14.09.2011 - 06:00
Al principi… era el caos i la desolació. Les tenebres ho cobrien tot. Però fins i tot el caos i la desolació es podien concretar. I així es va fer: hom separà la llum de les tenebres.
A l’origen de la crisi hi ha la cobdícia humana. Però això, ara i ací, no toca. A l’origen hi ha la bombolla immobiliària i la bombolla financera; és a dir, el creixement ràpid i desmesurat, entre el 2002 i el 2007, de l’una activitat i de l’altra, totes dues interrelacionades –i sense la protecció que calia esperar dels organismes públics. Però cal concretar. Cal concretar-ne els elements i la possible existència de més situacions insostenibles.
El creixement de la població, els moviments migratoris i el turisme desencadenen el ‘boom’ immobiliari; també el sector, d’una manera autònoma, esperant que es complesca l’antiga llei que tota oferta crea la pròpia demanda. Les autoritats competents en urbanisme ho permeten, mirant també d’obtenir-ne tota mena de beneficis. El ‘boom’ és possible solament per l’incentiu de les facilitats de finançament, amb tipus d’interès molt baixos: reals negatius entre final del 2001 i el 2006 als EUA o en el nostre sistema financer.
La globalització i la innovació financera fan possible la disponibilitat de recursos, de diners, de qualsevol lloc a qualsevulla destinació. Durant els primers anys del segle, semblava que la capacitat i la liquiditat dels mercats financers no tenien límits. Els estalvis de la Xina eren fàcilment col·locats als EUA per la banca americana, com els d’Alemanya ho eren al nostre país per bancs i caixes. Així es va multiplicar la demanda i van aparèixer nous instruments de negociació, que van afegir-se als ja existents, cosa que féu augmentar el nivell de risc, mentre els supervisors miraven cap una altra banda, si és que no ho aplaudien.
La saturació del mercat i l’alça dels tipus d’interès fa esclatar la bombolla immobiliària: es paralitza la construcció, s’estenen els no-pagaments i es multipliquen les fallides d’immobiliàries de tota dimensió i de tot arreu. La repercussió sobre el sistema financer és immediata i enorme, atès el volum de la bombolla: augmenta la morositat, els actius vinculats a hipoteques resten perjudicats, augmenten els actius improductius i desvalorats. Ras i curt: el sector de l’habitatge se satura i es desfà, el financer perd la solvència tradicional, i més d’un dels grans hi perd la vida. La desconfiança entre operadors de tota mena s’apodera dels mercats. Conseqüència: es retrau fortament l’activitat, creix la desocupació i es generalitzen les fallides empresarials a tots els sectors.
Però aquest doble focus de la crisi no va sol. Hi ha una altra bombolla: la de l’administració. Les darreres dècades l’han feta omnipresent; els polítics han acrescut el seu protagonisme i han multiplicat les servituds. Es disparen el volum i els costos dels serveis públics. L’administració perd eficàcia i eficiència i, en comptes d’actuar com a eina de suport i d’impuls de l’activitat privada (econòmica, cultural i social), se sobredimensiona, s’autoalimenta i absorbeix tota mena de recursos en detriment del sector privat.
Després d’un intent de polítiques pretesament keynesianes, que encara compliquen més la situació, la desconfiança general, l’escassedat de recursos financers disponibles i la gran baixada dels ingressos tributaris desfan la bombolla administrativa. La crisi del deute sobirà (als EUA o a Grècia, a Irlanda i al nostre país) i algunes polítiques d’austeritat són les primeres manifestacions d’aquesta desfeta. N’han de venir més.
Al nostre país, per a acabar-ho d’adobar, aquestes tres plagues cauen sobre un sistema productiu que, aquests darrers anys, ha anat perdent competitivitat com a resultat, entre més coses, de la baixa productivitat dels factors productius, de la minsa i decreixent taxa d’estalvi i d’una gran dependència exterior, energètica per exemple.
Tot plegat configura, sense cap mena de dubte, la crisi econòmica més profunda, llarga i general d’aquests últims cent anys. Per superar-la, doncs, cal actuar des de molts fronts i amb tots els actors ben coordinats i dirigits. Caldrà parlar-ne.
Ernest Sena, economista, ex-síndic de la Sindicatura de Comptes de Catalunya i director general de l’Institut Català de Finances
