04.03.2011 - 06:00
El pla d’austeritat de Salut ha obert el debat sobre la situació econòmica de la sanitat pública, quin paper ha de tenir la sanitat privada, i de retruc, quina influència té el capital privat en la sanitat pública. N’hem parlat amb el doctor Jordi Estapé, primer catedràtic d’oncologia del nostre país i president de la FEFOC, i amb el professor emèrit de Teoria Econòmica de la UB, Joan Rovira, que fa vint anys que estudia qüestions d’economia, de salut i de medicaments.
Pel doctor Jordi Estapé, és molt clar que ‘la nostra democràcia ha de demostrar, com sigui, dos grans valors públics: l’educació i la sanitat’. Ara, sobre sanitat, avisa del ‘perill que representa l’entrada de capital privat, que solament cerca el benefici, un benefici que sol ser incompatible amb el benefici que realment ens ha de preocupar, que és el de les persones’.
Segons Joan Rovira, emèrit de teoria econòmica de la UB, l’entrada de capital i d’institucions privades en la sanitat pública és una tendència de fa molts anys. I recorda que ‘l’assegurança en qüestions de salut, de previsió social i de pensions, molt anterior a Franco, va oficialitzar el sistema de la seguretat social’. El fet que a Catalunya ja hi hagués mútues va afavorir que la seguretat social adoptés el model de concert, consistent a pagar unes institucions perquè prestessin uns serveis. Actualment, un 20%-30% de la gent té assegurances privades: ‘I és això que el nou govern català vol impulsar una mica més, amb l’opció que aquestes despeses puguin desgravar de la renda, com ja fa temps que es feia, però que es va eliminar. L’argument que es fa servir per tornar-ho a proposar és que la gent amb assegurança privada no gasta tant del sector públic, el descongestiona i, al capdavall, els qui volen anar al sistema públic també hi guanyen.’
Però i la privatització de la recerca? La inversió privada pot afectar la investigació mèdica? Rovira creu que és possible, perquè qui paga mana, i encara que siguin donacions altruistes, ‘és molt fàcil d’esbiaixar la recerca cap a àrees no prioritàries des del punt de vista de la salut pública’.
‘El mecenes és íntegre. El mal és quan el mecenatge es converteix en interès econòmic. Perquè sempre que una minoria pot interferir en un interès general, hi ha perill; i quan la relació amb les persones es converteix en una venda i mana el benefici, hi ha perill’, segons el doctor Estapé. Per exemple, quan el guany econòmic és l’única cosa que val, ‘l’aplicació de recursos pot no ser la que objectivament es necessita, i poden deixar de fer-se els actes mèdics i les exploracions adequades’.
Però Joan Rovira matisa: ‘De recerca privada, n’hi ha hagut sempre, i totes les empreses de tecnologia i farmacologia han tingut un pes molt gran en la recerca clínica més aplicada. Des de mitjan segle XX aquesta recerca ha estat una de les vies més importants d’innovació tecnològica’. Ara, des de final dels anys vuitanta, la intervenció de fundacions i institucions privades en la sanitat no para de créixer. ‘A escala mundial tenim el cas de la Fundació Bill i Melinda Gates. Alguns estudis indiquen que pràcticament totes les institucions de recerca sobre malalties oblidades, com la malària, depenen de la voluntat de Bill Gates. Si un dia diu que deixa de donar diners per a aquesta investigació i els passa a educació, la recerca en aquests àmbits es pararà en sec.’ Per això troba inadequat que les prioritats d’inversió depenguin d’un individu: ‘En certa manera, voluntàriament o involuntària, redirigeix o dirigeix els diners cap a unes àrees que ell considera importants. Però crec que aquestes decisions s’haurien d’adoptar amb criteris de base tècnica i democràtica, per a determinar si cal invertir més en sida, en l’estudi de malalties, en medicaments, en factors de prevenció…’
En alguns hospitals ja es comença a notar l’augment d’inversió privada en la recerca, que arriba a superar la pública i tot, segons Estapé. ‘Això vol dir que les decisions últimes, les prenen els qui tenen majoria, és a dir, les farmacèutiques. La conseqüència és que mai no es publiquen dades negatives sobre els medicaments, i les proves clíniques les fan els mateixos laboratoris que els han fabricats. Però, les proves, les hauria de fer una empresa diferent de la que ha produït el medicament. Això és bàsic. Si no, tenim un cas típic de la perversió del sistema: l’empresa que té un medicament investiga si el medicament és efectiu o no. I això no pot ser’.
