I et recorde amb l’alegria que mostraves cada dia a classe, la il·lusió de cada matí d’entre 2001 i 2003, les ganes de fer el bé en cada jornada de la teua llarga tasca. Recorde que, amb tu, vaig saber quin ‘és’ portava accent (el del verb ‘ser’) i quin no (el pronom reflexiu); vaig aprendre a distingir el subjecte del predicat; vaig descobrir com es pot estimar una professió. Vaig sentir que teníem una mare a l’aula, que ens ajudava en tot el que podia, que ens cedia sa casa per a practicar per al teatret o el ball de final de curs. Vaig notar com es gaudeix escoltant algú, com les classes de Coneixement del Medi, que odiava, es podien fer entretingudes. Inconscientment, em vas obrir els ulls i vaig saber que el que m’agradava era la llengua. Ens vas preparar excel·lentíssimament per a l’arribada a l’institut: només cal veure que gran part d’aquells 5é i 6é de primària fem carrera. Vas saber adreçar el camí de molts jóvens, ja no de la meua generació, sinó d’altres del teu poble, del nostre poble, l’Olleria. Vas deixar tot un llegat de gent que t’admira, que t’idolatra. Eres molt gran, ho sabíem, però tu mai ho hagueres reconegut.

Algú em va explicar un dia que si no haguera sigut pel teu esforç i pel d’algun docent més, hui no existiria l’IES Vermellar. Eres molt gran, repetisc, ho sabíem, però tu, humilment, mai ho hagueres reconegut. Defugies el protagonisme que altres s’han volgut posar. I què? Al cor dels teus alumnes, t’hi has quedat incrustada, t’hi has fet un lloc, t’hi has quedat per a sempre. No he escoltat mai ningú malparlar de tu: no poden! Però ja en aquells temps et queixaves dels renyons. I alguna mala cara? No. Només et preocupaves perquè se’ns quedaren les coses, perquè sabérem com manejar-nos amb els numerets. Ens parlares en valencià i tinguérem un ensenyament en valencià. Reflexionaves en classe i ens feies reflexionar. Ens feies pensar. Ens feies opinar. Vaig comprovar que exercies a la perfecció totes les característiques que formen l’etiqueta de ‘mestra’. I que molts tenien molt a aprendre de tu. Et fixaves en el que quedava per ensenyar i fins que tots no ho havien comprés, no seguies. Miraves pels que no ho havien entés del tot i t’hi preocupaves, tant, que recorde haver-te vist sofrir. Et sabia a tu més greu que no a ells. I, al final, tots anàvem al mateix nivell.

Eres i seràs un exemple per a tots, en qualsevol àmbit, en el de persona i en el de mestra. Sabies animar, sabies escoltar, sabies aconsellar, sabies atendre’ns, sabies… sabies tantes coses, Tere, que no saps quant t’enyorarem. No ho saps; potser t’han faltat homenatges. O reconeixements. O actes en què es donara a conéixer la teua figura. Però ja saps com és aquesta societat: les bones persones, les que de veritat s’alcen cada matí amb coratge per a canviar les coses, gairebé mai no compten. No obstant això, demà a les 11 del matí, quan finalment te n’aniràs de vacances, no estaràs sola. Moltes generacions anirem a dir-te un ‘fins ara’, perquè mai desapareixeràs, perquè el teu record sempre estarà dient-nos un ‘mecaguen la sombra d’un pato negre’, perquè has deixat una petjada que ni Cronos ni ningú podrà esborrar mai. Eres molt gran, dic per última volta; ho sabíem, Tere, però també sabem que tu mai, modestament, no ho hagueres reconegut. Moltes gràcies per transmetre’ns tot el que coneixies. Moltes gràcies per la teua dedicació, pel teu esforç, per ser una de les millors mestres de tot un poble. Moltes gràcies.

Enllaços
Array
Array

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any