Imma Tubella: ‘Si no aprofitem el coneixement per canviar la realitat econòmica que tenim, estem perduts’

  • Entrevista amb Imma Tubella, rectora de la Universitat Oberta de Catalunya

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Susanna Ginesta
08.03.2011 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Tan solament el coneixement ens pot fer canviar la realitat econòmica que tenim; per això cal que, tots plegats, primària, secundària i universitat,repensem el sistema educatiu. Així ho creu Imma Tubella i Casadevall (Barcelona, 1953), doctora en ciències socials, catedràtica de comunicació i rectora de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) des del 13 de desembre de 2005. Aquesta universitat en línia va celebrar el quinzè aniversari el 2010, quan ja era la segona universitat catalana en nombre d’estudiants, amb poca diferència de la primera, la UB.

Com a investigadora, va codirigir, amb el professor Manuel Castells, el Projecte Internet Catalunya sobre l’impacte de les tecnologies de la informació i de la comunicació en la societat, que descrivia algunes de les tendències actuals del consum d’internet i que feia un retrat d’una Catalunya que tot just entrava a la xarxa.

Com a docent, a més de dirigir la UOC, ha estat professora de comunicació de la UAB (1995-1998) i de la URL (1998-2003), i autora de llibres i articles. També ha estat vint anys lligada a la CCRTV, com a directora d’estudis i continguts (1995-2002) i com a membre del consell d’administració (2000-2004).

Així mateix, ha estat vice-presidenta de l’Internet Interdisciplinary Institute –IN3- (1998-2003), membre de la Comissió Assessora de Telecomunicacions i Societat de la Informació del Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació de la Generalitat de Catalunya (1998-2003) i presidenta de la Fundació de la Universitat Catalana d’Estiu (2006-2007).

Vau ser dels primers a tenir internet a casa, com ho recordeu?

Quan treballava a TV3 vaig reclamar molts anys un telex. Quan vaig tornar dels Estats Units, el gener del 1995, em van dir que ja el tenia i que m’havien fet targetes amb l’adreça. Els vaig dir que ja el podien llençar, i no vaig fer servir mai cap targeta, perquè ja tenia adreça de correu electrònic. Em van dir que ningú no en tenia, i els vaig respondre que aquí, no, però a fora, sí.

I us va obrir el món?

En aquell moment no me’n vaig adonar, però, sí, em va obrir el món. Sempre m’he dedicat a relacions internacionals, i internet era l’eliminació de la distància. Era poder pensar d’una altra manera i no tenir la distància com a barrera.

Heu treballat vint anys a la CCRTV, avui Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

Durant setze anys vaig dirigir el departament d’estudis i relacions internacionals i de continguts (va anar canviant de nom), i quan vaig venir a la UOC, a final del 1998, vaig entrar al consell d’administració de la corporació. La gent no entenia que deixés la televisió; però, per mi, no era anar a treballar en una universitat, sinó en un mitjà de comunicació. Perquè la UOC és més un mitjà de comunicació que no pas una universitat, en el sentit clàssic.

Vau haver de canviar gaire la manera de treballar?

No, perquè entre treballar en una televisió o a la UOC no hi ha tanta diferència. Fins i tot les estratègies en el moment de planificar els continguts i el pla pedagògic tenen més a veure amb la planificació d’una graella que no pas amb la planificació d’un curs d’una universitat tradicional.

Vau passar a ser docent i investigadora de la comunicació…

A més d’ensenyar teoria de la comunicació i estructura internacional de l’audiovisual, presencialment, a l’Autònoma i a la Universitat Ramon Llull, em vaig posar tot seguit a fer recerca sobre internet amb el professor Manuel Castells, que el 1999 havia localitzat als Estats Units. Em vaig centrar en els canvis dels mitjans de comunicació.

En què va consistir Projecte Internet Catalunya, que vau codirigir amb Castells?

Convençuts del paper transformador d’internet en la vida quotidiana de la gent, vam voler fer un estudi global de l’impacte d’internet en la societat i, després, en alguns sectors: educació, economia, comunicació, salut… Vam presentar el projecte al president Jordi Pujol i li vam explicar que volíem fer la fotografia de Catalunya a la primeria d’internet perquè després es poguessin anar fent estudis evolutius. Ens el va comprar. L’any 2001 i 2002 vam fer la recerca empírica. Estàvem convençuts que seríem una societat d’avantguarda en l’ús d’internet.

I què vau trobar?

El nostre primer gran xoc va ser una de les primeres dades que ens van arribar: el 62,2% de la població catalana de més de quinze anys no havia anat més enllà dels estudis primaris. Això ens situava un punt darrere la resta de l’estat espanyol. Em va semblar tan estrany que vaig telefonar a l’Idescat. Era una mostra representativa de 3.000 individus. Llavors vam segmentar per franges (algú se’ns va enfadar): entre la ‘Catalunya jove’ i la ‘Catalunya vella’, amb la partió als trenta anys; entre els qui havien nascut abans i després del franquisme. Era claríssim que hi havia un abans i un després.

Què més us va sorprendre?

Van ser sis anys d’estudis, milers d’enquestes i seixanta investigadors. Van sortir moltes coses. Al tombant de segle, l’any 2000, tot el discurs girava entorn de la fractura digital. Vam trobar que hi havia una divisòria, però no era ni econòmica ni educativa. Vam veure immigrants, sense feina fixa i cobrant subsidis, que no tenien acabada la primària, però que eren internautes intensius. Ho eren per necessitat. Aquesta és una gran constant: la gent fa servir internet segons les seves necessitats. Per això veiem ara als Estats Units que el creixement més gran d’internet és a la tercera edat. Per exemple, el gran creixement de Facebook és sobretot d’àvies que s’hi apunten, no pas per controlar, sinó per parlar amb els néts.

Més canvis?

Vam ser els primers a veure una tendència de canvi en el consum de la televisió. Amb les dades del primer estudi del 2001, publicat el 2002, vam veure que gairebé el 16,6% dels internautes havia deixat de mirar la televisió o la mirava molt menys des que navegava. D’aquests, un 61,7% tenien menys de trenta anys. L’any 2006-2007 ja vam veure que la gent mirava més que mai audiovisuals, però a internet. Vaig dir a la televisió que es deixessin estar de ‘prime times‘ i de graelles de programació.

Com ha anat això?

El ‘prime time’ ha deixat de ser de vuit a onze del vespre; ja no és com deia aquell eslògan ‘prime time is your time’, sinó que és quan tu vols. Vam demostrar que en el ‘prime time’ clàssic la gent feia de tot: sopar, parlar amb la família, ocupar-se de les coses domèstiques, netejar, mirar la televisió, fer els deures, navegar per internet… És a dir, que els joves feien ‘multitasking‘. Ens va sortir que a Catalunya els joves es connectaven amb més d’una pantalla amb facilitat, com explico al llibre ‘Internet i televisió: la guerra de les pantalles‘. Això també ha canviat des de llavors, perquè cada dia ho pots tenir més tot en una mateixa pantalla, com ara la del mòbil.

La televisió catalana ha estat pionera a oferir televisió a la carta per internet?

TV3 hauria pogut ser pionera en moltes iniciatives de televisió a internet, si no hagués estat per un nucli molt fort resistent al canvi. Els avançats van ajudar a recuperar el temps perdut, però se’n va perdre molt.

Aquest estudi no ha continuat?

No. Vam quedar sense forces després de sis anys. A més, als darrers anys ja era rectora. Seria interessant de fer-ne un altre per veure què ens pensàvem que canviaria i què realment ha canviat. Cap on anem és molt difícil de preveure en aquest món. És fer una fotografia del moment, allò que cal. Fa un any i mig vam fer doctor honoris causa el creador de la ‘world wide web’, Tim Berners-Lee, i ni ens va passar pel cap que la web es podia morir!

Com ha aconseguit la UOC d’esdevenir una universitat de referència?

El gran èxit de la UOC no és tecnològic. La seva gran revolució va ser de saber adaptar el mètode pedagògic d’aprenentatge a la tecnologia. El rector Gabriel Ferraté sempre diu que va poder fer la UOC perquè ningú no creia que fos possible. També diu que, si ningú hagués pogut preveure que al cap de quinze anys seria la segona universitat de Catalunya en nombre d’estudiants (i aviat podria ser la primera), possiblement no hauria sortit. Però, com que no se’l creien, tothom el va deixar fer. El 1994 vam capgirar el mètode pedagògic i ho vam tornar a fer el 2005-2006, quan hi vaig entrar. Internet havia canviat i vam optar per fer un campus multimèdia i multiplataforma i vam adaptar el mètode d’aprenentatge. El gran fracàs de moltes noves universitats en línia és que han incorporat la tecnologia, però no han canviat el mètode ni s’han adaptat al mitjà; han pensat que fer una experiència en línia es limitava a publicar arxius pdf a la xarxa.

Què us va representar ensenyar en una universitat en línia com la UOC?

Vaig trigar un cert temps a fer classes a la UOC. Vaig entrar de vice-rectora de recerca quan encara feia docència a la UAB i a la URL, perquè aquí encara no hi havia estudis de comunicació. A l’Autònoma, hi feia classes de tres hores; m’havia acostumat molt a fer classes llargues i no veia com podia fer classes en línia. Vaig pressionar perquè es fes comunicació, perquè som un mitjà de comunicació, i quan vam tenir els estudis, el rector Ferraté em va dir que ja no tenia escapatòria. La veritat és que em va costar molt al començament perquè havia d’escriure tot el curs sencer amb els vincles abans de començar-lo i em semblava que era impossible sense tenir ‘feedback‘ amb els estudiants. Ho vaig acabar fent i em vaig adonar que el ‘feedback’ amb els alumnes és molt més ric, i ara segurament que no sabria fer-ho d’una altra manera. Aquest és un dels elements clau de les TIC en l’educació; demana un canvi de mentalitat dels professors. Aquest canvi és necessari perquè tenim uns joves que cada vegada troben més difícil de seguir la dinàmica d’unes classes en què figura que el professor és l’únic dipositari del coneixement.

Internet ha canviat el paper de la universitat dins la societat?

N’estic segura. Encara no l’ha canviat del tot, el va canviant, perquè moltes institucions neguen aquesta realitat en el nostre context. En contextos més madurs, com l’americà, ja no. Les grans universitats dels Estats Units, en veient que els seus estudiants no anaven a classe, però que es connectaven a internet des de la residència, han colonitzat internet, ofereixen continguts des d’internet.

Com veieu l’educació al nostre país?

Quan em diuen que s’ha eliminat el programa de secundària eduCAT1x1, crec que la qüestió no és pas aquesta. Per mi, la qüestió més important és adaptar els currículums escolars. Una de les coses que el nostre estudi va revelar és que l’any 2002 més del 60% d’estudiants de primària i secundària, i una xifra semblant del professors, eren internautes intensius. En canvi, l’ús d’internet a les aules era de 0,8 hores el mes. Abans de posar internet a l’escola cal canviar la manera de fer i capgirar la concepció d’educació primària, secundària i universitària que tenim. Per això vaig repetint, i potser algun dia algú em farà cas, que quan repensem el sistema educatiu al nostre país, ho hem de fer conjuntament a primària, a secundària i a la universitat; no ho podem fer separadament. Cal repensar l’educació, les institucions educatives, el paper del professor i dels materials i ho hem de fer conjuntament.

Què hem de fer per satisfer les necessitats dels nadius digitals?

Ens hem d’adaptar. Els capdavanters de la revolució tenen entre set anys i quinze; cada vegada són més petits. Amb els mòbils encara es veu més; a partir de deu anys ja en tenen més del 95%. D’aquests, un percentatge altíssim tenen mòbil de connexió a internet. És una altra dimensió. Són ells que fan canviar la indústria discogràfica i tot. Si els nostres pares no ens acceptaven, com podem acceptar que la canalla de set anys faci la revolució?

Com hauríem d’aprofitar la societat del coneixement en l’actual context de crisi?

Tot i que reivindicàvem una conselleria pròpia d’universitats, em va agradar molt com a concepte el Departament d’Economia i Coneixement. Si no aprofitem el coneixement per canviar la realitat econòmica que tenim, estem perduts. Tan solament el coneixement ens pot fer canviar la realitat. El concepte de coneixement com una eina de canvi econòmic m’agrada molt. Fins i tot en algun moment algú en farà teoria. De totes maneres, amb les retallades immenses que ara fan és complicat. La consciència que estem molt malament té base. Ara, nosaltres en patim doblement perquè estem en un context, el sud d’Europa, que es troba en una situació complicada; però és que, a més a més, com a catalans, tenim un altre mal: l’espoliació fiscal.

Què hauríem de fer?

Primerament, reclamar allò que és nostre. La gent fa uns esforços immensos per ajustar-se a les circumstàncies, però ens falta una actitud reivindicativa molt forta. No entenc per què no hem aplicat els nombres de dèficit fiscal per veure què hauríem pogut fer. Hauríem de conscienciar la gent perquè reclamés allò que és nostre i fóssim nosaltres que controléssim la solidaritat amb la resta de comunitats autònomes. Estic tipa de passejar-me per llocs de l’estat que estan molt millor que no pas el meu poble! Si no tenim això, i no podem avançar en qüestions d’educació primària, secundària i universitat, no canviarem el model econòmic i haurem perdut una gran oportunitat. Les economies que se’n surten són intensives en coneixement, i això ho sabem des de fa molts anys, des que Joan Torrent va fer la tesi sobre economia del coneixement.

Acabeu de celebrar els quinze anys de la UOC, què us proposeu?

Quan vaig arribar, l’objectiu era ‘fer d’un gran projecte una gran universitat’. Per això calia incidir en la qualitat tecnològica i vam millorar molt el campus virtual. Teníem la fita de la qualitat acadèmica i vam fer un esforç per tenir un percentatge molt alt de doctors, que voreja el 70%, i de professors acreditats. L’altra fita era la qualitat de la recerca. Com a vice-rectora de recerca ja vaig focalitzar molt en societat de la informació i ara, a més, en ‘e-learning‘. També incidim en la qualitat de vida dels treballadors, insistim molt en el teletreball, però és molt difícil; perquè funcioni ha d’anar lligat a uns objectius i s’han de passar comptes. La fita que ens falta aconseguir, però lluitem per aconseguir-la, és la de convertir la UOC internament i externament en una universitat en xarxa. Internament, això requereix un treball transversal, trencar les jerarquies, i externament, la internacionalització, feta sempre des de la perspectiva de la col·laboració i de la cooperació entre universitats, construint xarxa.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any