Fredorades

Arribo a l’ oficina i els que fan anys que professen la religió del Barça, estan exultants com feia setmanes que no veia, i creuen que tenen equip per arribar a fi de temporada i guanyar un o dos títols més, converses sobre renovació del Guardiola, sobre el millor jugador del món i després passem a parlar de les gelades que fa i que farà, com ens diu el nostre meteoròleg de secà i quan no ens escolten els xerifs, es parla amb veu baixa dels canvis que hi haurà als cafès i com tothom es queixa com el carrers molls, que els calaixos cada dia són més eixuts, que no es fa tan calaix com abans, i arriba un hi diu que ara els jubilats treballaran, i surt el savi i diu que ell com son padrí i son pare, treballarà al tros fins que es mori, i tots assentim i diem que malament si tinguéssim de viure de la pensió que ens donen.
Ploure, necessitem que plogui, crida un altre..., és el moment d’ anar al carrer a fer una cigarreta, però el remei és pitjor que la malaltia, perquè qui ha cridat em segueix, i em comença a explicar coses incomprensibles de l’ evolució, de com han evolucionat els nostres cervells en els darrers segles i continua parlant i jo me’l miro pensatiu i fluixet em diu que ell és un lliurepensador, que diu el que li dicta el seu cor i penso si no serà el cdl i, ui! Quin mal de ventre que tinc! Entro de nou a l’ oficina, agafo una birra i corro a la parada del carrers molls calaixos eixuts i me’l trobo com una figureta de pessebre congelada li dono la birra i mentre se la beu d’ un trago m’escapo, però no corro suficient i m’ enxampa l’ ona expansiva del seu rot i quan arribo a casa li dic a la dona que he agafat la grip.