16.11.2011 - 21:42
“Com a personal de la UAB, demà secundaré la vaga convocada per estudiants, professors i PAS de les universitats catalanes (públiques és clar, les privades són un altre món i responen a una altra lògica). Per explicar a la gent perquè hauria de fer vaga, podria anomenar desenes (i potser centenars) de motius, basant-me en el munt de dades escandaloses com les pujades dels preus de les matrícules, les retallades en inversió, els canvis en el reglament disciplinari de les universitats o el munt de gent que anirà al carrer en els propers mesos…
… però no faré! Per començar perquè, sincerament, no em sé cap d’aquestes dades amb precisió, i per tant, posar-les aquí seria una simple tasca de “copiar i enganxar” un munt de dades que ni jo mateix sabria ben bé d’on surten i com s’han calculat. A més, segur que darrera de cada dada escandalosa podria trobar un tecnòcrata “super-expert” capaç de rebatre-me-la i justificar perfectament la necessitat d’aplicar-la. O bé, també podria trobar-me un gestor que, jugant el paper de “progre resignat” i amb un cert paternalisme, m’argumentés com són de necessàries aquestes mesures per poder salvar la Universitat Pública, i que em recordés que només sóc un utòpic il·lús que no se encara en quin món visc i que un dia maduraré i renunciaré als meus principis.
Per tant, no penso discutir més quin % puja la matrícula del no sé què, o bé quin % de pressupost baixa a no sé on, perquè les idees que em passen pel cap i que em porten a tenir la convicció de secundar la vaga van molt més enllà d’aquest munt de dades. Són tres idees molt més senzilletes, que he ordenat de més concreta a més abstracta, i que exposo a continuació:
1. Els pressupostos de la UAB: ara sí i abans no?
L’any 2008 vaig participar, juntament amb centenars d’estudiants de tota la Universitat (i d’altres universitats) en les tancades que es van fer a la majoria de facultats. En aquell moment hi havia tres reivindicacions molt senzilles: A part d’una moratòria en l’aprovació dels nous plans d’estudi (potser era una aposta massa alta…) i de la retirada dels expedients oberts contra estudiants en lluita (és ben sabut que va ser utilitzat com a eina de xantatge contra alguns estudiants molt implicats en les lluites estudiantils) es demanava una declaració pública de la UAB del seu deute que evidenciés la incapacitat de tirar endavant el procés de Bolonya.
El resultat va ser que no ens van fer ni cas (tot i que era una demanda molt majoritària per part de l’alumnat!). Suposo que això és degut a que la inviabilitat econòmica per desplegar Bolonya passava per darrera de una urgència de les medalletes. I aquí estem ara! Amb un procés de Bolonya fantàsticament aplicat, amb la UAB en una meravellosa posició en no sé quants rànquings fantàstics i amb els carrers del Càmpus plens de banderoles on ens recorden que som un CEI (Campus d’Excel·lència Internacional)…
I de sobte, a finals del curs passat ens diu la Rectora que tenim un deute descomunal (apa quina sorpresa, no?), i que hem de ser molt austers i molt estalviadors, i retallar-nos, i barallar-nos entre departaments per veure a qui fotem fora, i barallar-nos amb la resta d’universitats per veure qui és més excel·lent perquè sinó no tindrem finançament.
No soc cap expert en economia, no pretenc ser-ho i no pretenc donar lliçons a ningú. Jo mateix potser no sabria fer-ho millor. Però em sento estafat pel fet que ara es faci bandera del deute de la UAB per aplicar retallades quan durant anys aquest es va amagar de forma reiterada per no reconèixer que era inviable aplicar el procés de Bolonya i per així que uns quants poguessin penjar-se les seves medalletes.
2. Les retallades: Vull qüestionar el que sembla inqüestionable!
De vegades em dóna la impressió que el conjunt de mesures que s’estan prenent a la Universitat Pública per reduir el deute (i el mateix passa amb les retallades fora del món universitari, com ara en sanitat o educació primària i secundària) són simples “mesures d’ajustament” que provenen de decisions tècniques inevitables, neutres, gairebé naturals… com si es tractés d’un fenomen meteorològic que arriba anunciat per l’home del temps, i que l’únic que podem fer és contemplar-lo, i com a molt “obrir el paraigua”.
No hi estic d’acord! No sóc un expert en gestió d’institucions i serveis públics, però em nego a creure que les retallades siguin la única solució possible en l’actual context de crisi, i que a més, ens haguem de dedicar a aplaudir-les. I per tant, em nego a acceptar el discurs de la seva “inqüestionabilitat”. No és cert! Per molta crisi i per molts temps difícils que correm, les retallades i les reformes mercantilitzadores que està patint la Universitat Pública són decisions polítiques i no tècniques, tenen una càrrega ideològica molt forta, i per tant, són molt i molt qüestionables. Aplicar aquestes retallades és neoliberal i de dretes, però dir que aquestes són decisions tècniques és un insult a la intel·ligència, la imaginació i la capacitat creativa de l’ésser humà!
Per tant, fer vaga és també una manera de qüestionar el que segons els discursos oficials sembla inqüestionable, és a dir, que “s’ha de retallar”. És una manera de desemmascarar la ideologia que hi ha darrera de les retallades i dir públicament que hi ha altres mesures possibles. No només em refereixo a mesures com les d’aplicar “unes altres retallades” (com ara en política de canapès i sous astronòmics). Sinó també mesures com ara que la Universitat Pública esdevingui un agent social i polític, que conjuntament amb la resta de la societat, exigeixi als governs de torn mesures fiscals més agosarades i progressives que garanteixin el seu finançament.
3. La nostra resposta: Si lluitem podem perdre el present, però si no lluitem perdem automàticament el futur!
De la mateixa manera que em nego a creure que les retallades siguin inqüestionables també he de reconèixer que són molt difícils d’aturar. Existeixen interessos molt forts, moltes pressions i una dinàmica generalitzada de desmantellament dels serveis públics que sobrepassa de lluny l’àmbit universitari.
Jo mateix dubto que la vaga de demà serveixi per aturar cap de les mesures que es realitzaran durant aquest curs en l’àmbit universitari. I què? No és prou motiu com per no fer vaga, perquè per a mi hi ha quelcom més important: pensar en clau de futur, recordant als gestors de torn que “amb aquestes ja en van moltes” i advertint als poderosos que sabem cap a on van i que no hi estem d’acord. Aquest pensar en clau de futur és imprescindible en l’actual procés generalitzat de retallades, perquè si no fem vaga mostrem conformitat (o indiferència) amb el present, però el pitjor és que també mostrem conformitat amb el futur que vindrà, i això no pot ser de cap de les maneres! Ara per ara, la darrera cosa que hem de fer és convidar als poderosos al “buffet lliure” de menjar-se tot el pastís de les privatitzacions, les retallades i les mercantilitzacions, i acceptar passivament que els gestors de torn els ajudin a fer-ho. Perquè els seus interessos i les seves ànsies d’acumulació no tenen límits, i això està demostrat. Què vindrà després de l’Estratègia 2015? Les beques-crèdit? Les matrícules a 10.000€? La gestió privada de les universitats?
Per tant, no nego que 5000 estudiants, 200 professors/es i 200 membres del PAS siguem una mosqueta morta davant dels poderosos interessos de la filla d’Emilio Botín i la seva colla de carronyaires, i que possiblement no aturem ni la meitat de les retallades previstes pels propers anys. Però com a mínim haurem fet un pas més que el de quedar-nos mirant-ho com a simples espectadores, i haurem fet un primer pas per advertir-los que no si no ens resignem ara, encara ho farem menys en el futur. Advertir-los que, de la mateixa manera que ells tenen molt clar cap a on volen anar, nosaltres també tenim molt clar cap a on no volem que ens portin, i que per tant, cada vegada els ho posarem més difícil, cada cop serem més i, al final, un dia direm prou de veritat i estarem tan enfadats que decidirem que a la Universitat Pública les regles del joc ja no les posen ni poderosos famolencs de beneficis ni els polítics i gestors de torn que els hi obren les portes i els hi fan la feina bruta a canvi de 4 medalletes. Aleshores, les regles del joc seran dels estudiants i pels estudiants, dels treballadors pels treballadors, i no del capital i pel capital.”
