‘2007, traduccions a l’Alemany’: Josep M. Fonalleras

  • L'editorial A1 publica a l'alemany 'August & Gustau' · Llegiu-ne un fragment

VilaWeb
Redacció
28.08.2007 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

La traducció a l’alemany de la novel·la ‘August & Gustau‘ és el debut internacional de Josep M. Fonalleras. Segons que anuncia la web de l’editorial A1, l’obra va sortir el 8 d’agost al mercat alemany. Fonalleras participarà en tot d’actes de la Fira de Frankfurt i la hi presentarà, però allò que li fa més il·lusió, i que troba que dóna sentit a tota l’operació, és que del 15 al 19 d’octubre la promourà a Berlín, Nuremberg i Leipzig.L’autor explica que la clau d’aquesta traducció és l’interès de la traductora, Monika Lübcke (que també ho és de l’obra de Quim Monzó), que va prendre la iniciativa de traduir el llibre; després va fer d’agent literària i va aconseguir que l’editorial A1 la volgués publicar. Per Fonalleras, la publicació de ‘August & Gustau’ a l’alemany és la primera traducció de tota la seva obra, encara que hi hagi traducció espanyola de ‘Botxenski i companyia’ (Empúries, 1988) i traducció alemanya de dos contes seus publicats en sengles antologies, amb uns altres autors.

A la Fira de Frankfurt Fonalleras participarà, per encàrrec de l’Institut Ramon Llull, en una taula rodona sobre relats, en què també hi haurà Francesc Serés (Premi Nacional de Literatura 2006). Aquest acte parteix d’una antologia de narracions, antologada pel poeta Jaume Subirana, que publicarà l’editorial literària de referència DTV. El projecte, segons Subirana, pretén explicar què és la cultura catalana a través d’una selecció de contes i altres textos de narrativa d’una trentena d’autors.

A més, durant els dies de la fira, Fonalleras participarà en un acte a Stuttgart, amb Jordi Puntí i Michael Ebmeyer. Aquest acte clourà el cicle de diàlegs Geographia, entre un autor alemany i un de català.

‘August & Gustau’ (Empúries, 2001) de Josep M. Fonalleras

Llegiu-ne un fragment:

1

A LA SALA DEL MUSEU

Diuen que un quadres’alimenta de les mirades. Si això fos cert, aquest quadre —que fa més de vint anys que miro— ja no hauria de ser en aquesta sala del Museu. L’haurien d’exposar al mig del carrer, en una plaça pública, en un estadi. Perquè és segur que ara té unes dimensions desproporcionades i que aquí ja no hi cap. Haurien d’enderrocar el Museu sencer i fer que només en quedés aquest quadre i, aleshores, convertir el solar on abans hi havia el Museu en una sala prou grossa per enquibir-lo. I, fins i tot en aquest cas, si és que jo encara fos el vigilant de la sala, s’haurien de plantejar tard o d’hora de tornar a enderrocar la sala i també haurien d’enderrocar l’illa de cases que l’envolta i, finalment, la ciutat sencera, i només aquell dia podria ser que el quadre ja no creixés més. Jo ja no hi seré i no hi haurà ningú que el miri mai amb tanta intensitat.

Es pot dir que no hi ha res que hagi mirat amb tanta insistència, amb tanta devoció com el quadre. Es pot dir que no he mirat mai res més. Diuen que si mires una cosa amb molta atenció finalment trobes que aquella cosa és interessant de veritat. Vull dir que no cal que t’hagi enlluernat des del primer moment i que se’t fa familiar a mesura que t’hi acostes, a mesura que t’hi endinses, a mesura que perds hores i hores dalt de l’escala que du a la sala on s’exposa el quadre, tot el dia plantat davant la porta neoclàssica de tres metres i vint centímetres, allà on comença l’escala amb una alfombra de color granat, tot el dia procurant que els nens de les excursions no s’hi acostin gaire i que els visitants no traspassin la ratlla de color groc que és fins allà on poden arribar. Tot el dia.

Es pot dir que no he mirat mai res, sense comptar el dia que vaig mirar Irene Oyarze quan dansava al bar, com una mena de club. Però això és diferent, perquè amb Irene Oyarze no calia fixar-s’hi amb atenció ni calia que m’hi estigués hores i hores esperant de rebre un senyal. Encara que hi hagués esmerçat tota la vida que em quedava —poc més d’un mes— Irene Oyarze no s’hauria engrandit, perquè amb aquell dia ja n’hi va haver prou perquè Irene Oyarze omplís tota la sala, el Museu, l’illa de cases, la ciutat sencera. I perquè jo m’adonés que la dona seductora atrau amb llavis de mel, com diu la Bíblia, però que al capdavall resulta més amarga que l’absenta i que els seus peus t’arrosseguen a la mort. Al país dels morts condueixen els seus passos.

Enllaços
Josep M. Fonalleras al ‘Qui és qui‘.
Coberta de la traducció a l’alemany de ‘August & Gustau‘.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any