Enric Valor: ‘Joan Antoni i els torpalls’ (i III)

  • En ocasió del centenari del naixement d'Enric Valor VilaWeb ofereix aquest estiu una selecció de les trenta-sis rondalles que va adaptar literàriament · Seguim l'edició 'Rondalles Valencianes d’Enric Valor' (Tàndem Edicions · Albatros)

VilaWeb
M.S.
31.08.2011 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

(…)

Després de dinar a l’ombra d’un garrofer, el
castellut arribà a un poble en festes: el cor se li va
eixamplar amb el so del tabalet i la dolçaina.

A la primera casa, arrimat al brancal, molt
capficat i trist, hi havia un home. ¿Què feia allí,
tan consirós, quan tots devien estar a la plaça ballant?

–Li passa res, germà?
–No me’n parle, amic, que estic en un entreval…
–Conte-m’ho, que al bo i millor encara té remei
la cosa.
–Passe, amic, i ens farem un colpet de moscatell…

Es van asseure i l’home trist començà a explicar-
se.

–Doncs el que em passa, germà, és que la
meua dona se n’ha volgut anar disfressada a ballar
la dansa i m’ha manat que pastàs jo, jo!, jo
que encara no havia pastat en ma vida. Perquè
apedaçar la roba, fer l’olla i escurar sí que ho he
fet bona cosa de voltes, però pastar…

–No s’ho prenga així –intentà d’aconhortar-lo
Joan-Antoni a punt de riure.

–Que no m’ho prenga! Mire, ella se n’ha anat
ben bonica. Duia un giponet de “cos de podadora”
que en diuen. I les mànegues… són d’allò més preciós.
Es diuen “mànegues d’estral”. Estava encisadora.
Ai! Però quan he abocat la farina en el llibrell
per fer la pasterada i li he barrejat el llevat, allò se
m’ha fet un envisc que no me’l treia de les mans.

Passaren i va mostrar-li-ho. Joan-Antoni, que
no va fer més que ficar-hi la mà, quasi es queda
allí a l’acte enganxat com un passerell.

–Açò cal consultar-ho a la dona. Jo tampoc
m’hi entenc.
–I com? –s’esglaià encara més el marit casolà–.
¿Com vaig allí enmig de la dansa i li pregunte
res?… A més, ella no vol que la coneguen. Per
això porta màsquera.
–Calle, calle, que ja ho tinc –va dir Joan-Antoni–.
Vosté se’n ve ara amb mi a la dansa, i quan la
seua dona passarà per davant nosaltres repicant
les castanyetes, vosté li diu:

Cos de podadora,
mànegues d’estral:
a això que m’has encomanat,
l’aigua li ha fet mal.

La cara de l’home trist s’il·luminà.

–Anem, anem, que no tenim temps a perdre!

Isqueren i d’un bot es plantaren en la plaça,
que era una ascla d’or en aquells moments, tots
disfressats amb carassetes, vestits i guarniments
de bells colors.

L’home trist, quan la seua muller ja passava
per davant d’ells per segona vegada, soltà amb veu
forta la lliçó apresa:

Cos de podadora,
mànegues d’estral:
a això que m’has encomanat,
l’aigua li ha fet mal.

La dona, molt graciosament, es girà i va respondre
tot acompanyant-se del so de les castanyetes:

Xacarracatxac, xacarracatxac.
Posa-li farina i s’endurirà.

Ja en sabien el remei. Se’n tornaren i afegiren
farina a la pasta. I allò fou com posar oli en un
cresol.

L’home volia fer-li un regal; però Joan-Antoni
no li ho acceptà, cosa rara en ell, tan profitós
sempre. I és que tot aquest cas l’havia trastocat.

Mentre que s’acomiadava amb un “adéu”, es
va dir a si mateix en veu baixa.

–Uns no arriben i altres se’n passen. Ací, són
les dones massa llestes, i estic veent pels meus ulls
que potser val més que siguen torpalls.

En el nou poble al qual va arribar després, estava
guaitant unes coses i altres quan li va cridar
l’atenció una velleta que fregava i refregava un
taulell i hi posava com un pegat.

–Es pot saber què fem, bona dona?
–Què haig de fer, jove? Que estic intentant llevar
a aquesta post tan bonica de dur el pa al forn,
un nuc que té en la fusta. Com que no sé com ferho,
li estic posant un micapà dels que jo em pose
quan m’ix un gra, a veure si se li reblaneix. Però
de moment, no se li lleva, no…
–Ni se li llevarà mai tampoc, bona dona! –de-
clarà Joan-Antoni meravellat de la ximpleria de la
vella–. Açò de les posts no es lleva com els grans
de les persones, però jo porte un ferrament que,
en un bell en sec, li’l pot llevar.

Joan-Antoni tragué un ribot dels que gasten
els fusters i deixà a la dona la post llisa com ella la
volia.

–Què vol que li done en agraïment?

I, en aquells moments, es sentiren uns grans
crits.

–Què passa, què passa? –preguntà el castellut.
–No res… és una boda –digueren uns veïns
amb gran indiferència–. A la núvia ara li estant
posant les mitges.

I sabeu què va veure? Era una fadrina ben bonica:
l’apujaven dalt d’un balcó; baix, en el carrer,
unes dones sostenien les mitges pel capdamunt,
obertes, i la núvia era tirada daltabaix, dreta, per
tal que encertàs a ficar un peu en cada mitja.

–Déu del cel! Aquesta gent està per a tancar a
les gàbies –s’horroritzà Joan-Antoni–. Duguen, duguen,
torpalls; jo li les posaré abans que la maten
d’una baquinada –va oferir.

I llavors isqué el nuvi:

–Escolte, desvergonyit. Què és això de posar-liles
vosté?
–No malpense, jove. Només vull salvar-li la
núvia. Done’m una mitja; jo me la posaré i els ensenyaré
com es fa.

Quan va acabar d’ensenyar-los-ho, se n’anà cap
a una altra vila; li feia por de quedar-se allí, no fos
cosa que li fessen alguna barrabassada.

A la vesprada, va passar pel costat d’un bancal
d’alfals, on hi havia sis dones que tallaven herba,
ni més ni menys que amb unes tisoretes d’aqueixes
que es gasten per apanyar roba. ¡Es va quedar
esbalaït!

–Escolten, dones; amb tisoretes no es sega, es
sega amb açò –i va traure una corbella que duia
en el cabasset.
–Ui! –cridaren totes avalotades–. Això sembla
una serp. Amague’s aqueix animal!

Però, després, per tot i per tot, volgueren que
els acompanyàs al poble. Allí el van presentar
a molta gent i, per últim, prengué cartes en l’assumpte
el senyor batle.

–Faça’m una demostració, germà –demanà a
Joan-Antoni.

Aquests i molts veïns anaren a l’horteta del
batle, i en un buf tota l’herba d’alfals que hi havia
restà panxa en amunt, segada.

Després de pagar-li vint lliures, el batle li va
dir:

–Germà, a vosté li donarem tot el que calga
donar-li; però l’animal que porta, l’havem de cremar.

I manà fer una foguera enmig de la plaça i féu
que Joan-Antoni llançàs la corbella en la brasilada.
El mànec es va fer fum a l’acte; però la fulla,
és clar, només anà calfant-se i calfant-se.

–Aqueix animal no mor. Mireu com està de calent
–assenyalava el batle. I li pegà un colp amb la
punta de la vara; amb la qual cosa la fulla féu un
bot, li saltà en el cap i el tocà amb la punteta en el
mig del front, on li espolsà una bona cremallada.

Tothom pegà a fugir quan van veure que el
batle retrocedia espantat dient:

–Se m’ha tirat, ja ho heu vist! ¡Se m’ha tirat a
picar-me!

Aquella nit Joan-Antoni començà a pensar i
repassar tot el seu llarg viatge per diferents pobles
i comarques, convençut ja que per l’ample món hi
havia també molta gent tan ximple i endarrerida o
molt més encara que la seua estimada muller.

I a la llum de la lluna, emprengué el camí de
tornada, barranc amunt, en direcció a la remota
Foia de Castalla.

Rondalles Valencianes d’Enric Valor · volum 4 (Tàndem edicions · Albatros)

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any