21.10.2011 - 06:00
Ens acostem a Gerard Vergés (Tortosa, 1931), poeta i assagista, un autor gens convencional, farmacèutic de professió, que va publicar la primera obra als cinquanta anys, ‘L’ombra rogenca de la lloba’ (Aymà, 1981, Proa, 1993), i va guanyar el Premi Carles Riba. És per això que el Festival de Poesia de Sant Cugat, que l’ha designat poeta d’honor, es clausurarà diumenge amb una lectura dels seus poemes, a càrrec de cinc guanyadors del Premi Carles Riba.
—Com és que a cinquanta anys us vau decidir a publicar el primer llibre de poemes?
—Se m’acut una imatge una mica innocent: un pinyol d’oliva que enterres i temps després apareix un brot que s’acaba convertint en un arbre. De la mateixa manera, a poc a poc he anat avançant en literatura. El 1981 se’m va acudir de recuperar uns fragments d’un llibre que ja tenia, i els vaig reorganitzar d’una manera harmònica. És una obra difícil.
—Per què, difícil?
—És com un joc: hi apareixen dos personatges, Ròmul, que és el poeta que escriu els versos, i Remus, que fa d’exegeta del poeta: il·lumina i estudia els versos del poema per donar sentit a les zones més fosques. A moments diu la contrària d’allò que expressa el vers, i a vegades n’explica el perquè o les paraules que no lliguen…
—Un híbrid entre un poema i un assaig?
—Sí, i un llibre críptic. No compto que sigui de lectura general. És com un quadre de Miró o de Tàpies, que hi has de trobar què s’hi amaga, què s’hi explica.
—Però no tota la vostra obra poètica és així?
—No, és molt variada: he fet un llibre de sonets i també he fet vers lliure. Ara, crec que el poema ha de tenir música, un ritme intern. Si no, és que fem prosa. Amb música, el poema guanya entitat.
—Del 1981 al 2011 vau publicar nou llibres. El darrer, aparegut l’any passat, una selecció d’articles publicats al diari Avui entre el 1987 i el 2005. Els altres són molt variats: assaig sobre art, traducció dels sonets de Shakespeare, biografies, articles, i quatre llibres de poemes. És el vostre univers cultural que es concentra en la vostra obra?
—La meitat són llibres d’assaig i l’altra, poemaris. I són molt variats. Hi ha un llibre en què em vaig dedicar a fer biografies, ‘Tretze biografies imperfectes’ (Premi Josep Pla, 1985), en què parlo d’alguns personatges des d’una visió molt personal (coses viscudes, conegudes, rumiades…). Són biografies de personatges molt diferents, des de grans pintors i escriptors al pagès que menava l’hort de casa els pares. És que la vida és complicada i la literatura també.
—Per què ho dieu, que la vida i la literatura són complicades?
—Fer les coses ben fetes costa, és complicat. Sovint trobo que hi ha molts llibres de poemes i novel·les fetes en cinc minuts. I en cinc minuts no tens temps ni de menjar-te un entrepà.
—Diuen que sou un humanista.
—És un concepte molt vast, però en realitat humanisme vol dir parlar dels humans, parlar del cor i del pensament dels homes. I això és complicat, de manera que, si l’encertes una mica, ja et pots donar per satisfet. Perquè és fàcil que t’emboliquis, però, si t’emboliques amb un cert ordre, pots tocar algunes tecles. Ara m’ha vingut al cap una frase que diu: ‘Res humà no m’és indiferent’, i realment és així.
—També el paisatge us és important.
—Sí, perquè és el teló de fons. El paisatge sempre em sorprèn: en pots traure imatges, sons, pots reinventar un paisatge que un dia et va commoure…
—I el riu Ebre, quin paper hi fa?
—Aquí som gent de l’Ebre. Som un país amb prou entitat i tenim un riu com n’hi ha pocs. I tenim una capital, que és una ciutat modesta, però històrica: Tortosa, amb alguns edificis d’arquitectura renaixentista única. És important que ens estimem les nostres coses, la parla, les tradicions, els amics, la família…
—Heu gosat traduir tots els sonets de Shakespeare. Com va ser?
—El meu anglès és molt primari, però a base de consultar el diccionari i totes les edicions que tenia a mà, vaig parafrasejar Shakespeare. És un llibre molt treballat, escrit des del gust poètic i la ignorància de la llengua original. Però al final els sonets sonen bé i no diuen mentides. Shakespeare és un personatge que ja de jove em fascinava.
—Diuen que sou un bon lector. Si de jove ja llegíeu Shakespeare, potser és que a casa hi havia una bona biblioteca.
—A casa hi havia una bona biblioteca que em va servir de molt. Jo també he sortit tocat per la literatura i tinc una casa plena de llibres, perquè no en dono cap, em sap greu, i els guardo tots. En compro fins i tot sabent que no els llegiré mai. La biblioteca, la tinc repartida entre el cel (a les golfes) i l’infern (al soterrani). De manera que llibres que són autèntics monstres, van de pic a l’infern.
—El vostre darrer llibre de poemes és del 2002, l’any vinent farà deu anys. Una dècada sense publicar és molt de temps. No teniu pas cap projecte entre mans?
—Preparo…, bé de fet ja tinc fet un poema organitzat en parts diverses, que parla del quadre del Bosch, ‘El jardí de les delícies’, en què vaig descrivint el tríptic. Alhora, un amic de Salamanca me l’ha traduït al castellà, i un altre amic d’origen anglosaxó n’ha fet una traducció a l’anglès. La meva intenció és de publicar el poema original i les dues versions en un sol llibre. Una edició trilingüe, però encara no he buscat editor. Encara no he tirat la pedra a l’aigua.
