Gustavo Duch: ‘El 70% de la gent que passa gana al món són pagesos’

Gustavo Duch, director de Veterinaris Sense Fronteres durant dinou anys, en fa dos que va deixar el càrrec. Actualment coordina la revista ‘Soberanía Alimentaria, Biodiversidad y Culturas’, i és autor de ‘Lo que hay que tragar’ (Libros del Lince, 2010) i també de l’estudi ‘La agroindustria bajo sospecha’, juntament amb Fernando Fernández Such, pagès expert en sobirania alimentària. Duch fa un enfocament mundial de la problemàtica de la pagesia, combat el model de les grans indústries agràries i alimentàries, que anorreen la pagesia, i defensa la sobirania alimentària com a base del canvi.

defensa la sobirania alimentària com a base del canvi.

—Com és que un veterinari es dedica a estudiar i a combatre les pràctiques de l’agroindústria mundial i a defensar la sobirania alimentària?

—Quan vaig acabar la carrera vaig cofundar Veterinaris Sense Fronteres, amb la idea de millorar la situació dels petits pagesos i ramaders dels països del sud i de lluitar contra la fam del món. Ben aviat vam veure que la fam no venia de la falta de producció, sinó, ben sovint, de l’excés de producció, que fa més pobra la pagesia. 

—Sembla un contrasentit…

—Una dada ben aclaridora: al món, el 70% de gent que passa gana són pagesos, segons dades de la FAO (organització de l’ONU que s’ocupa de l’agricultura i de l’alimentació). Aquests darrers anys les condicions dels pagesos dels països del sud s’han degradat: o bé cultiven aliments que no consumeixen, o bé treballen per uns sous miserables, o bé són pagesos expulsats de les seves terres. Passen gana al Brasil, un país tan ric en recursos, i passen gana a Guatemala, on la terra és tan rica que, si caminant et cau un gra de blat, a la tornada ja ha germinat.

—Com s’ha arribat a aquesta situació?

—Des dels anys vuitanta el capitalisme fa com vol i el model agrari s’ha tornat boig: les exportacions del sud al nord s’han multiplicat exponencialment i no solament s’exporta cacau o cafè, sinó també cereals i soja, destinada directament a les grans explotacions ramaderes dels països del nord. Molts conreus deixen de donar benefici alimentari a la població.

—Com el destinat als biocarburants…?

—Sí, el 30% del blat de moro que es produeix als Estats Units es destina als agrocarburants.

—Però, com que els agrocarburants no són tan contaminants…

—No és cert. Des del principi s’ha sabut que tot plegat era una operació de les empreses automobilístiques i de les grans indústries agroalimentàries. És un carburant que contamina més i, a sobre, entra en competència directa amb la gent.

—Un exemple?

—Doncs, l’encariment del blat de moro. Mèxic, bressol del blat de moro, era un país sobirà en aquest cultiu. Tanmateix, el 1994 un tractat de lliure comerç amb els Estats Units i el Canadà va fer que el blat de moro que provenia dels Estats Units fos més barat que no el mexicà. Els mexicans van deixar de comprar el seu blat de moro i els pagesos van deixar de cultivar-ne. Amb això, Mèxic va passar a dependre de les importacions d’aquest producte. Ara, quan el blat de moro s’ha apujat, la gent pobra ha deixat de comprar-ne i un àpat tan popular com las ‘tortillas’ té un preu tan alt que la gent amb pocs recursos no en pot comprar.

També hauríem de parlar de l’aqüicultura, de la mà de peix que s’envia del sud al nord. És un ‘lobby’ que ha permès que moltes empreses promoguin l’aqüicultura a fora, perquè els surt més barata, però això té conseqüències. Per exemple, el cultiu del salmó a les piscifactories del sud de Xile. Els recursos naturals propis xilens es dediquen a un producte d’exportació. Per alimentar els salmons es fa servir un peix tan popular a Xile com el surell, la sardina i el seitó, el peix que fins ara consumia la població. Però aquest peix s’ha encarit i la gent ja no en pot comprar com abans.

—Vol dir que els processos artificials de producció alimentària condicionen l’alimentació bàsica de la gent?

—S’eliminen els cultius familiars i s’imposa la mundialització alimentària: el ‘fast food’. Per això, també augmenta l’obesitat als països del sud. S’han perdut les dietes tradicionals i s’han substituït per dietes artificials.

—Això lliga amb el concepte de ‘fam oculta’?

—La ‘fam oculta’ es relaciona amb l’acceleració artificial del cultiu d’aliments o de la cria de bestiar, com fa la indústria agrícola i ramadera. No és pas igual criar un pollastre en quaranta dies que en tres mesos, o cultivar tomàquets en poques setmanes que en tot el temps que calgui. L’acceleració implica menys capacitat nutritiva. Però  aquest sistema també ha fet desaparèixer la petita pagesia europea. Hem perdut sobirania alimentària. Abans teníem capacitat agrària i l’hem perduda.

—D’on neix el terme ‘sobirania alimentària’?

—D’una sèrie de reunions de pagesos, el 1996. Es van adonar que no hi havia competència entre pagesos rics i pobres, que tots es trobaven en la mateixa situació, que tenien al davant uns models d’agroindústria que els feien perdre sobirania. En adonar-se’n van proposar-se de recuperar el control de la política agrària.

—La sobirania alimentària té un ideari?

—La sobirania alimentària té una estratègia política: la de reformar la política agrària; que els pagesos puguin recuperar els recursos naturals, trencant les oligarquies; recuperar el poder sobre les llavors contra les patents dels transgènics; que els conreus serveixin, en primer lloc, per alimentar la gent; i modificar el model de producció dels aliments, contra el model industrialitzat.

—Què vol dir modificar el model de producció dels aliments?

—Recuperar pràctiques diguem-ne ‘ecològiques’: potenciar el cultiu a petita escala cercant aliances entre el productor i els consumidors, que afectin també la distribució i la comercialització…

—Amb un model semblant una ciutat com Barcelona es podria preveir degudament?

—Tots els estudis seriosos demostren que en una hectàrea aquest model produeix més aliments que no pas l’agricultura industrial. El punt essencial és el policultiu. També és veritat, tanmateix, que les ciutats actuals es troben molt deslligades dels conreus i que avui Barcelona no en té pas prou per a proveir a tothom. Per això el model també implica una reordenació del territori.