01.03.2011 - 15:58
Qualsevol festa es defineix com un temps diferent de la normalitat, com un trencament de la quotidianitat. I el carnaval és el paradigma de la festa, un temps en el qual les pautes de comportament no funcionen o es poden trencar. És un temps d’inversió, de canvi de papers.
El fet de posar-se darrere d’una màscara és una manera de deixar de ser un mateix, de fer coses que no faríem en la vida “normal”. Així, la màscara o la disfressa és originalment un mitjà, no una finalitat. És a dir, no es tracta de buscar un lluïment, de posar-nos una màscara perquè ens mirin, sinó que la màscara és el mitjà per convertir-nos en alguna cosa que no som.
Així i tot, en alguns casos la festa s’ha anat pervertint, i des del segle XIX i XX han conviscut dues tendències: d’una banda els carnavals amb la finalitat de lluir, i de l’altra el fet d’utilitzar la màscara com a mitjà.
El carnaval és una festa que neix de la societat, de l’espontaneïtat. Quan es parla d’“organització” del carnaval ja es comença a encorsetar la festa, perquè l’organització és l’antítesi del carnaval.
La força del carnaval és l’anonimat, i això ha permès que al llarg del temps hagin sorgit crítiques als estaments del poder. A més, el caire local sempre hi ha estat molt present. El carnaval ha actuat com a mecanisme perquè surtin les crítiques i tensions que hi ha a la societat. Ara bé, això el poder ho pot assimilar fins a cert punt, i per aquest motiu ha intentat reconduir la festa cap al vessant de lluïment.
