13.10.2010 - 11:10
Com que a Catalunya hi ha molta gent que és castellanoparlant o francoparlant, resulta força raonable discutir si seria possible o, fins i tot legítim, pretendre que en un estat català independent, el català hi fos l’única llengua oficial, cosa que, lògicament, portaria a no considerar oficials a Catalunya ni el castellà ni el francès.
De fet, el 2001, Albert Branchadell va publicar el llibre La Hipòtesi de la independència on, des del nacionalisme autonomista, va intentar desmuntar la idea que la independència hagi de portar necessàriament a la normalització plena del català ja que, per poder esdevenir majoritaris, els dirigents dels moviments independentistes haurien d’acabar pactant amb la població castellanoparlant de Catalunya.
Naturalment, per als independentistes, resulta molt difícil admetre la possibilitat d’haver de fer concessions en la qüestió de la llengua perquè, durant anys, l’argument de l’independentisme ha estat el de la inadequació del marc jurídic de la Catalunya autònoma per assolir la plena normalització del català; a més, tots tenim present el cas d’Irlanda, país independent amb dues llengües oficials —l’anglès i el gaèlic— on, en l’ús social, l’anglès hi resulta tan predominant com el francès a Occitània.
Si tothom entén que acceptar pertànyer a Espanya significa haver d’admetre el predomini del castellà a Catalunya i que el català quedi reduït al paper de simple llengua regional que té dret a tot el respecte i l’estimació del món només si sap estar-se en el seu lloc, llavors, com és que per als espanyolistes no significa pas cap problema que una gran part de la població de Catalunya, València i Balears sigui catalanoparlant? Al capdavall, els redactors del famós article 3 de la constitució espanyola “El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret a usar-la” ja ho devien saber que hi havia espanyols que no eren pas castellanoparlants.
Com és lògic, aquesta qüestió ens hauria de dur a plantejar-ne la inversa i complementària: si deixem clar que en una Catalunya independent el català haurà de ser la llengua predominant, tal com ho és el castellà a Espanya o l’anglès als Estats Units, quin problema hauria de ser per als independentistes que una part de la població de Catalunya sigui castellanoparlant?
En el benentès que, òbviament, dins de la futura República Catalana no es discriminarà ningú pel fet de no ser catalanoparlant, caldria veure fins a quin punt seria legítim que el castellà continués sent-hi una llengua d’obligat coneixement per a tots els catalans, fins al punt que algú pogués pretendre demanar o, pitjor encara, exigir, que se li adrecessin en castellà.
Per a mi, una dada del problema és que si l’allau immigratori castellà de mitjans del segle XX s’hagués esdevingut en una Catalunya independent, això no hauria dut pas ni a la declaració del castellà com a llengua oficial ni a la bilingüització de la població catalana autòctona; en aquesta situació, tothom —tant els catalans com els immigrants— hauria tingut clar que per viure i treballar a Catalunya saber i parlar el català seria un requisit indispensable.
Per això sempre pot resultar interessant recordar que, durant tota la seva història, a l’Argentina l’única llengua oficial hi ha estat el castellà per més que, durant la primera meitat del segle XX, si no la majoria almenys una part força nombrosa de la seva població fossin immigrants italians.
Xavier Deulonder i Camins (11-10-2010)
deulonder@mesvilaweb.cat
