Enric Valor: ‘Abella’ (i III)

Ja portava sis setmanes en el misteriós palau
quan un matí, al despertar-se, sentí una terrible
enyorança per Banyeres i sa casa.

–Abella, et veig trista –li digué el negre aquella
nit.

–És clar, amic meu; pense en els meus i en
Banyeres. M’hi deixaràs anar?

–Sí; però m’has de jurar que en tornaràs als
tretze dies i que no diràs a ningú com hi has anat.

Abella li ho va jurar tot.

–Jas, doncs, aquell anell. Quan jo me n’aniré a
la una, col·loca’l damunt d’aqueix cofre on tens la
roba; gita’t una altra vegada, adorm-te i demà et
despertaràs a Banyeres.

Ella ho va fer tot al peu de la lletra.

Unes hores després, quan va obrir els ulls, estava
gitada en el seu llitet de tota la vida.

–Mare, pare! –començà a cridar–. Sóc ací.
Ja podeu imaginar-vos quina se’n va armar en
aquella casa.

Ella els ho va contar tot, fil per randa, llevat de
com havia vingut. Els pares insistien, i tant i tant
van porfidiar i tanta quimera deien tenir si els
ocultava tot allò, que Abella va acabar per desobeir
el negre i els va dir el secret de l’anell.

En això arribaren les germanastres i besaren
Abella amb simulat afecte com agraint-li els obsequis
que els havia portat.

Se’n varen eixir de l’habitació i tingueren aquesta
conversa:

–Has sentit de darrere la porta aqueixa història
de l’anell?
–Ja ho crec que l’he sentida!
–¡Jure pel dimoni que no pararé en torreta fins
que no li procure la perdició! Tu què en dius?
–Jo t’aidaré a castigar la molt hipòcrita.

I així van quedar.

Van passar els dies i va arribar el que feia
dotze. Quan es féu de nit, ja a la seua alcova, Abella
obrí el cofret, en tragué l’anell màgic i el collocà
damunt la tapadora, com s’havia de fer. Després
es va gitar.

Quan Abella es despertà tot esperant trobar-se
en la seua sumptuosa cambra del palau, estava
encara gitada a la seua habitació de Banyeres.

Saltà del llit, va acostar-se tota temorosa al cofret,
i –just i cabal!– damunt no hi havia res:
l’anell havia desaparegut. Vist això, començà a
plorar desconsoladament.

Sa mare entrà corrents i li va dir tota astorada:

–Encara ets ací, filla meua?
–Ai, mare, que desgraciada que sóc! ¡No he
arribat al palau i el negre em matarà!
–Xica, a quin sant t’ha de matar el negre! ¿No
dius que és tan bo?
–Sí mare; però ja sap vosté que li he fet traïció
xarrant això de l’anell.

Després d’això, dies i setmanes van transcórrer
malenconiosament. L’anell, malgrat totes les recerques,
no apareixia.

Un matí, Abella va sentir un estranyíssim cant
de gallina que feia:

Ponc i ponc i ponc
i vaig descalça…

i el gall retrucava:

Si no sóc sabater què vols que faça?

–Vull que em poses en l’altra poteta un anell
com aquest que porte.
–No puc donar-te’n un altre –explicava ara el
gall– perquè Girgolaina no n’ha tirat cap més al
fem.

¡De manera que havia estat la seua germanastra!

Va baixar i va entrar al corral, com cada dia
amb la pasterada de segó. Va anar guaitant i al
final va veure que la gallina tova portava a guisa
de polsera el seu anell. Me l’agafa i li’l trau d’una
revolada.

A la nit, quan les germanastres ja s’havien retirat,
va dir a Jaumet i Roseta:

–Pares, aquesta nit me n’aniré, perquè ja tinc
l’anell.

Devers les vuit del matí, notà que una llum
clara li pegava en els ulls closos. Els obrí i es
trobà davant les grans portes de ferro de l’entrada,
que eren obertes. Les manetes negres no havien
eixit a obrir-lo però tampoc no varen comparéixer
a tancar. El palau tenia una aparença més misteriosa
i desolada que mai.

–Mare de Déu! –es va exclamar Abella–. ¿Què
deu haver passat ací?

A l’atzar va encaminar-se cap als roserars que
tant l’encantaven. Quan hi arribà, comprovà que
els rosers eren secs i que els pètals de les roses
jeien per terra com una immensa serrada de papallones
mortes.

–Ai! Què deu haver estat del negre? Negreee!
Negreeee! A on ets?

La seua veu ressonava estranyament en el bosc.

Anant, anant quasi d’esma, perquè les llàgrimes
li enterbolien la vista, Abella corria caminals
i horts i va arribar al tros on creixien els fruiters.
Davall un magraner mig sec, hi havia una llarga
figura estesa. Era el negre. I estava… mort!

–Pobret! Negre bo! –va escridassar Abella, plena
de compassió.

Ella va reaccionar de seguida. Va córrer cap al
palau i al poc en tornava portant una safa plena
d’aigua de roses i una tovallola.

–Negre bo! –deia sense parar de rentar-li braços
i cara–. Jo et pagaré la teua bondat i la companyia
que em feies a la mitjanit.

Quan li abocà un bon doll d’aigua damunt el
rostre, va sonar un tro espantós, seguit d’un esclat
de músiques i cants d’ocells. El negre havia esclatat
en una flamerada, i al seu lloc, esvelt i somrient,
hi havia davant Abella un príncep agradabilíssim
que li prengué la maneta.

–Abella de la meua vida! La teua bondat, el teu
valor, la tendresa immensa del teu cor, m’ha desencantat.
Jo era el príncep del Regne de València
que havia estat víctima de l’odi d’una maligna fada.

Començaren a arribar els músics, les dames,
els cortesans, i formant una gran comitiva van
anar-se’n tots cap al palau.

–Abella, si us plau, sereu la meua muller… –va
dir-li el príncep a l’arribar al gran saló del tron.
Abella va dir que sí, però que volia dir-ho als
seus pares que eren a Banyeres.

–A Banyeres? –preguntà rient el príncep, i li
assenyalà els seus pares, que avançaven cap a ells,
tots mudats i contents.

Els pares besaren Abella, saludaren el príncep
i atorgaren de tot cor el permís que els demanaven.
–I les meues germanastres? –va preguntar
Abella.

Aleshores el príncep els ho contà tot: Girgolaina
i Murgulina havien pagat amb la seua vida les malifetes
comeses i ara havien quedat convertides en
estàtues de marbre a la porta del parc.

Hi anaren tots a veure-les.

–Perdona-les que jo ja les tinc perdonades. ¡Al
cap i a la fi tu i jo ja hem trobat la felicitat! –li suplicava
Abella.

–Doncs, per mi també queden perdonades!

Les estàtues, sense perdre punt, es convertiren
altra vegada en Girgolaina i Murgulina i davallaren
els seus pedestals i abraçaren els pares, la germana,
el príncep i tots els qui se’ls clavaven per
davant.

L’endemà es van celebrar les noces d’Abella i el
príncep, i d’allí en avant visqueren tots en aquella
deliciosa mansió i es feren tots vellets després de
molts anys de pau i tranquil·litat.

Rondalles Valencianes d’Enric Valor · volum 3 (Tàndem edicions · Albatros)