L’ex-detectiu Toni Butxana torna a la càrrega

Ferran Torrent (Sedaví, l’Horta, 1951) acaba de publicar ‘Només socis’ (Columna). A l’entrevista que segueix i al vídeo, Torrent diu de la nova obra que és una novel·la d’humor, d’acció i de personatges, que posa en evidència alguns dels mals de la societat. ‘Només socis’ és el retorn de l’ex-detectiu Toni Butxana, però també incorpora l’escriptor Ferran Torres, protagonista de ‘Gràcies per la propina’. Butxana i Torres, els dos ‘alter ego’ de Torrent, junts en una mateixa novel·la.Toni Butxana és un personatge secundari de ‘Judici final’ (novel·la anterior de Ferran Torrent). L’ex-detectiu extorqueix Juan Lloris, un empresari especulador i corrupte, amb voluntat de fer carrera política. Cinc milions d’euros li treu. Estirant aquest fil, Torrent situa l’argument de ‘Només socis’ un any i mig després. Durant aquest temps, l’ex-detectiu s’ha amagat, amb una identitat falsa, a Gilet, un poblet preciós. Així s’obre aquesta nova novel·la, que és la que fa quinze.

—Vostè és un escriptor prolífic.

—Em diuen, ‘escrius molt’. Molt bé. Què vols que faça: jo no residisc Barcelona i em tenen vetat com a col·laborador a Ràdio 9, a Canal 9 i a les privades, que, a banda pagar molt malament, això del català ho troben una cosa raríssima. És clar, si visquera a Barcelona, tot seria més fàcil; em podria guanyar la vida, però a València no puc. Si fera un article diari i algunes col·laboracions més, potser escriuria un llibre cada quatre o cinc anys, però sols faig una petita col·laboració a RAC1. Per tant, em dedique a escriure novel·les i per això en publique una cada any i mig o dos, aproximadament.

—…

—La llengua es troba en un moment molt complicat. I això és un problema polític. I la situació s’agreuja si parlem d’un escriptor català al País Valencià. Tu entres a les llibreries, a València, i l’espai del català cada vegada és més reduït. I t’ho diu un escriptor que tracten bé. A més, quan vull llegir una traducció sempre demane si es troba en català. No ho faig per patriotisme, sinó perquè preferisc llegir en català que en castellà. Em diuen que sí, però no la tenen mai. I t’has d’esperar dues setmanes que et porten el llibre. Això, fa deu anys, no passava. El retrocés social de la llengua catalana al País Valencià i a Catalunya és evident. I això és un problema polític. Solució Ferran Torrent: qui haja creat aquest problema, que l’arregle.

—És una responsabilitat política?

—Alguna vegada, quan he vist algun polític important de l’esquerra nacionalista catalana, li he dit: Escolteu, la situació de la llengua… I ell: Sí, sí, ja en parlarem, ja en parlarem… Però mai no en volen parlar. Perquè més fàcil és anar a Frankfurt, penjar-se una medalla de puta mare, encara que no servisca de res. Perquè pot donar-se la paradoxa que escriptors catalans com Sánchez Piñol, Cabré, Barbal i més que han tingut èxit, venguen més a Alemanya o a França que no al seu propi país.

—Li sap greu no haver anat a Frankfurt?

—No, i ara! Tampoc no és que estiga content de no haver-hi anat. Jo vaig fer allò que havia de fer. Tampoc no vaig anar a la Fira de Guadalajara, ni aniré a cap altra fira, de moment. Perquè estic indignat, per la situació. Molta medalla d’or que llueix molt, però la feina de base, que és la important, que és la que costa de fer, no la fan els polítics. Si volen penjar-se medalles, no se les penjaran a costa meua. No vull participar-hi mentre no agarren el toro per les banyes. Nosaltres tenim un problema de base: el retrocés de l’ús social de la llengua. I s’ha d’atacar el problema.

—Aquest problema, el tracta en el nou llibre?

—Hi faig alguna broma. Però, en pròximes novel·les, sí que el vull tractar a fons. En la novel·la, Butxana pregunta a Carla, una agent del Mossad:

—Quants idiomes domines?

—Sis

—Comptant el meu?

—No el consideres un idioma?

—Tant de respecte m’obnubila.

—Aquesta nova novel·la, ‘Només socis’, és el retorn de l’ex-detectiu Toni Butxana. Per als seus lectors més antics aquesta és una gran notícia. Perquè Butxana és un personatge estimat.

—Jo també he crescut amb ell, més ben dit, m’he fet gran amb ell, perquè, créixer, no he crescut mai. A ‘Només socis’ estire un fil de ‘Judici final’, la novel·la que precedeix aquesta. No és una quarta part ni té a veure amb la trilogia anterior. Vull ensenyar que Butxana ha fet en una progressiva decadència, amb la seua societat. El personatge ha anat fent-se menys ètic i, al final, és un materialista absolut, com ha passat en la societat, sobretot la valenciana. Encara que, a Butxana, sempre li queda aquell pòsit ètic de poder decidir en quin bàndol vol estar. Però, d’alguna manera, ell representa la decadència de la societat valenciana.

—A ‘Només socis’ fa coincidir els seus dos ‘alter ego’ de les seves novel·les: Toni Butxana i Ferran Torres.

—Són les dues ànimes meues. Jo sóc molt vitalista i, alhora, molt reflexiu. Era una manera de fer un joc amb mi mateix, també. D’una banda, hi ha Ferran Torres, novel·lista, que és més reflexiu, que fa una vida més tranquil·la; i hi ha Butxana, que fa una vida dissipada, molt vitalista… No és que jo siga ni l’un ni l’altre, però sí que tinc aqueixes dues ànimes.

—Fan un bon equip. A partir d’ara els trobarem plegats?

—No vull planificar. Tinc al cap dos projectes o tres i ja veurem. Quan se’n vaja l’entusiasme i vinga la quietud, decidiré. Potser en faré una segona part, perquè la història ho permet o potser faré una altra novel·la abans… Ja decidiré.

—Vostè és una mica el nostre Camilleri: a través dels elements de la novel·la negra retrata els conflictes polítics, de corrupció, quotidians, de la societat actual.

—Sí, sí. A mi, m’agrada Camilleri, encara que no l’he llegit tant. Però no em pensava que hi tinguera punts de contacte. L’humor, potser també. Crec que aquesta és una novel·la d’humor. Volia fer una novel·la entretinguda, divertida, d’acció, de personatges… Que la gent ho passara bé. I que són les que menys es valoren literàriament. Ja deia Vázquez Montalbán que les novel·les que li costaven més eren les de Carvalho. I tenia raó. A mi, m’ha costat més fer aquesta que ‘Societat limitada’, que aparentment és més complexa. Perquè ‘Només socis’ és una novel·la molt difícil de fer, has d’encaixar la trama, els diàlegs són molt treballats, perquè ha de ser molt fluida, amb ritme…

—A vostè, no l’han encaixonat mai en la novel·la de gènere.

—Jo tinc registres diferents: ‘Gràcies per la propina’ és una novel·la memorialística; ‘L’illa de l’holandès’, una novel·la simbolista; ‘Societat limitada’, una crònica; els llibres de la primera etapa, novel·la negra. I ara he volgut fer una novel·la d’humor, d’acció, també amb una esquitxada d’espionatge… Jo tinc registres diferents i els faig servir i vaig dosificant-me.

—No podria fer una novel·la protagonitzada o coprotagonitzada per una dona?

—Perfectament.

—Una dona no tan estigmatitzada com les que apareixen a ‘Només socis’?

—A mi, sempre m’han acusat, entre cometes, de no tractar personatges femenins. Bé, deu ser en les novel·les, perquè fora de les novel·les, de personatges femenins, en tracte alguns. Però cada vegada que em diuen això més poques ganes tinc de tractar-les literàriament.

—’Només socis’ és una novel·la protagonitzada per homes, tot homes que viuen sols.

—Perquè, a mi, m’interessa molt l’home que viu sol. Però, en canvi, no conec la dona que viu sola. Conec l’home que viu sol, perquè em conec a mi, i conec més homes que viuen sols. I a mi, m’agrada contar les històries que conec més de prop, que sent més a prop… I fixa’t que quan trac dones, tenen molt de caràcter, perquè, a mi, m’agraden les dones amb caràcter. És veritat que hi ixen putes, però és que el puteratge és tan present en la nostra vida, que, si no el veus, és que et tapes els ulls. Desgraciadament, és massa present a tot arreu: des de les africanes que hi ha al costat de la carretera i que treballen per quinze euros, a les xiques de vint anys, amb carrera, que tenen una feineta, i que es trauen un bon sobresou fent de prostitutes esporàdiques. Això és un fenomen social que s’havia d’estudiar. I saps per què passa? Vivim en una societat que et diu que, si vols aquests Jeans, has de pagar 300 euros. És clar, amb sous de 1.500 euros el mes pocs Jeans et pots comprar. En canvi, pots guanyar en una nit el sou de tot un mes. Hi ha fenòmens que, a mi, m’agrada explicar. Són fenòmens directament relacionats amb la prostitució, amb la corrupció, amb la decadència ètica, amb la decadència general de la societat…, i aquests són els temes que expliquen les meues novel·les.

—En el llibre també hi ha una trama internacional.

—Explique que hi va haver un centenar de valencians que foren víctimes de l’extermini nazi. I ningú no els recorda. M’interessava explicar una mica què va ser la Brigada Jueva, què va ser el comitè jueu que es carregava nazis…

—És un tema poc investigat.

—M’interessa molt perquè s’ha tractat molt poc. N’hi ha per a una novel·la. Però necessites un treball de camp important.

—La novel·la se situa, en bona part, al poble de Gilet.

—Sí, és el poble on m’agradaria viure.

—I li agradaria de viure també a l’illa que Butxana somnia comprar?

—M’encantaria. I això és real. Ho vaig veure en un diari gratuït, i també a La Vanguardia. No és una illa, és una plataforma, anomenada Sealand, però jo parle d’illa, perquè és més romàntic, més bonic. I val quinze milions d’euros. És un estat a prop de les illes britàniques: té moneda, himne i bandera. Els anglesos van litigar, però no van aconseguir res. I Butxana vol comprar l’illa per ser el cap del govern, el ministre de justícia, el ministre d’economia, i hi vol fer un casino. El negoci està a expedir passaports.

—Si tingués quinze milions d’euros per comprar l’illa, què faria?

—Això que diu a la novel·la: la compraria i hi convidaria els amics. Contractaria tres o quatre militars perquè, en cas d’aldarulls, hi posaren ordre. Però que no foren militars demòcrates, que se’m ficarien en el govern. I muntaria un casino i un bon hotel. I, sincerament, també faria una gran biblioteca. Aquests serien els elements essencials. I després convidaria tres o quatre misses, no misses en llatí, sinó miss Colombia, etc., i els ensenyaria l’illa. A aquestes, els donaria el passaport de franc. I el català, idioma oficial. I quan s’extingira el català a Catalunya, sempre quedaria una illa on solament es parlaria el català. Seria collonut o no seria collonut?

Montserrat SerraEnllaços
Ferran Torrent al Qui és qui.