16.02.2011 - 06:00
L’ Agència de Qualitat d’internet (IQUA) i l’Associació contra l’anorèxia i la bulímia (ACAB) han redactat un dictamen que alerta de la perillositat dels continguts nocius sobre els trastorns del comportament alimentari que es troben a la xarxa (vídeo). L’anorèxia i la bulímia són la tercera malaltia crònica que afecta les noies de dotze anys a vint-i-quatre. D’aquestes, un 10% corren un gran perill de mortalitat.
L’anorèxia i la bulímia són trastorns de la conducta alimentària que, segons l’Associació contra l’Anorèxia i la Bulímia, actualment afecten un 6% de la població occidental. I hi ha un 11% de nois i noies en perill de caure-hi. Darrerament, el fenomen s’ha fet més visible a internet i a les xarxes socials i té més impacte, sobretot entre les noies, que se senten pressionades per una societat molt exigent quant a l’aspecte físic.
A sobre, l’aparició de pàgines que fomenten l’anorèxia i la bulímia a internet, les pàgines pro-ana i pro-mia, són un perill afegit per als usuaris que hi cerquen informació i que poden acabar creient-se que allò que s’hi explica és cert.
Portals com pro-ana i pro-mia susciten qüestions com la de la legalitat d’aquestes pàgines, característiques que les defineixen, implicacions socials, d’aquest tractament dels trastorns alimentaris, moltes vegades fraudulent.
‘Jo no era conscient que tenia anorèxia; se’n van adonar els meus pares. Jo només sentia l’obsessió d’aprimar-me. Em veia grassa i volia perdre pes, com més aviat millor, per agradar a aquell noi, però sobretot per mi mateixa, per sentir-me segura’, explica la Júlia, una noia que als deu anys ja era anorèxica. ‘Els meus pares van treure les balances de casa perquè no em pogués pesar’, afegeix.
Aquest neguit, compartit per la majoria de noies malaltes, es traduïa també en canvis de personalitat: ‘Era més esquerpa, només volia ser amiga de la noia alta i prima: hi tenia obsessió, i vaig deixar de banda la meva millor amiga. Vaig canviar de caràcter, era més agressiva, antipàtica, em desentenia de tot…’
La Maria va caure en la bulímia als catorze anys: ‘Tot i que sabia que allò que feia no era sa, em creia que tampoc no era pas tan greu com explicaven els mitjans, però un dia la mare em va dur a cal metge, en principi per fer-me una revisió anual. Un cop allà la metgessa em va examinar i de cop em va demanar si em provocava el vòmit i, no sé per què, en aquell moment vaig ser conscient que me n’havia anat massa lluny.’
La relació de la Maria amb la família, sobretot amb la mare, va ser el fet que més va canviar estant malalta: ‘Jo la culpava de totes les coses que em passaven, em barallava molt amb els pares i els culpava de tots els meus mals. Allò que més greu em sap és que més d’una vegada els vaig dir que no els importava i que no sabien res de la meva vida.’
Ara, quan veu algú pel carrer, afectat d’un trastorn alimentari, li agafa pell de gallina, i recorda el daltabaix que va viure. Quan estava malalta, ‘amb mi mateixa estava fatal. M’odiava, em rebutjava, em mirava al mirall i em posava a plorar… Sobretot recordo que quan em dutxava m’agafaven atacs de ràbia perquè havia de veure’m despullada i em lesionava. Em clavava cops a la panxa, em mossegava els braços i les mans i em tallava els canells, sense ni tan sols sentir dolor perquè la ràbia i l’odi eren superiors al mal que em feia amb el ganivet o amb el cúter´’, relata.
La legalitat i el tancament de pàgines pro-ana i pro-mia
Si bé la societat accepta que aquestes pàgines són perjudicials per a la salut dels usuaris que les visiten, no hi ha cap norma legal que en limiti els continguts. La procuradora dels tribunals de Vic, Maria Teresa Bofias, explica que ‘no hi ha cap regulació específica legislada que indiqui el límit d’aquestes pàgines. L’única cosa que es pot fer és presentar una queixa a l’IQUA i tenir sort que actuï i, si ho creu convenient, que obligui a tancar o a blocar la pàgina.’
L’IQUA és una associació, constituïda l’octubre de 2002, que cerca la qualitat de la xarxa urgint els actors implicats a autoregular-se. Els socis de l’IQUA, una entitat sense ànim de lucre, són la Secretaria de Telecomunicacions i la Societat de la Informació de la Generalitat de Catalunya (STSI), el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), el Col·legi Oficial d’Enginyeria en Informàtica de Catalunya (COEINF) i el Centre de Seguretat Informàtica de Catalunya (CESICAT). Entre els col·laboradors més destacats hi ha l’Agència Catalana de Notícies (ACN), COM Ràdio o Comunicàlia.
Des de fa un quant temps l’IQUA prepara un dossier sobre les pàgines pro-ana i pro-mia amb la finalitat d’orientar el tractament d’aquest fenomen, de manera que es faci amb el rigor i la serietat necessàries. És així que es proposa de conscienciar les parts implicades, de marcar els criteris d’actuació i d’assentar les bases dels acords de les mesures que s’hagin de prendre.
Per fer tancar una pàgina pro-ana o pro-mia l’IQUA ha de rebre, abans, la queixa d’un usuari a través de l’Oficina de Defensa de l’Usuari (e-ODU). Quan té constància de la queixa, l’IQUA esbrina si la web denunciada és nociva. Aquest pas és molt necessari, perquè no totes les pàgines que en parlen inciten a l’anorèxia o a la bulímia. És a dir, no hi ha solament pàgines pro, també hi ha pàgines anti i pàgines ambigües, d’enfocament pretesament ‘neutral’ (no són contràries ni favorables a la qüestió): són les pàgines dites ‘pro-choice’, que invoquen la llibertat d’expressió.
Cal dir que la xarxa és plena d’iniciatives per a fer canviar positivament l’actitud de les webs i els resultats de les cerques, amb un enfocament controlat des del punt de vista mèdic. Tot i amb això, ‘cal assenyalar que pàgines que, d’entrada, eren clarament anti-ana i anti-mia, han acabat essent pàgines pro, per la pressió de comentaris de tercers que hi han entrat lliurement sense control’, explica Àlex Fernández, director general de l’IQUA.
Una volta definida la idiosincràsia de la pàgina que ha motivat la queixa, l’IQUA es posa en contacte amb la plataforma o proveïdor que allotja els continguts denunciats per informar detalladament del cas amb la voluntat que en prenguin consciència i adoptin les mesures oportunes.
Si bé l’IQUA, a partir d’una queixa sobre continguts, pot ampliar la recerca a les pàgines enllaçades o allotjades en una mateixa plataforma, en cap cas no pot actuar d’òrgan censor.
‘Durant el 2010 l’IQUA va registrar més de 250 pàgines/espais web d’aquestes característiques que li havien arribat via e-ODU (Oficina de Defensa de l’Usuari)’, informa Fernández. Del total de queixes rebudes, aproximadament la meitat van acabar amb el tancament de les pàgines denunciades.
La privacitat i l’anonimat, tan fàcils a internet, sovint faciliten que pàgines amb continguts d’aquesta índole es defensin més i millor contra un possible tancament, amb eines i recursos nous per a passar desapercebudes. Per tant, diu Álex Fernández,’el tancament, contra allò que es pretén, resulta contraproduent, perquè les comunitats pro-ana i pro-mia es reorganitzen ràpidament i obren noves pàgines, més protegides i amagades’.
Característiques de les pàgines i perfil dels visitants
‘En realitat, continua Àlex Fernández, els continguts d’aquestes pàgines són gestionats per grups o comunitats, i es poden presentar en formats diversos: blocs, pàgines personals, fòrums o xarxes socials.’
Aquestes pàgines cohesionen comunitats d’afectats; el trastorn hi és tractat com un estil de vida, i directament o indirectament inciten a caure-hi, de manera que són un perill per a qui s’hi inicia o hi té un primer contacte. Montserrat Vila, psicòloga del Centre de Salut Mental de Vic, matisa: ‘En principi internet pot ser una influència com la dels cànons de bellesa; anar a internet no vol dir contreure forçosament la malaltia. Internet no causa l’anorèxia; pot ser una influència, no la causa’.
A les pàgines pro-ana i pro-mia, s’hi intercanvien trucs per a perdre pes, per a dissimular davant els pares o per a enganyar-los; s’hi fa servir un vocabulari en clau, amb imatges de models a seguir (‘thinspiration’); s’hi recomanen pràctiques perilloses, com curses de quilos, i maneres d’aconseguir medicaments d’aprimar-se sense recepta; s’hi inculquen tractaments i càstigs a base d’infligir-se dolor (‘selfinjury’), fins i tot s’hi indueix al suïcidi. En fi, s’hi arriben a personalitzar els dos trastorns alimentaris, convertint anorèxia en Ana i bulímia en Mia. Ana i Mia esdevenen, doncs, dues muses a imitar i a adorar pels membres de les comunitats pro-ana i pro-mia.
En la majoria de casos, els internautes que visiten aquestes pàgines responen a un mateix perfil: són menors d’edat (75% dels casos, 95% noies), que cerquen un estímul virtual (comprensió i refugi) per a suplir l’aïllament real en què viuen, diuen des de l’IQUA. En concret, el perfil de pacients tractats al Centre de Salut Mental de Vic és ‘de noies adolescents de catorze anys a setze, encara que també hi ha dones més grans’, informa Montserrat Vila.
La terapeuta de la unitat juvenil de l’Institut de Trastorns Alimentaris (ITA), Montse Bascuas, assegura que el fenomen de les pàgines pro-ana i pro-mia té molt a veure amb l’adolescència: ‘Els adolescents són molt més vulnerables a captar aquella informació que els permet de viure en un món màgic. […] Les pàgines pro-ana i pro-mia recullen, bàsicament, totes les coses que els adolescents necessiten; venen un producte a una persona en fase de creixement i d’evolució, una persona que és com una esponja.’ Si aquesta persona té una baixa autoestima i no té un referent adult que la recondueixi, ‘es pot deixar portar per la malaltia’.
La situació a internet i a l’estat espanyol
Segons les primeres conclusions del dictamen sobre les pàgines pro-ana i pro-mia que prepara l’IQUA, el fenomen té dos punts clau:
-Manca de decisions polítiques que regulin legalment aquesta mena de continguts.
-Falta de consciència dels proveïdors i desenvolupadors tècnics que allotgen aquests continguts i que, sigui per desconeixença, sigui per permissivitat, afavoreixen la publicació de més i més pàgines d’aquesta índole.
Segons Àlex Fernández, ‘calen solucions en aquests dos àmbits, i un seguiment continuat del fenomen’ i creu que ‘el tancament d’aquestes pàgines no és una solució, si no va acompanyat d’una formació adreçada tant als nois i noies com a pares i tutors’.
Aquests continguts es consideren nocius, però no il·legals, ni aquí, ni a la majoria de països. Per a posar-hi remei caldria que les lleis fossin prou àgils per a poder-se adaptar a l’evolució de la xarxa: ‘Normatives i lleis estàtiques són barreres i dificultats afegides’, segons el director general de l’IQUA. I ho corrobora la procuradora dels tribunals de Vic, Maria Teresa Bofias: ‘Les autoritats judicials no tenen l’agilitat necessària per a tancar aquestes webs. Hi triguen massa, a eliminar-les, perquè els procediments són lents i costosos’.
Quan la Júlia va sucumbir a la malaltia encara no existien les pàgines pro-ana i pro-mia, però creu que haurien pogut ser un perill afegit per a ella; per tant, creu que ‘haurien de tancar-se perquè l’única cosa que fan és induir noies i nois que les visiten a agafar manies’.
La terapeuta de l’ITA, Montse Bascuas, creu fermament que ‘aquestes pàgines s’haurien de prohibir’, sense deixar de banda alguns altres elements de la pressió social sobre la imatge femenina, com ara la publicitat. ‘És molt difícil de sortir dels models de bellesa establerts en una societat; de fet, hi ha canals de televisió que únicament ensenyen noies que no fan pas més d’una talla 34.’
Espanya és un dels països precursors i de referència a Europa en la lluita contra aquestes malalties, però no pas en l’àmbit virtual. Espanya ha estat pionera a implantar iniciatives per a regular les mesures dels maniquins de la passarel·la Cibeles i a signar acords amb les grans marques de roba perquè no bandegin les talles grans. Però tot plegat no té el suport d’una política legislativa pensada per a internet.
Un reportatge d’Ester Camps, Anna Casasas, Sílvia Estrada, Estefania Saniger i Raquel Serra
