Enric Valor: ‘El castell d’Entorn i no Entorn’ (III)

  • En ocasió del centenari del naixement d'Enric Valor VilaWeb ofereix aquest estiu una selecció de les trenta-sis rondalles que va adaptar literàriament · Seguim l'edició 'Rondalles Valencianes d’Enric Valor' .(Tàndem Edicions · Albatros).

VilaWeb
M.S.
04.08.2011 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Se li varen fer ganes de dinar i dinà de la seua
berena, i quan se li varen fer ganes de berenar berenà
també amb gust i gana i fins i tot li pegà per
fer uns quants ramells de flors.

A poqueta nit aparegueren els carros, i els
criats que hi venien se’n meravellaven. Tots els
matalafs fets! Els carreguen, ella en silenci acompanyà
els carros i al cap d’una hora arriben al castell.
El primer que féu ella és deixar en un descuit
els dos màgics xiulets, en la cambra de Bernat.
Tomanina no s’ho podia creure i, quan comprovà
la meravella, pensà que devia ser el seu fill
qui havia intervingut a favor de la jove, i així espletà
a la Teresa amb gran enfuriment:

Amb el meu fill Bernat
t’hauràs encontrat.

I la donzella retrucà:

Com a reina i senyora…
que no li he parlat!

I així va quedar de moment la cosa. Tomanina
encara no volia prescindir d’estar tan ben servida
per tan galana donzella; però, d’allí a uns dies, la
majordoma va tornar a calfar l’orella a la reina
dient-li que havia parlat amb l’endeví de Fageca,
vell molt sabut i que li havia dit que si la reina es
rentava tots els dies de l’any amb llàgrimes de
pardalet, el cutis se li tornaria fi i rosat com quan
tenia vint anys.

–I a on hem de trobar això?
–Reina i senyora meua: li ho he contat a Teresa
i m’ha fet cert que ella pot omplir de llàgrimes
de pardalet l’àmfora gran del saló, només amb
que li la porten enmig del bosc de les Florències i
que ella hi puga restar de sol a sol.
–El dimoni deu ser aquesta fadrina! –replicà
tota tufada la reina.

L’endemà mateix, ben enjorn, portaren Teresa
i l’àmfora grossa a hora i mitja de camí. La deixaren
tota sola en un pinar i li digueren que a la nit
tornarien per ella.

Teresa, com l’altra volta, vinga plorar i desconhortar-
se fins que, prop de les dotze, sent el brum
d’un vent desfermat de sobte, i allà dins un fosc
barranc, cau-cau! el clapit ferest de la rabosa. Lla-
vors, amb els ulls baixos, Teresa veu els peus del
cavaller Bernat, que li digué les tres voltes ja sabudes:

–Teresa, mira’m, parla’m, i seràs dona afortunada–.
Després afig tristament: –Mira que seràs
molt desgraciada. Res. Ella no li parla ni alça els ulls per mirarlo.

–Jas aquest cascavell. Quan el tocaràs, tots els
ocells del bosc vindran a plorar dins l’àmfora.

Així va succeir i, a l’arribar al castell en la nit,
Teresa presentà l’àmfora a la reina Tomanina;
però, aquesta volta, l’astuta senyora l’havia espiada
i havia presenciat, amagada en un ginebre,
tota l’entrevista dels enamorats. Així que decidí ja,
sense dubte, de desfer-se de la pobra fadrina enviant-
la al castell d’Entorn i no Entorn.

Abans de gitar-se, digué a la jove:

–Mira, Teresa: demà te n’aniràs al castell on
viu la meua germana Argelagaina. Jo t’explicaré
per on hi has d’anar: ixes d’ací cap a solixent… i
no deixes mai aquesta drecera. Trobaràs primer els
oliverars, pomerars, ametlers i vinyes de la Torre
de les Maçanes. Després faràs cap a una gran
crestallera que són els alts de Gulatdar. Damunt la
mateixa carena ja albiraràs el castell d’Entorn i no
Entorn. Quan hi arribaràs, dius a la meua germana
que ets la meua donzella, i, fixa’t bé, que et
done per a mi la caixeta d’Entorn i no Entorn i la
de les Caterinetes. Les agafes i te les portes ací.

La matinada següent, isqué del castell de la
reina Tomanina. A l’hora i mitja de camí, va fer
cap en un pla preciós i es va asseure damunt una
pedra a descansar.

Tota plorosa, no pensava més que en els perills
del viatge i en si en tornar, si és que tornava, es
trobaria ja casat el cavaller Bernat. I en això anava
que molt encertada, puix que, només eixir ella
del castell, començaren els preparatius del casament.
Llavors xiulà sobtadament el vent, una rabosa
llançà un esgarrifós udol i Teresa sentí a la seua
vora la melodiosa veu de Bernat.

–Teresa, mira’m, parla’m i seràs dona afortunada.

I ella, com sempre, tosca i entossudida, sense
mirar-lo, sense parlar-li. Semblava que els vells
crits de dolor i la visió de Frejoan essent castigat
pels guardes, s’interposaven sempre entre els dos
enamorats.

–Mira, Teresa: tu no em vols parlar, ¡pero jo
no vull que sigues tan desgraciada! –va explicar-li
ell–. Et diré els perills amb què et trobaràs: Quan
isques d’aquesta planura, ja seràs en els dominis
de ma tia Argelagaina. A la vora del camí veuràs
una grandíssima pomera. Si li passes per davall
sense més, se li esguellarà una grossa branca i
t’esclafarà. Tu, quan hi arribes, descarrega-la de
pomes, i, en acabant, travessa per davall sense
cap por.

Teresa, quieta i seriosa, no perdia mot i Bernat
continuà:

–Tot seguit trobaràs un riuet on pul·lulen milions
de mosquits. Si intentes travessar el riu, se’t
tiraran al damunt i et xuclaran tota la sang. Tu,
abans de passar-lo, busca una cova que hi ha al
costat de la senda i hi trobaràs deu cànters de vi.
Els els traus i els aboques en terra. Després ja pots
passar sense temor per damunt del pontet.
”Una hora de camí més avant, toparàs un altre
riu, pel mig del qual veuràs eixir el cap d’una serp
enorme. Si intentes de passar, et devorarà. Tu
busca primer en una altra cova que hi ha al mateix
costat; hi trobaràs deu gavetes de llet. Les en
traus i les aboques en una cadolla. Després passa
sense cap temor…

”A l’altra banda del riu, albiraràs una devesa
coberta d’un gran herbassar i plena de bous. Com
que l’herba que hi creix és amaritjosa, els bous no
la tasten i estan tots famolencs i rabiosos. Jas
aquesta corbella; la tires en terra quan n’estigues
prop, i ella tot seguit començarà a segar alfals. Els
el dones i passes llavors la devesa… Açò és cosa
de misteri, puix tu no veuràs més que herba, però
la corbella, només tocar-la, la tornarà alfals.

”En arribar prop dels alts de Gulatdar, trobaràs
que no pots passar avant perquè t’ho impedeix
un forn bastit sobre el mateix camí. Si et fiques
en el forn, que té dues portes encarades, per
creuar-lo a l’altra banda i continuar caminant, la
fornera enfurida sempre per tenir l’escombra esfilagarsada
i no poder mai netejar el sòl de coure el
pa, et mataria d’un colp de pala sense titubeig. Tu
crida-la des de la porta i li fas present d’aquesta
peça de mussolina perquè l’enrotlle en l’escombra
i puga escombrar com cal. Després passa per dins
la casa sense por.

”D’allí a poc, arribaràs davant les tàpies del
castell. No hi ha cap guàrdia, però un estrany vent
està sempre fent portejar les ventalles de la porta.
No goses a passar-les; t’asclarien d’un colp. A la
vora de les portes, veuràs un forat en la tàpia.
Furga-hi i en trauràs dues falques i podràs falcarles
i ja no colpejaran. Llavors pots entrar al castell.

”I quan estaràs en presència de ma tia, la bella
Argelagaina, no digues mai la caixeta d’Entorn i
no Entorn, puix que això no és més que una senya
per tal que ella sàpia que t’ha de tirar a l’estany
dels escurçons a fi que et piquen i et maten. Demana-
li la caixeta d’Entorn i Entorn i la de les
Caterinetes. I…

Bernat anava a seguir parlant; però havia calculat
el temps malament i, quan va cantar la
merla assenyalant les dotze, va desaparéixer amb
la paraula a la boca.

Teresa es tornà animosa perquè ja li semblava
saber com lliurar-se de tots els perills, i prosseguí
la caminada.

Quan va arribar al lloc on hi havia la pomera,
Teresa, sense dir paraula, es posà a llevar-li pomes.
Paulatinament, les branques anaren alçantse
i, a la fi, es va sentir una veu dins l’arbre que
deia:

–Passa, passa, bona dona, que tu tornaràs a
passar.

Així ho va fer, i seguí caminant. D’allí a una
hora, ja va veure davant d’ella un riuet d’aigües
límpides cobert per milions de mosquits. Els abocà
el vi que va trobar a la cova i el rei de tots li
digué:

–Passa, passa, bona dona, que tu tornaràs a
passar.

Ella torna a fer via, i ben prompte topà amb el
riu de la serp. I, tota tremolosa, l’abeurà amb la
llet de les deu gavetes. La serp se la begué tota, i
amb un tro de veu, va dir:

–Passa, passa, bona dona, que tu tornaràs a
passar.

Passà Teresa i, al poc, ja es trobava amb els
bous, que començaren a mirar-se-la de tots els
costats. Teresa tragué la corbella del seu serronet,
la tirà enmig de l’herbassar, i, tal com Bernat havia
predit, els bous també la deixaren passar amb les
bones paraules.

(…)

Rondalles Valencianes d’Enric Valor · volum 8 (Tàndem edicions · Albatros)

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any