El darrer intent de les Brigades Internacionals, a la Garriga

Les Brigades Internacionals que van lluitar a la Guerra Civil espanyola no es van dissoldre del tot a Barcelona. Van intentar reorganitzar-se i activar-se a la Garriga en un últim intent per defensar la República, quan les tropes franquistes eren a punt de fer caure la capital catalana. Així ho va explicar l’historiador David Gesalí en la presentació de l’estudi que fa des del 2006 de l’Aeròdrom de Rosanes, divendres als baixos de la Biblioteca davant un centenar de persones.Gesalí va mostrar un document escrit el 25 de gener de 1939 a la Garriga –citat per primera vegada en un llibre el 1975– en què el comissari polític de les Brigades Internacionals, Luigi Longo (firma Luigi Gallo) –també parlant en nom del responsable de les Brigades, el Camarada André Marty–, enumera els voluntaris internacionals que hi ha a la Garriga que poden estar a punt per lluitar en 3 o 4 dies si reben el material necessari. El document, reproducció que el noticiari dels italians van fer de l’original, es troba a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Dirigint-se al coronel Modesto, cap de l’Exèrcit a l’Ebre, Longo li demana instruccions i li diu que ‘la Garriga és el centre de concentració dels voluntaris’. Enumera 450 voluntaris balcànics, 100 de txecs, 140 d’italians i 116 de llatinoamericans. Diu que esperen l’arribada de 880 polonesos i 888 alemanys. ‘És a dir, que hi ha 776 voluntaris i a la nit n’hi haurà a la Garriga 2.500 entre tots. Entre ells hi ha tropes d’infanteria, els oficials i comissaris corresponents, artillers i artillers de la D.C.A, així com personal sanitari’.

Preparats per al combat

La carta descriu que s’organitzen per afinitat d’idiomes i que tenen previst formar unes 20 companyies d’infateria, dos grups d’artilleria i una companyia de metralladores. Així mateix, planteja el problema de falta de reforços espanyols i proposa fusionar la 35a Divisió amb els internacionals. Longo assenyala que ‘hi ha dificultats per a l’abastiment’ i demana material per als soldats (2.000 uniformes, camions i material de cuina així com tot l’armament, escopetes, metralletes i canons) i menjar per a tots. Al final comenta que ‘potser estaria bé si un oficial del teu Estat Major és enviat com enllaç prop del Comandament d’acantonament dels Internacionals a la Garriga. Això ens permetrà de resoldre més fàcilment tota una sèrie de dificultats’.

‘Es van fer cinc còpies de la carta. Es devien distribuir en llocs estratègics. Un d’aquests enllaços va caure en mans dels feixistes italians’, explica Gesalí. És així com, quatre dies després, el 29 de gener de 1939, els italians bombardejaven la Garriga amb 120 bombes de 50 kg i iniciaven la batalla d’artilleria per terra. Gesalí va aprofitar l’acte per ensenyar les 4 imatges aèries fetes pels italians i per demanar la col·laboració a tots els garriguencs que van viure el bombardeig per localitzar els 120 impactes.

El motiu del bombardeig és que les tropes franquistes ‘veien la Garriga com un punt fort, que bloquejava l’accés cap al nord. Si es bombardejava tot el poble, es creava confusió. Ho van fer per fer marxar la gent i fer retirar els combatents internacionals, que eren molt experimentats’, indica Gesalí.

Un patrimoni únic

L’historiador dóna molta importància a aquesta carta, que ha conegut a partir de l’estudi que fa de l’aeròdrom de Rosanes, considerat com un patrimoni únic de la Guerra Civil pel seu bon estat de conservació. En la presentació, el regidor de Patrimoni, Josep Castells, va explicar que l’any vinent volen editar un llibre de l’estudi que inclogui tot el material trobat així com un DVD amb imatges.

Gesalí va explicar les quatre etapes que ha viscut el camp, des de la seva creació els anys 30 per part d’Esteban Fernández, amo de la Mercedes de Barcelona, com a camp de vol civil. Fernández, que era argentí, va marxar per la guerra i el camp va ser requisat pel comitè, que va convertir la piscina de la finca en piscina municipal. El 14 d’agost de 1937 el camp comença a adaptar-se per a ser aeròdrom militar i hi arriba la segona esquadra de Xatos. El maig de 1938 hi ha la segona esquadreta de Natatxes (avions russos), que és la que s’està més temps al camp de la Garriga. D’aquesta època hi ha imatges i el testimoni del pilot Héctor de Diego, que va ser fa poc al camp i ha donat detalls del dia a dia.

La quarta etapa és la retirada, en què, a partir del 15 de gener de 1939, ‘tota l’aviació que està a l’Ebre ha de saltar cap a l’altre costat i la Garriga és seu de l’esquadra de caça i objectiu de les bombes’. Va explicar que el 25 de gener de 1939 hi va haver una gran batalla aèria, amb dos avions abatuts, un de republicà a Samalús i un altre d’italià a Vilamajor. El pilot va ser capturat. El 26 de gener en va caure un altre de republicà prop de Can Sorgues (Llerona), on hi ha el refugi principal de l’aeròdrom. Gesalí també va parlar d’un pilot de la Garriga, Ferran Comère Cairó, que va morir en combat el 15 de gener al Penedès.

Serveis complentaris

Gesalí va explicar que ha descobert que a l’entorn de l’aeròdrom hi havia diversos serveis i instal·lacions militars, com ara una fàbrica d’aviació a Can Morera i quatre garatges del batalló de transports d’aviació. En un moment que hi havia 10.000 habitants comptant els refugiats a la Garriga, moltes cases estaven ocupades per oficials i pilots: la intendència de l’aviació era al Padró, el menjar dels oficials es feia a l’Hotel Doré, hi havia hospital militar i hospital civil, els pilots s’allotjaven a la casa de Ca n’Illa i els mecànics, a la de Ca n’Illa de Dalt. A l’Ametlla, a més, hi havia una oficina d’interpretació de fotos i gabinet fotogràfic.

Pel que fa a l’estudi que van fer per trobar el polvorí, ja en terme de l’Ametlla, Gesalí va comentar que no era com el buscaven, sinó que eren rases: ‘La nostra il·lusió, el que creiem, és que era un polvorí subterrani, però no hi ha indicis’. L’estudi, però, ha permès trobar altres refugis elementals que no es veien a simple vista.

Ara, els tres municipis que engloba l’aeròdrom (la Garriga, les Franqueses i l’Ametlla) estudiaran quin tipus de museïtzació o difusió donen als elements del camp: el refugi de Can Sorgues (amb capacitat per a 120 persones), l’hangar de Can Fernàndez (únic perquè és anterior a la Guerra), el menjador de la tropa, la cuina, les dutxes i la garita així com els refugis elementals.

En aquest sentit, l’historiador David Iñiguez, que va ser un dels artífexs de convertir en visitable el refugi antiaeri de l’estació, va mostrar exemples europeus de preservació i museïtzació del patrimoni aeronàutic, en especial d’Anglaterra. Va explicar que fins ara hi ha hagut una manca de sensibilització sobre la preservació d’aquest material i que encara no se n’ha fet la catalogació, ni hi ha legislació ni estudis al respecte. Va destacar, però, que a finals de l’any passat es va crear a Santa Margarida i els Monjos el Centre de documentació de l’aviació republicana.