Lectures d’estiu: ‘La gitana’

  • Narracions des de la Camarga de Josèp d'Arbaud · En parlem amb el traductor i especialista en literatura occitana, Jaume Figueras

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
M.S.
27.07.2011 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

L’editorial Galerada ha publicat enguany el volum ‘La gitana’ de Josèp d’Arbaud, en edició bilingue encarada. Conté quatre narracions on el paisatge de la Camarga (a la Provença) ‘és l’últim reducte d’una provençalitat tel·lúrica, un autèntic ‘finimond’: una terra sotmesa a un sol abrusador, on el fang, l’aigua i el cel es confonen’. Amb aquesta finor parla de l’obra el traductor, Jaume Figueras, un dels màxims especialistes en literatura occitana i que també ha traduït per a Galerada els dos primers volums de ‘Verd paradís‘, l’obra narrativa de Max Roqueta (i que continua traduint). Hem enviat per mail una sèrie de preguntes sobre el llibre i sobre l’autor a Figueras, que ha respost amb brillantor.

 

Aquesta edició de ‘La gitana’ conté quatre relats. Però de fet, l’edició original només en contenia tres. Per què heu decidit incloure també ‘Nadal guardià’?

Pel fet que ‘Nadal guardià’, que data del 1904, és la primera aproximació en prosa al mite camarguenc, paral·lela a la fixació lírica que d’Arbaud en donava en aquells moments en vers. És la primera baula en un projecte literari que anys a venir es traduirà, pel que fa a la ficció, en els reculls de ‘La gitana’ (1926) i ‘La salvatgina’ (1929), i en la novel·la ‘La Bèstia del Vacarès’ (1926). En aquesta narració inicial, la Camarga, que d’Arbaud recrea amb una morositat gairebé etnogràfica, accedeix a una dimensió onírica, gràcies al pretext nadalenc (l’àngel que li anuncia que n’ha passat una de grossa, la gent dels masos convertits en ‘santons’ del pessebre provençal, etc). A més, és l’única narració d’Arbaud escrita quan encara feia vida en un mas de canyes, envoltat de cavalls i braus, abans que se li declarés la tuberculosi.


—Què en destacaria dels relats?

Hi ha una tristor somorta i punyent, que rosega per dins uns homes senzills i soferts, que no solen parlar gaire… Són personatges com els que ell devia conèixer, en aquells anys, i que sempre m’han recordat els caçadors i boscaters de Prudenci Bertrana, dels reculls ‘Proses bàrbares’ (1911), ‘Els herois’ (1920), o els pescadors de Joaquim Ruyra. La finor en l’observació psicològica permet a l’autor d’accedir insensiblement a l’elegia.


—Quines són les virtuts de la literatura de Josep d’Arbaud?

Pel que fa a la tècnica, el domini del tempo, de l’estructura, etc. Pel que fa al nivell temàtic i al tractament del personatges, jo diria que la sensibilitat. D’Arbaud, que era un home que mai no parlava d’ell mateix, d’una gran discreció, que tota la vida va restar solter, aborda amb delicadesa i respecte la fragilitat dels seus personatges, que malgrat que viuen en un entorn aparentment inalterable, estan exposats permanentment a la irrupció del predador que, sota diverses formes, pot desballestar el seu món. D’Arbaud és sempre un poeta, un elegíac, encara que escrigui en prosa.


—Què representa el paisatge de la Camarga per a aquest autor? Hi ha en d’Arbaud una voluntat de mitificació d’aquest paisatge?

La Camarga, per a d’Arbaud i molts d’altres autors provençals del primer terç de segle, com son cosí Folco de Baroncelli, que és qui va iniciar-lo en els misteris d’aquella terra, o Màrius Jouveau, Enrieta Dibon (que signava amb el pseudònim ‘Farfantela’) o Bruno Durand, és l’últim reducte d’una provençalitat tel·lúrica, un autèntic ‘finimond’: una terra sotmesa a un sol abrusador, on el fang, l’aigua i el cel es confonen. En aquell tombant de segle, que un universitari de casa bona com d’Arbaud se n’anés a viure entre pastors i armenters, en condicions insalubres, aïllat de tot, devia fer més aviat de mal entendre… Arbaud i son cosí són dels pocs escriptors provençals que renuncien a les comoditats d’una vida moderna i opten per una vida que demana molts sacrificis. L’aventura camarguenca té un valor catàrtic i redemptor, molt d’acord amb el messianisme dels intel·lectuals finiseculars, en un context dominat per la idea de la decadència de la civilització. A més, la Camarga és un dels darrers indrets on el francès no és present, encara. Del punt de vista polític, el seu és un nacionalisme romàntic però efectiu.


—Ens pot situar Josep d’Arbaud dins la literatura provençal i occitana?

És un dels autors que, en el tombant de segle, ajuda a fressar nous camins en la superació del felibrisme i del culte a Mistral, que morirà el 1914, juntament amb el marsellès Valèri Bernard, el llenguadocià Antonin Perbòsc, el gascó Miquèu Camelat i el llemosí Pau-Loís Granièr, per esmentar només els caps de colla de les diferents ‘escoles’. Tots aquests autors han nascut entre el 1860 i el 1880, i accedeixen a l’edició a finals del segle. La seva obra, que de fet arriba fins als anys 50 del segle XX, deixarà enrere les limitacions temàtiques i sobretot de to del Felibritge, per bé que tots s’hi han format. En el cas d’Arbaud, és molt important l’aportació que fa en prosa, que prepara el camí al Max Roqueta dels anys 30, per exemple. Tots ells són autors que, ben traduïts, fan un paper perfectament equiparable al dels noms més destacats d’altres tradicions consolidades. La generació que els seguirà, que és la dels que van néixer entre el 1900 i el 1925, endegarà l’aventura occitanista, amb noms com Max Roqueta, Robèrt Lafont, Carles Camprós, Joan Bodon o Bernat Manciet, i durant els anys 60 farà el salt a la reivindicació i l’agitació política.


—De d’Arbaud l’editorial Galerada ja havia publicat un altre títol, ‘La Bèstia del Vacarès’. Prepara alguna altra traducció de l’autor?

En aquests moments treballem en una novel·la de Max Roqueta titulada, en occità, ‘La cèrca de Pendariès’, i en els volums III i IV del cicle ‘Verd Paradís’. Hi ha d’altres títols en joc, també, però és el temps que manca… I per traduir no es pot córrer.


—L’editorial Galerada té una sensibilitat especial de cara als autors occitans. Darrerament també altres editorials com Club Editor i Adesiara s’han interessat i han publicat literatura occitana. Tanmateix, encara és poc coneguda a Catalunya. Quina situació creu que viu avui la literatura occitana a Catalunya?


Hi ha més títols al mercat, encara, pel que fa a la literatura occitana contemporània, com la recuperació de ‘Mireia’ en la versió de Maria Antònia Salvà, per Quaderns Crema; l’antologia ‘A cau d’orella’, de Llibres de l’Índex, i la col·lecció Garona Clàssics, de Pagès Editors, que ja ha donat de moment ‘Solitud’, ‘La plaça del Diamant’, ‘Aquí descansa Nevares’ i ‘Pedra de tartera’ en aranès, a més de ‘Josafat’ en llenguadocià.

En aquests moments, l’oferta d’autors occitans a Catalunya comença a tenir una miqueta de cara i ulls, i els lectors inquiets poden començar a fer-se una idea de la complexitat i la qualitat d’aquesta tradició. Som tot just al primer moment d’un procés que s’anirà desenvolupant en els propers deu anys. A més, cal recordar que l’occità és llengua oficial a Catalunya i que compta amb una llei que en regula el desplegament. A la llarga, comptem normalitzar la presència en el món cultural català del referent occità, en el que té de millor i de més qualitat. Són els consumidors, però, els qui tenen l’última paraula.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any