La crisi com a frau
La crisi com a frau
xavierdiez | Llibres | dissabte, 18 de febrer de 2012 |
Nota: Ressenya publicada ahir al suplement Accents del Diari de Girona.
Observatorio metropolitano, Els fraus de la crisi. Cinc maneres de no entendre res, Virus, Barcelona, 2011, 102pp.
«Si m’han entès, és que no m’he explicat bé», confessava fa alguns anys el considerat oracle de l’economia Alan Greenspan. La frase expressa amb claredat que les teories econòmiques tenen més a veure amb l’alquímia que amb la veritable ciència; amb els fenòmens paranormals, que amb l’evidència; amb els astròlegs del TDT que amb el rigor acadèmic. I tanmateix, llurs especulacions filosòfiques, llur interessada ideologia és el que ens ha pilotat vers els esculls, i com el capità del Costa Concordia, després d’actuar amb negligència i negar la inconsistència de llurs creences són dels primers a “caure accidentalment” als bots salvavides. Ja ho deia Susan George, que els economistes, dipositaris d’un llenguatge críptic, han segrestat el pensament col·lectiu, tot escamotejant, a partir de teories inversemblants, el més elemental sentit comú.
Amb el llibre de l’Observatori Metropolitano, en canvi, poques vegades amb tan poques paraules s’havien explicat tan bé tantes coses. De fet, aquest col·lectiu de joves economistes crítics amb l’ortodòxia (la qual cosa els confereix condició de dissidents) han disseccionat els discursos oficials sobre la naturalesa i solucions de la crisi i, desposseïts de prejudicis ideològics (i de generosos finançaments) ens han posat en evidència allò que ja sabíem els historiadors. El creixement econòmic és excepció, i els llargs períodes d’estancament, norma. Les crisis financeres del capitalisme esdevenen camps de batalla on les elits en millor posició, responsables del desastre, descarreguen la penitència de llurs pecats en els més desafavorits. I que les solucions que ofereixen tenen menys credibilitat que l’existència d’unicorns a l’Empordà. Reformes laborals, reformes financeres només són estratègies de mantenir nivell de beneficis a costa dels més febles. I tanmateix, les solucions no es troben en el camp de la metafísica econòmica, sinó de la pura aritmètica, en el concepte «repartir». Repartir la riquesa (especialment l’acumulada en el cinc per cent més poderós), la feina (on s’és vist jornades de cinquanta hores amb un 21 % de desocupació!) els recursos públics privatitzats de manera gens transparents o la pràctica de la cooperació, experiències exitoses al llarg de la història.
La notícia positiva. Mai hi havia hagut tant a repartir! Les revolucions tecnològiques ens han portat a una possibilitat real de benestar que només una organització econòmica absurda n’impedeix gaudir. De fet, aquest breu llibre beu de la font de La conquesta del pa, de Kropotkin, amb una argumentació similar, i que, conjuntament estableixen una lúcida reflexió sobre la naturalesa de les relacions econòmiques. I ens envia, malgrat tot, un missatge d’esperança. Si no hi ha solució dins del sistema, cal crear-ne espais autònoms al marge. Alguns ja fa temps que els experimenten. I amb més traça que els Greenspan de torn.
