20.12.2011 - 06:00
L’any 2011 arriba a la seua fi i, amb ell, l’Any Internacional de la Química. Un dels químics més destacats del segle XVIII va ser el francès Antoine-Laurent Lavoisier (1743-1794), que amb aportacions com la taula de substàncies simples, va ser un dels grans impulsors de la revolució química. Arran d’aquesta revolució es van revisar diverses teories químiques, el que va significar que es redefiniren els tipus de compostos i substàncies simples. “Allò que era simple, va passar a ser compost, i viceversa”, així ho explica Ursula Klein, professora de l’Institut Max Planck d’Història de la Ciència de Berlín, dins del monogràfic “Afinitats electives: Els rostres de la química” que la revista Mètode ha dedicat enguany a la química. Un monogràfic, coordinat pels professors Antonio García Belmar i José Ramón Bertomeu Sánchez, que revisa la transcendència de l’anomenada revolució química del segle XVIII, així com la figura del científic Antoine-Laurent Lavoisier en aquest moment històric.
La revolució química, durant les dècades del 1770 i el 1780 va suposar un gran canvi de mentalitat a l’hora de concebre la química tal i com la veiem avui dia. Gràcies al treball de Lavoisier, es va trencar definitivament amb la tradició provinent dels alquimistes i es va iniciar el camí de la química moderna. Aquests canvis, junt a altres elements implicats en la revolució química, van culminar els esforços que havien començat diversos químics abans que ho fera Lavoisier. La importància del químic francès es basa en què ell va ser el més radical de tots a l’hora de separar la química del seu passat alquímic i del que es considerava la metafísica. Aleshores, ell i els seus col·laboradors van proclamar que aquest treball havia suposat una “revolució científica”.
El mite de Lavoisier
A més de químic, Lavoisier també era membre de la Ferme Générale, encarregada de recaptar els impostos indirectes per a la Corona francesa, una feina que va fer que en 1794 morira a la guillotina. I, arran d’açò, començà el mite.
Com bé descriu Marco Beretta, professor d’Història de la Ciència i la Tecnologia de Bolonya en un article de l’esmentat monogràfic, molts pocs companys de Lavoisier van intentar evitar la seua execució. Però dos anys després, el seu col·laborador Antoine François Fourcroy va convertir-lo en un màrtir de la ciència després de llegir “Notice sur la vie et les travaux de Lavoisier” al Lycée des Arts. Abans de morir, Lavoiser havia començat a editar les seues obres, i la seua dona va distribuir alguns exemplars de “Mémoires de chimie” el 1805, després de superar els problemes amb Armand Séguin, un dels seus ajudants. Aquests problemes a l’hora de publicar la seua obra, però també a l’hora d’investigar-la, són una constant.
Només els químics francesos Jean Baptiste Dumas, Édouard Grimaux i Marcellin Bertholt van investigar-lo en profunditat al segle XIX. Ja al XX aquestes van ser pràcticament les úniques fonts – i moltes d’elles eren inèdites-, ja que la seua obra estava, en gran part, en mans privades. A principis de la dècada de 1990, va sorgir un corrent que intentava desmuntar el mite de Lavoisier, però en lloc de fer-ho a partir dels seus documents originals, ho feia des d’una posició historiogràfica contra l’hagiografia vuitcentista. Per això, el mite de Lavoisier, creat pels científics del segle XIX, continua viu després de més de 200 anys.
Més informació: “La segona dissort de Lavoisier”, per Marco Beretta
Enllaços
Array
