Divendres 25.05.12
38 aportacions
11 respostes
28 aportacions
2 respostes
296 aportacions
335 respostes
29 aportacions
9 respostes
114 aportacions
122 respostes
52 aportacions
19 respostes
24 aportacions
4 respostes
39 aportacions
11 respostes
393 aportacions
455 respostes
19 aportacions
1 respostes
24 aportacions
3 respostes
29 aportacions
5 respostes
89 aportacions
63 respostes
240 aportacions
86 respostes
3227 aportacions
3537 respostes
3112 aportacions
5845 respostes
6 aportacions
1 respostes
22 aportacions
2 respostes
6 aportacions
6 respostes
140 aportacions
65 respostes
PLATAFORMA SALVEM EL TERRITORI PLA D'URGELL
30.04.2012 10:46
PLATAFORMA SALVEM EL TERRITORI PLA D'URGELL us comunica que el proper dimecres dia 2 de maig, a LLEIDA TV, i dins el programa LLEIDA AL DIA, serà entrevistat l'alcalde del POAL, Sr. Rafel Panadés, en directe, sobre l'actualitat del projecte de la planta incineradora projectada al PLA D'URGELL, i sobre les actuacions previstes en un futur...
RespondreInapropiatinformació
06.03.2012 19:49
Fira Natura a Lleida dies 9,10 i 11 de març de 2012.
Acte inaugural aquest divendres dia 9 a les 18:00h.a càrrec de Santi Cutura, membre de la Plataforma antiincineradora del Congost de la Garriga.
I a les 19:00h: conferència “La incineració de biomassa per a la producció elèctrica i els impactes en la salut de la població i el medi”, a càrrec de Josep Martí, doctor per la Universitat Autònoma de Barcelona i coordinador del Grup de medi ambient i salut.
El diumenge de les 12:40 a les 14:40h: projecció de “Cenizas del Cielo (José Antonio Quirós) i xerrada sobre els projectes de centrals elèctriques de biomassa al Palau d’Anglesola, Juneda i les Borges Blanques i el seu risc potencial per a la salut i el medi.
Les activitats són gratuïtes amb l’entrada de la Fira. Les entrades són vàlides tot un dia. El divendres és gratuït, el dissabte són 3€ i el diumenge 4€.
Per a més informació al link : www.firanatura.org
plataforma salvem el territori pla d'urgell
23.02.2012 17:06
Plataforma de la gent que no estem d’acord amb la ubicació de la planta incineradora de biomassa projectada al Pla d’Urgell. Defensem la nostra salut, el nostre territori i el medi ambient!
NECESSITEM EL VOSTRE SUPORT! VISITEU LA NOSTRA PÀGINA AL FACEBOOK :
Plataforma Salvem el Territori Pla d’Urgell ( i feu un click al botó “M’AGRADA”)
plataformasalvemelterritori@blogspot.com
David Colell Orrit. Vicepresident d'Ipcena-EdC
16.02.2011 11:59
Des d'Ipcena, fa més de 20 anys que advertim de la inutilitat dels aeroports i aeròdroms de Lleida. Es pot considerar una presa de pèl que s’hagin invertit uns 80 M d’euros en un aeroport que, ara, es demostra a ulls de tothom que és ruïnós. A banda, quan costa el manteniment d’aquesta infraestructura infrautilitzada? Cap empresa ha volgut concursar per fer-se’n càrrec. I les poques que hi ha instal•lades, es plantegen el tancament. És que no havien previst que la gran majoria de vols no serien rendibles? L’alumnat de primària sap que els vols amb un recorregut inferior als 1.000 km no són pràctics ni eficients. Com podien afirmar que el volum de passatgers s’acostaria als 400.000 anuals fins assolir el milió a llarg termini (potser volien dir en 1 M d’anys?), quan la realitat és que només s’ha arribat als 60.000, moguts per la novetat? És ètic invertir en aquesta mena de projectes faraònics, sobredimensionats, que no responen a les necessitats reals del territori quan hem de retallar la despesa en salut i educació? És més important anar de vacances a Mallorca que rebre un tractament sanitari digne o garantir els recursos per un ensenyament de qualitat? Podem subvencionar amb diners públics els bitllets d’avió fins abaratir-los de forma escandalosa, quan no hi ha diners per als serveis socials? Qui està pagant la diferència de preu entre el cost real i el preu abaratit? És legítim subvencionar l’aviació, la modalitat de transport més contaminant? Podem atorgar un crèdit de 10 M d’euros a Spanair, mentre Catalunya lidera el tancament d’empreses a l’Estat espanyol (amb un total de 5.203 societats desaparegudes fins el 2009)? Com es pot ensopegar dos cops amb la mateixa pedra? Segons els promotors de l’AVE, els esquiadors farien cua per agafar el tren i anar en helicòpter des d’Alfés fins a les pistes d’esquí. El mateix van creure que passaria amb Pyrenair, una companyia que només sobreviu gràcies als ajuts públics. Ara, el Govern andorrà reclama la seua part de la inversió “en publicitat”. Recordem que la UE prohibeix subvencionar línies aèries. Sort que ho prohibeix! Almenys, el moviment ecologista va impedir la destrucció absoluta de la Timoneda d’Alfés, un espai natural únic a Catalunya, que havia d’acollir aquest aeroport inviable. Però encara hem de suportar els greuges que hi causa l’activitat del Reial Aeroclub de Lleida. Un col•lectiu tan problemàtic que no van voler acollir a Alguaire? Cal dir, però, que realment volem, volem endeutar-nos inútilment!
RespondreInapropiatDavid Colell Orrit - Vicepresident d’Ipcena-EdC
16.08.2010 14:21
La Federació Catalana de Caça ha denunciat que la política sobreprotectora del Departament de Medi Ambient ocasiona que algunes espècies, com el senglar, el conill, el conill, el cérvol o la daina, es multipliquin fins a convertir-se en plagues que perjudiquen els cultius. Diuen que el Govern ha hagut de recórrer als caçadors per controlar la situació. Així, davant el suposat problema de la superpoblació, els caçadors tenen permisos extraordinaris per a caçar pràcticament tot l'any. Els caçadors consideren que es tracta de plagues, encara que Medi Ambient eviti utilitzar aquest terme per no haver de pagar indemnitzacions. Segons els caçadors, els tècnics s'han equivocat a l'hora de censar els animals i de controlar les captures. Davant aquesta situació, els caçadors s’ofereixen per fer una regulació (o extermini) de la fauna salvatge. Per la seua banda, Unió de Pagesos es mostra satisfet per les compensacions pels danys causats als ramaders i agricultors per les espècies protegides. Tot i que reclamen que els perjudicis provocats per les que no ho són també tinguin compensació. Es refereixen a la cabra salvatge, el cérvol i el cabirol, que es mengen les pastures, igual que el porc senglar i el conill, que s'escapen de les àrees protegides de caça.
En aquest sentit, el sindicat espera que la nova llei de caça catalana -que haurà de substituir la llei actual, de l'època franquista- serveixi per crear nous fons de compensació, tal i com ja succeeix a França. El sindicat agrari coincideix amb els caçadors quan demana que s’ha d'evitar que a les àrees privades de caça hi hagi una sobrepoblació d'aquests animals.
Entenem que la protecció de la fauna ha de ser compatible amb les activitats tradicionals del medi rural. Per aquest motiu, estem d’acord que es compensin les limitacions a l'activitat agrícola quan es prohibeix la sega que afecta nius d’esparver, quan l’ós es menja la mel o fins i tot, alguna ovella moribunda o ja morta, perquè pot espantar el ramat; també que es compensi per les abelles que captura l’abellerol, etc. Però, els pagesos i ramaders haurien d’assumir almenys, un 10% de pèrdues sense cap compensació, ja que aquest és el percentatge habitual que tot negoci ha d’afrontar. Tot el que depassi d’aquest 10% que es compensi, ja que l’agricultura és una activitat estratègica per al territori. Tampoc s’hauria d’indemnitzar la gestió agrícola o ramadera que no incorporés alguna mesura agroambiental o de bones pràctiques, com a mínim. En el cas de la ramaderia, des que s’agrupa i es vigila el bestiar, a la Vall d’Aran, els atacs de l’ós són anecdòtics. A més, també cal demostrar científicament que els voltors matin animals vius o en un bon estat de salut. La vigilància del ramader també evitaria situacions d’aquesta índole. Un ecosistema en bones condicions, és a dir, amb tota la piràmide tròfica, que compti amb preses i depredadors, s’autoregula per ell mateix i no necessita la intervenció dels caçadors. Ara bé, si no comptem amb prou rapinyaires, óssos, linx, llops o guineus, l’ecosistema es desequilibra i les seues preses, com els conills, els senglars, els cèrvids o els estornells, es multipliquen i poden causar danys. Però, a casa nostra, els enverinaments de fauna i la caça furtiva, que han exterminat o dut al límit de l’extinció aquests depredadors, estan a l’ordre del dia. Per això, resulta irònic que els propis caçadors, els causants del desequilbri ecosistèmic, es queixin del que ells mateixos han provocat i carreguin la seua responsabilitat a l’administració. Ens agradria saber de quins estudis científics disposen per assegurar que els conills, els cérvols o els senglars són una plaga. La comunitat científica adverteix que les espècies de caça menor, tant de pèl com de ploma, pateixen un greu declivi poblacional que contribueix a la desaparició dels seus predadors. La davallada de la perdiu i el conill, en lloc de motivar una veda que permetés la seua reproducció i autoimmunitat davant les malalties, ha estat compensada per la caça d’espècies tan escasses com la becada, i per les repoblacions, ja generalitzades, amb exemplars de granja que no solen aparèixer a les estadístiques oficials, com la majoria dels exemplars abatuts. No seria més lògic i eficient, que per controlar les suposades superpoblacions i per restablir la biodiversitat que atorga equilibri al medi ambient, en lloc d’omplir el medi de plom, de maltractar els animals, i de reclamar indemnitzacions que hem de pagar amb els nostres impostos, demanessin la reintroducció i una major protecció dels grans depredadors, així com unes sancions més contundents per frenar l’allau d’infraccions. Astúries, Cantàbria i Castella-Lleó, per exemple, compten amb molts més óssos i llops i la caça i l’agricultura hi conviviuen sense gaires dificultats. També resulta molt curiós que no reclamin compensacions pels danys que causen a la ramaderia els gossos abandonats pels caçadors o pels propis pagesos. A Raimat, a la finca del celler lleidatà del grup Codorniu, des que s’ha prohibit la caça a les vinyes, hi ha hagut una proliferació de conills i perdius, la qual ha afavorit la presència de depredadors com guineus i aus rapinyaires. Aquests han foragitat els grans estols d’estornells que devoraven el raïm. Això demostra que la pràctica de la caça porta associada més perjudicis que no pas beneficis per a l’agricultura. Pensem també en les espècies foranes, com el mufló o la marmota, i híbrides, com els senglars creuats amb porcs, introduïdes pels caçadors i que són realment danyoses. Però, l’actual manera de fer de la majoria de caçadors i pagesos provoca desequillibris al medi ambient que hem de reparar amb diner públic. Potser, doncs, els que haurien de pagar aquests danys són els seus responsables. En el cas del cérvol i, sobretot, del senglar, resulta prou evident que el control cinegètic és un fracàs i, en conseqüència, no evita les superpoblacions que afecten severament l’agricultura, la vegetació salvatge i, fins i tot, provoquen accidents de trànsit. Per tant, no entenem que un sindicat agrari com UP s’erigeixi en expert en la matèria i aconselli la modificació de la llei de caça a l’hora de fer front l’augment de les poblacions d’aquestes espècies.
La demarcació de Lleida és una de les que registra major activitat cinegètica de Catalunya. Per aquesta raó, a la Noguera hi ha la unitat especialitzada en caça furtiva i enverinament d’animals dels Agents Rurals. Un terç de l’activitat del Cos a Ponent està relacionada amb el control de la caça i la majoria de les denúncies es cursen per manca de llicència d’armes, ús de paranys i altres mètodes de captura i munició il·legals, i afectacions a espècies protegides. És molt penós, que la Federació Catalana de Caça es queixi també per la falta d'autoritzacions per capturar ocells vius, com la carderola, que s'utilitzen als concursos de cant. A Ponent, encara es maten milers de petits ocells amb rateres, vesc (una substància enganxosa i tòxica, prohibida per la normativa europea, no pas per la catalana) i anant a caçar la joca, és a dir, disparant els moixons mentre estan dormint. Les males pràctiques no s’han pogut eradicar a pesar de la creació del Cos d’Agents Rurals, el 1987; del Seprona, el 1988, i de la Unitat Central de Medi Ambient dels Mossos d’Esquadra, el 1989, perquè les sancions, si és que s’arriben a imposar, resulten molt toves. Ens costa molt a tots els contribuents mantenir aquestes autoritats i les administracions que intenten minimitzar els impactes mediambientals dels caçadors. Tot i això, encara es queixen! A l’Estat espanyol, un milió d’escopetes s’aprofiten d’una legislació feta a mida i d’unes administracions que obtenen importants beneficis —si sumem els impostos sobre vedats, béns, llicències d’armes i multes. A Espanya, cada any, sols amb les llicències s’ingressen 76 milions d’euros i amb els vedats, 86 milions. En total, el negoci de la caça mou 3.000 milions. Així es compra el dret d’irrompre al medi per matar uns cinc milions d’animals, teòricament, només de les espècies cinegètiques, que són majoria. Per aquest motiu, França, Itàlia i l’Estat espanyol encapçalen la llista de països que més vulneren la normativa europea referida a la caça. La caça, furtiva o regulada, representa un dels majors factors de regressió per als grans mamífers i les aus de Catalunya, la qual cosa, demostra que l’activitat cinegètica, tal i com està gestionada avui, és insostenible perquè no garanteix el manteniment de l’equilibri ecològic necessari per a l’agricultura i per a la conservació del patrimoni natural.
David Colell Orrit-Vicepresident d’Ipcena-EdC
10.06.2010 19:43
El pressupost d’aquest embassament de cua del Segarra-Garrigues arriba als 60 milions d’euros, una “pluja” de milions per als terratinents afectats, que no han dubtat en oblidar la vocació de pagès que tan proclamen els defensors del canal per reclamar el reg. Les seues característiques tècniques són rellevants: afecta els municipis garriguencs de l’Albagés, Cervià, la Pobla de Cérvoles i Juncosa, i té una capacitat útil de 79,8 hm3, amb una superfície similar al d’Oliana. Recordem que les declaracions d’impacte ambiental, han de fer referència a projectes adequadament desenvolupats segons la legislació vigent. Llavors, com es pot entendre que les emeses, entre els anys 2003 i 2002, fossin favorables si el projecte d’embassament es redactava l’any 2004 i sortia a informació pública el juliol del 2007. Així, difícilment s’ha pogut avaluar l’impacte ambiental d’una presa amb afectacions sobre hàbitats prioritaris de caràcter estèpic. Davant d’aquestes circumstàncies, Ipcena va demanar la nul•litat de les avaluacions ambientals del Segarra-Garrigues. Aquesta nova superfície lacustre, segons l’alcalde Salvador Ortiz (PSC), obrirà la possibilitat d’explotar turísticament la zona (creiem que amb noves urbanitzacions). Ara bé, els regants del Garrigues-Baixes es van oposar a rebre aigua de l’Albagés, perquè s’havien invertit 1.800 milions de PTA per al revestiment del canal principal de l’Urgell a fi que aquest pogués abastar les Garrigues. Cal recordar que, entre els impactes d’aquest pantà tan barroer com innecessari, la carretera comarcal C-233, entre Castelldans i l’Albagés, dos pobles de poc més de 500 habitants cadascun, es va ampliar, sense tenir en compte cap mena de respecte pel medi, per facilitar la construcció de l’embassament. Es van foradar turons creant trinxeres de fins a 10 m de profunditat. Les terres sobrants ara cobreixen torrents i escorrenties, esquarterant el territori en trossos inconnexos. El que era un paisatge lleugerament accidentat, amb alguns turons i petites valls d’oliveres i ametllers, es convertirà en un paisatge desolat i anodí, allunyat de la típica estampa garriguenca. Es tracta d’una autèntica i absolutament gratuïta desvirtuació del territori. El mateix govern que ens imposa retallades en els drets socials malbarata milions en projectes forassenyats com el pantà de l’Albagés i la resta de la xarxa del canal Segarra-Garrigues, perquè es pugui transvasar cap a Barcelona i se n’aprofiti l’agroindústria protransgènics.
RespondreInapropiatDavid Colell Orrit. Vicepresident d'Ipcena-EdC
19.04.2010 19:23
El medi ambient és un bé comú de la societat i ha de ser conservat per la ciutadania i les diferents administracions perquè el seu gaudi sigui possible en el futur. Per posar només un exemple, en les Conclusions del Consell de Gothemburg, de juny de 2001, els estats membres de la Unió Europea van ressaltar la necessitat d'assolir la integració del medi ambient i del desenvolupament sostenible en les diferents polítiques, entre aquestes, la Política Agrària Comunitària. Aquest principi ha estat menyspreat en el debat que va tenir lloc al Parlament de Catalunya el 14 d’abril. Tampoc es va considerar el que recull la Constitució espanyola. A l’article 45, hi llegim: “Tothom té dret a disposar d'un medi ambient adequat per al desenvolupament de la persona, i el deure de conservar-lo. Els poders públics vetllaran per la utilització racional de tots els recursos naturals, a fi de protegir i millorar la qualitat de la vida i defensar i restaurar el medi ambient, amb el suport de la indispensable solidaritat col•lectiva. Mentre que a l’Estatut de la nació catalana del 2006, l’article 27 recull que: “Totes les persones tenen dret a viure en un medi equilibrat, sostenible i respectuós amb la salut, d'acord amb els estàndards i els nivells de protecció que determinen les lleis. També tenen dret a gaudir dels recursos naturals i del paisatge en condicions d'igualtat, i tenen el deure de fer-ne un ús responsable i evitar-ne el malbaratament”. Notem, doncs, que la normativa legal vigent no és coincident amb el discurs de la classe política i dels sindicats agrícoles majoritaris, que porten dècades defensant un model agrari retrògrada i que frega la il•legalitat. Declaracions tan demagògiques com les de l’Artur Mas, a qui les enquestes situen com a nou presidenciable a la Generalitat, compartides per sindicats com Unió de Pagesos o Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya, entre altres, en lloc de fer avançar el sector primari, no fan altra cosa que condemnar-lo a una crisi crònica. Però, el mateix podem dir de la resta de diputats, sobretot, del conseller Llena. Fins que no entenguin que l’agricultura només serà rendible quan mantingui un respecte escrupolós al patrimoni mediambiental, del que en forma part, qualsevol debat o congrés que s’organitzi no deixarà de ser un engany i una pèrdua de recursos. La política agrària no pot restar al marge de la política mediambiental, perquè n’és un dels seus pilars, i aquesta darrera ha de ser una política transversal, que relligui tots els sectors. Per aquesta raó, sostinguda per les cartes magnes i altres codis legals i directives, els agradi o no, han de prioritzar la conservació dels valors mediambientals, ja que, això significa preservar els autèntics valors agraris. El model rural que s’allunyi del respecte al medi ambient representa una estafa social, un greuge cultural i una il•legalitat, com així ho ratifiquen múltiples sentències de la justícia europea.
Com es pot ser tan hipòcrita i escenificar un debat de política agrària quan el 2 de juliol de 2009 el Parlament va rebutjar debatre la Iniciativa Legislativa Popular que havia impulsat la plataforma Som lo que Sembrem sobre la producció, importació i consum de transgènics? PSC, CiU i PPC no es van immutar davant les més de 106.000 signatures de la ILP ni davant una manifestació de més de 3.000 persones, ni per la vaga de fam de diversos activistes allotjats en una autocaravana al pàrquing del Parlament. ERC, ICV i el Grup Mixt hi van votar a favor, però, en cap moment, els partits del govern van plantejar l’abandó del Tripartit. A la tarda del 2 de juliol, la comitiva del president Montilla es va desplaçar a Guissona per concelebrar el 50è aniversari de la Corporació Alimentària, un dels principals consumidors de transgènics. Aquella ILP sí que hauria pogut endegar un debat assenyat per adreçar l’agricultura pel camí de la sostenibilitat. Entre els riscos menyspreats dels OGM cal destacar els efectes al•lèrgics, així com una reducció de la biodiversitat mitjançant la pèrdua de cultius tradicionals. Convertir els agricultors en “esclaus” d’unes patents biològiques, que sols enriqueixen un grapat d’empreses multinacionals, no és progressar. El conreu de transgènics, de passada, fa inviables l’agricultura i la ramaderia ecològiques, ja que les contamina de forma irreversible.
Amb els 1.600 milions d’euros de l’innecessari canal Segarra-Garrigues, quants projectes i empreses sostenibles s’haurien pogut finançar o quants parcs naturals o agraris s’haurien pogut constituir i mantenir? Deixem clars alguns conceptes que la propaganda i la demagògia obvien: en primer lloc, les produccions agrícoles i ramaderes han d’adaptar-se a las característiques agroclimàtiques de la zona; en segon lloc, ja són uns quants els plans governamentals que asseguren que de la xarxa del canal es transvasarà aigua cap a Barcelona; i en tercer lloc, la transformació de secà a regadiu suposa una intensificació de l'agricultura el que implica desequilibris ecològics i afectació a la qualitat de vida. A la zona exclosa del regadiu dels Monegres, hi elaboren pasta d’alta qualitat amb els cereals de secà. Ningú s’ha arruïnat per respectar el medi natural mitjançat les ZEPA o altres figures de protecció, ans el contrari, hi han trobat fonts d’ingressos segures.
La programació relativa a les mesures agroambientals de la nova política agrària comunitària estipula mesures destinades a fomentar produccions compatibles amb la protecció del medi. L’extensificació agrícola, la conservació de l'entorn natural i les varietats autòctones, el manteniment del paisatge i els trets històrics, són algunes mesures concretes que s’exigiran als qui aspirin a rebre subvencions de la UE. Per tant, menys debats enganyosos i obsolets, i més posar-se en sintonia amb les demandes comunitàries, si és que, realment, hi ha voluntat de salvar el món rural i de continuar sent europeus.
David Colell Orrit - Vicepresident d’Ipcena
03.07.2009 19:44
El proppassat 3 de juliol, el mateix dia que el Parlament rebutjava la ILP contrària als transgènics, la Corporació Alimentària de Guissona (CAG), una de les majors empreses que usen organismes modificats genèticament, va celebrar el seu 50è aniversari mitjançant un acte que va aplegar unes 6.000 persones. La festa va comptar amb una representació de la Generalitat de Catalunya encapçalada pel president José Montilla. Considerem que resulten, com a mínim, inoportuns els elogis que Montilla i els mitjans de comunicació afins, com el diari Segre, van dedicar a la CAG, a la qual atorguen qualificatius com “model empresarial i social”, “un dels autèntics motors de l'economia lleidatana”, “model de desenvolupament d'un poble i d'integració social”, etc., emesos en ple debat sobre la conveniència dels transgènics. Les causes de l’èxit empresarial de la CAG (els beneficis nets obtinguts el 2008 ascendien a 38 milions d’euros) cal cercar-les en la fidelitat a ultrança a un model productivista, d’agricultura intensiva, de baixa qualitat i de preus rebentats. La CAG s’ha apoderat del mercat, ja que controla tot el circuit comercial, des de l'explotació agropecuària fins a la venda al consumidor, d’uns productes, coneguts com “menjar escombraria”, a un preu impossible d’oferir per a una PIME i destinat, com a últim recurs, a les classes socials amb menys poder adquisitiu. Aquest èxit empresarial, tan lloat pels qui en reben lucre, viu de cometre irregularitats de tot tipus. Nosaltres ens centrarem en les agressions ambientals i a la salut pública.
“Passant” de la sostenibilitat
Aquest “monstre” industrial s’ubica, no pas en un polígon, com marca la legalitat vigent, sinó al nucli urbà de Guissona. A les plantes de la Segarra i el Segrià, el soroll, la pudor, l’emissió de gasos i partícules contaminants, i els vessaments contaminants al Sió, al Segre i al Llobregós estan a l’ordre del dia i han causat queixes continuades. Segons el Registre Nacional de Drets d’Emissió, el 2005, la CAG generava un excés de gasos contaminants xifrat en 8.693 t/any. Per aquesta raó, l’empresa va demanar una ampliació de la quota d’emissió de 4.007 t/any. Però, sovint, el pes dels 3.300 llocs de treball, els favors o negocis paral•lels silencien les protestes i anul•len algunes sancions. En aquest sentit, el maig del 2002, Jaume Alsina, president de la CAG, va prometre a l’Ajuntament de Guissona que facilitaria calefacció per gas a meitat de preu, gràcies a una planta de cogeneració. Tant és si aquest sistema no està dins les tecnologies sostenibles. A principis d’agost del 1993, uns motors alimentats amb fuel van començar a funcionar per obtenir electricitat, aigua calenta i vapor a les plantes de Lleida i les Pallargues. Així, la CAG es convertia en la primera fàbrica de pinsos de l’Estat que usava la cogeneració, un sistema molt brut per reduir costos. Només els barris de Lleida, de Cappont i la Bordeta, no tan collats per l’empresa, van gosar manifestar públicament, l’agost del 2000, la sospita que les males olors i els sorolls que patien s’originaven a la CAG.
Arran de la prohibició d’usar farines càrnies com a prevenció de la malaltia, coneguda popularment, de les «vaques boges», la major part del pinso s’elabora a partir de soja o panís transgènic, sovint, importat dels EUA. Desenes de camions de la CAG esperen aquests productes als ports de Tarragona i Barcelona. Evidentment, l’empresa no disposa de cap línia ecològica, ans el contrari, es dedica a fomentar l’agricultura i la ramaderia intensives i l’ús dels zoosanitaris que comercialitza, amb una política agressiva de reducció de costos basada en l’externalització dels impactes ambientals i en la retallada de les rendes i els drets dels assalariats. Una dotzena de granges de la CAG es van veure involucrades, el 2003, en un dels casos més importants d’engreix massiu i il•legal de bestiar. El setembre del 2004, la Fiscalia de Lleida va demanar al jutge de Tremp que imputés, com a presumptes autors d’un delicte d’engreix il•legal de pollastres, el responsable d’Integració de la CAG i un dels seus veterinaris. Abans, el Seprona i el DARP van immobilitzar, el 26 de gener de 2001, a la planta del polígon del Segre, 20.720 kg de pinso perquè estava compost de farines càrnies. El 15 de febrer, a Tarragona, van confiscar uns altres 960 kg i, a Castelló, 5.360 kg més. La Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya va criticar durament l’actitud irresponsable de la CAG.
La gran flota de camions de la CAG no circula gràcies a combustibles «ecològics», sinó amb uns carburants de baixa qualitat i molt més contaminants que la resta. A pesar d’això els ofereix al públic. El concessionari oficial d’Honda a Lleida, entre altres, desaconsella el seu consum perquè pot causar greus avaries mecàniques que les garanties dels vehicles no cobreixen. L’Ajuntament de Guissona, el 2004, va haver de construir un pàrquing de 4 hectàrees per a camions situat a la sortida del nucli urbà, ja que, fins aleshores, estacionaven pels carrers fins col•lapsar-los. La manca de respecte per la qualitat mediambiental arriba a l’extravagància de col•laborar en el I Rally de Torrefeta i Florejacs-Bon Àrea. Disputat els dies 6 i 7 de març de 2004, va realitzar-se perquè el DMA va rebaixar las fiances establertes per minimitzar els impactes ambientals. Tant debò acabés aquí la relació d’impactes ambientals que genera la CAG. En tota la seua xarxa de carnisseries d’autoservei, tots els productes s’ofereixen envasats amb plàstic, alumini i porexpan. Aquest material, de difícil reciclatge, constitueix un volum de residus ingent, destinat a escurçar la vida útil dels abocadors. Quant a les botigues anomenades Servei d’Enginyeria, ens crida l’atenció que siguin autèntics basars asiàtics, ja que hi podem trobar: fitosanitaris i zoosanitaris al costat de pernils ibèrics i altres queviures, begudes alcohòliques, cosmètica, roba, etc.
La contaminació dels cursos d’aigua
Un altre efecte perniciós de l’activitat de la CAG el trobem en la contaminació i en l’exhauriment dels aqüífers, com el Vicfred-Guissona, dels quals n’obté l’aigua mitjançant captacions poc controlades. Molt a prop d’aquests cursos fluvials subterranis hi havia una envasadora d’aigua mineral, la Font del Pi, que va haver d’afrontar unes analítiques que indicaven un excés de nitrats, d’origen desconegut. Com a súmmum d’aquesta manca de respecte per la qualitat de l’aigua, la CAG no disposa d’una estació depuradora d’aigües residuals pròpia. Per tant, es limita a saturar la depuradora municipal de Guissona. El setembre del 2005, l’Ajuntament es va veure obligat a obrir-li un expedient sancionador, seguint els dictàmens de l’ACA, perquè el gran volum d’aigua residual de la indústria sobrepassava el límit de matèries en suspensió i comprometia la potabilització de l’aigua de boca. A més, la CAG va negociar amb la Comunitat de Regants del Canal d’Urgell la concessió d’un nou cabal de 90.000 m3 per tal d’assegurar-se el subministrament, ja que la captació des dels seus pous no és fiable. Així donava a entendre que s’estaven esgotant els aqüífers arran de la sequera i de la sobreexplotació creixents. I atès que també absorbeix aigua de la xarxa municipal, suposa una càrrega massa feixuga que amenaça les reserves de la població. El 24 de desembre de 2006, la premsa local de Lleida donava a conèixer que un abocament originat a la CAG “tenyia de negre” el riu Llobregós, entre Massoteres i Sanaüja. La zona afectada coincidia amb un espai del PEIN. El dia anterior, el Seprona havia obert diligències i comunicava els fets a l’ACA. Els llots contaminants procedien d’una bassa de la Corporació, que recull un 30% de les aigües residuals de la indústria. Aquesta instal•lació va ser creada per tal de regar el camp de golf de Massoteres. Segons la versió de la CAG, el volum de sediments acumulats al llarg de 2 anys va superar les seues previsions. Tanmateix, no es tractava del primer cop que la CAG cometia aquest “error”. El setembre del 2005, l’Ajuntament de Guissona li va incoar un altre expedient per la mateixa falta. El 19 de setembre de 2008, la CAG va abocar uns 1.500 litres de fuel al Segre, a l’alçada del polígon industrial de Lleida paral•lel al riu. Atenent els antecedents reconeguts per la Paeria de Lleida, segons els quals, el març del 2004, la CAG va efectuar un abocament d’oli de palma i, el mateix 2008, un altre de greixos, Ipcena va demanar que s’apliqués a la indústria infractora una sanció d’acord amb els danys i els agreujants de mala fe i benefici obtingut, que no podia ser una altra que la derivada d’un expedient per un acte molt greu. Així mateix, l’ACA, proposava una sanció qualificada igualment de greu, amb un import màxim de 300.056,61 euros. I una altra sanció coercitiva de 30.000 euros. Aquesta mena de càstigs potser sí que farien abandonar les males pràctiques industrials. Però, la realitat ens mostra que l’Administració, en cas d’aplicar alguna sanció, ho fa de forma tan suau que la indústria veu més rendible seguir contaminant.
Fins i tot, especulació urbanística
La CAG, el 2004, va construir 240 habitatges de protecció oficial i de lloguer per als seus treballadors a Guissona a fi de tancar el cercle productiu i blindar la dependència o submissió dels seus assalariats. I, com un bon oportunista, va gaudir de la bombolla immobiliària mentre va poder. Prova d’això és la construcció d’un camp de golf a Massoteres, a pocs quilòmetres de Guissona. Allí ha convertit la vegetació mediterrània del turons en una immensa catifa de gespa. L’Ajuntament de Massoteres, obligat pel rebuig popular, va haver de retallar la superfície urbanitzable d’11 a 6 ha. El cinisme de la CAG no té límits, sinó com s’explica que es dediqui a desaprofitar aigua en un camp de golf, sense tenir permisos per abocar-la, quan, al llarg de l’estiu del 2001, un camió cisterna va estar subministrant 2.310.000 litres a la setmana, extrets de l’estació de bombeig de la Vall del Sió, per resoldre la insuficiència hídrica de l’empresa. Fins i tot, la Fundació Privada Bonàrea, de la CAG, té la barra de sol•licitar a la CHE la concessió d’un cabal de 12,5 l/s per al reg del camp de golf, mentre diuen als mitjans que reutilitzen aigua depurada.
President Montilla i companyia, s’ha de tenir molt poca vergonya per rebutjar, al migdia, el tràmit parlamentari d’una ILP contrària als transgènics, amb el suport d’unes 105.000 signatures, i beneir una de les majors empreses que usen transgènics assistint a la seua festa, el mateix dia. Permetre l’existència de cultius transgènics, suposa condemnar a l’extinció les varietats autòctones! Que no eren vostès els catalanistes i “ecologistes de debò”? En lloc d’oferir una imatge tan evident de servilisme a les grans corporacions, per què no respecten la voluntat popular i ajuden la pagesia que ha decidit treballar segons els principis de la sostenibilitat i practicar l’agricultura i la ramaderia ecològiques?
David Colell Orrit. Vicepresident d'Ipcena
23.06.2009 17:29
L’Agrupació d’Agents Rurals de Catalunya va manifestar als mitjans de comunicació locals (el 10 d’octubre de 2006) que aquest cos molesta massa els que agredeixen l’entorn perquè consideren prioritari afavorir certs interessos. També va afirmar que, sovint, «el major delinqüent és la mateixa Administració» que du a terme «una política ambiental d’aparador». I això que al capdavant d’aquesta hi ha un govern que es defineix com a progressista, i que, qui dirigeix el Departament de Medi Ambient són els que s’autoanomenen ecologistes de debò. Per ser justos, també hem d’apuntar els demèrits de l’Estat espanyol, el qual acumula el nombre més elevat de queixes europees en matèria mediambiental. Per desgràcia, el sistema judicial, poc independent, no sol respondre adequadament a les denúncies contra el deteriorament mediambiental. Llavors, amb massa freqüència, la defensa del nostre patrimoni natural queda en mans de les ONG, plataformes o altres col•lectius cívics, els quals només poden recórrer, com a última instància, a les institucions europees. Així, doncs, a pesar dels governs democràtics, s’ha accentuat la vulneració de les lleis ideades per garantir la preservació del patrimoni natural. Si ens centrem en les comarques de Ponent, s’ha donat el vistiplau a iniciatives tan insostenibles com l’opció nord de la A-2, l’ampliació de Baqueira-Beret, els complexos de la Vall Fosca i Boí, el canal Segarra-Garrigues, els conreus transgènics i l’aeroport d’Alfés. La Diputació de Lleida, mitjançant la campanya Ara Lleida, segueix obviant l’ordenació i la viabilitat de les activitats turístiques quan promou estacions d’esquí deficitàries i vinculades a l’especulació i la il•legalitat urbanística (com el cas de Baqueira-Beret a Ruda) o els vols en avioneta o helicòpter des de la Timoneda d’Alfés, així com la desnaturalització del Montsec amb infraestructures i edificacions d’un gran impacte. I aquesta és la punta d’un iceberg que sols coneixen uns quants iniciats en els conflictes mediambientals. La manca d’objectivitat i transparència d’alguns mitjans de comunicació, aplana el camí a les irregularitats i als delinqüents d’alt standing.
Per reblar el clau, el 2006, es va donar per extint el darrer nucli reproductiu català d’alosa becuda, a causa de la manca de gestió de la Timoneda d’Alfés. Així desapareixia el primer vertebrat a Catalunya en 50 anys. Aquest espai, d’unes 107 ha, té unes característiques molt singulars. S’hi han comptabilitzat 300 taxons vegetals, entre els que destaquen endemismes i altres rareses úniques al món. D’entre els vertebrats, sobresurten les aus, deixant de banda l’alosa becuda, hi trobem la trenca, que compta a la zona amb el nucli ibèric més important de reproducció i alhora constitueix el límit oest de distribució mundial de l’espècie, amb uns efectius que arriben solament a la cinquantena. A més, també hi viuen altres aus estèpiques com la calàndria, la cogullada, la xurra, la ganga, el torlit, el xoriguer comú o l’esparver cendrós, que estan en una situació crítica. Tampoc és menyspreable la diversitat d’artròpodes i altres insectes. A la Timoneda, hi viuen cinc espècies d’aranyes úniques a la Península i dos, de grills que no es troben a la resta de Catalunya. Per aquests valors naturals excepcionals, la totalitat de la seua superfície, incloses les instal•lacions de l’aeròdrom, constitueixen una ZEPA de la Xarxa Natura 2000. Si la Timoneda d’Alfés no s’ha convertit en un aeroport al servei del polígon industrial, ideat per Josep Lluís Núñez, l’expresident del Barça, ha estat gràcies als requeriments de la UE.
Desgraciadament, la persistència de l’activitat aeronàutica, malgrat el compromís de traslladar l’aeròdrom a les instal•lacions d’Alguaire o en algun altre indret, i la nul•la gestió ambiental, que ha propiciat l’extinció de l’alosa becuda, sols han servit perquè el conseller del DPTOP, Joaquim Nadal, replantegés el condicionament de l’aeròdrom. Així trencava un pacte no escrit entre l’Administració i la plataforma ecologista: el sacrifici «tolerable» d’una part dels valors naturals d’Alguaire, a canvi de salvar la relíquia d’Alfés. Tot plegat, per resoldre un conflicte iniciat feia dècades. Però, el que no està escrit s’ho enduu el vent. La permissivitat de tots els governs amb l’activitat, poc diafana, de l’Aeroclub de Lleida resulta indignant. Joaquim Nadal admetia un acord per mantenir l’aviació esportiva a Alfés i el seu germà, Manel, el secretari de Mobilitat, i, fins i tot, Teresa Cunillera, la diputada socialista de Lleida al Congrés, volien conservar l’aeròdrom i modificar la normativa mediambiental que en preveu el tancament perquè entenien —només ells— que les activitats aeronàutiques eren compatibles amb la preservació del medi, els mateixos arguments dels dirigents de CiU i del PP. Pel que fa a ERC, l’alcaldessa d’Alfés, Ann Gyles; el senador Josep M. Esquerda i el llavors alcalde de la Seu d’Urgell i diputat, Jordi Ausàs, el 3 de febrer de 2008, durant la precampanya corresponent a les eleccions al Congrés i al Senat, es van comprometre a «impulsar i promocionar, sobretot, els usos esportius de les instal•lacions, una aposta del tot compatible amb les característiques mediambientals de la zona». És que tals republicans ja no recordaven que altres col•legues havien estat darrere les pancartes de les manifestacions pro trasllat de l’aeròdrom? És que no coneixien la carta, del 2004, signada pel delegat de la Generalitat del seu partit, Jaume Gilabert, on es comprometia a traslladar la infraestructura? I que ell mateix, el 1997, havia presentat una proposició no de llei al Parlament de Catalunya a fi de reclamar el traspàs a la Generalitat de la gestió de la Timoneda, en mans del Govern central, amb l’objectiu de desenvolupar-hi «una política eficaç de conservació d’aquest espai natural de gran importància ecològica» (premsa local, 20/10/97). Sort que ICV, titular de Medi Ambient, es va manifestar en sentit contrari! Tanmateix, a pesar dels desacords continus, es resisteix a abandonar la poltrona. El biòleg lleidatà Joan Estrada va escandalitzar-se davant de tals despropòsits. Per aquesta regla de tres, qualsevol que volgués apoderar-se d’un espai protegit només hauria d’eradicar-hi els valors naturals. A l’únic que convida l’extinció de l’alosa becuda és a la seua reintroducció. El biòleg va afirmar que no hi ha cap indret de Catalunya que concentri tanta riquesa natural per metre quadrat com Alfés. Però és que en la destrucció de la Timoneda, hi ha unanimitat política. Com pot ser que no admetin l’evident: que l’extinció de l’alosa becuda no fa més que demostrar que l’activitat aeronàutica és totalment incompatible amb la pervivència d’aquest ocell i de la resta. Com és que cap governant s’ha proposat reubicar l’aeròdrom en algun lloc on compti amb instal•lacions òptimes, regulades i amb un impacte ambiental menor.
I per si encara no l’havien fet prou grossa, el DPTOP i el DMAH autoritzen unes maniobres militars al bell mig de la Timoneda, en plena època de cria de les aus. Amb aquesta actuació, inèdita en democràcia, al marge de la legalitat vigent, Catalunya s’acosta als països menys desenvolupats del planeta i s’alinea amb els delinqüents ambientals. No en van tenir prou, aquesta tardor, quan el síndic Boya convertia la Val d’Aran en l’única regió del món que “declarava la guerra” als óssos. Calia anar més enllà en la incompetència i en la depravació polítiques. Els membres d’Ipcena, que vam ser informats a primera hora del dilluns passat de l’ocupació militar, no ens ho podíem creure. El mateix pensaven els Agents Rurals, coordinats pel cap de la demarcació de Lleida, que es van personar a la Timoneda per aixecar acta de les destrosses. Un destacament d’un centenar de paracaigudistes, una vintena de vehicles tot terreny i sis camions de gran tonatge, procedents de Madrid i Múrcia, estaven acampats, des de diumenge a la nit, en un espai natural de primer ordre, protegit per la Unió Europea. (Ministra Chacón: en plena crisi, cal traslladar un contingent militar d’aquesta envergadura per destrossar un espai protegit, quan tenen milers d’hectàrees a les comunitats d’origen per fer les mateixes maniobres?). En arribar a la Timoneda, vam observar com els militars transitaven amb els seus vehicles per llocs on la circulació està prohibida, que tenien vuit tendes de grans dimensions al mig de la vegetació verge, que l’Aeroclub de Lleida els oferia servei de cantina (amb quina llicència?) i que el capità responsable dels soldats al•legava que “las autoridades civiles” li havien atorgat els permisos corresponents. Els Agents Rurals, així com la Delegació de Medi Ambient de Lleida, no tenien notícia de tals permisos. No va ser fins al migdia que ens assabentàvem que el DPTOP, competent en matèria d’aeroports, era qui havia concedit l’autorització. El DMAH va inhibir-se i tan sols va demanar que no envaïssin la zona de vegetació natural. Aquesta condició va ser incomplida. Sols la difusió mediàtica que Ipcena va donar al succés i la insistència dels Agents Rurals a l’hora d’exigir un mínim compliment de la normativa que regula els usos de la Timoneda, van aconseguir que, al vespre, els militars rebessin les ordres dels seus comandaments superiors perquè desplacessin el campament de la zona natural a les immediacions de l’aeròdrom, que, reiterem, continua sent una ZEPA. Malauradament, el dimarts, a les 7 del matí, les forces aèries deixaven caure uns 300 paracaigudistes sobre la Timoneda, els quals no van fer altra cosa que agreujar els danys sobre l’espai natural, la vegetació i les espècies singulars i en perill d’extinció que conté, en trepitjar llocs vedats al trànsit de vehicles i persones. Des de les segues realitzades per l’Aeroclub als anys 90, la Timoneda no havia patit una agressió de tal magnitud. Ipcena, en conseqüència, demana la dimissió i denuncia per prevaricació els consellers de Medi Ambient, Francesc Baltasar, i de Política Territorial, Joaquim Nadal. No es poden permetre aquesta mena d’atemptats contra una de les joies del nostre patrimoni natural.
La suma total d’atemptats al medi creix geomètricament amb el vistiplau dels representants públics que haurien de vetllar perquè això no succeís, almenys, a un ritme tan elevat. La indiferència o el rebuig que provoca a la ciutadania el fet que l’Administració no s’impliqui en una gestió sostenible del medi ambient, i que sigui la primera en incomplir el marc legal que regula aquest àmbit, no ajuda al desenvolupament de la democràcia i deixa en evidència el «vampirisme» que exerceixen les elits socioeconòmiques sobre les béns que són comuns, com els espais naturals.
David Colell Orrit, Vicepresident d’Ipcena
28.05.2009 15:21
Fa ja un any, va sortir a la llum el projecte Gran Scala, que consistia en la construcció de 32 casinos, 70 hotels, 32 museus, 3 camps de golf, un hipòdrom, un canòdrom, 5 parcs temàtics, 250 botigues VIP, un complex cinematogràfic, un centre de convencions, diversos teatres, complexos esportius, de salut i zones residencials. Disposaria d'estació d'AVE i accés a l'autopista. En total, al voltant de 2.500 hectàrees de sòl, a la comarca dels Monegres, amb una previsió de 25 milions de visitants a l'any, entre 100 i 200 vols xàrter diaris amb una inversió prevista de 17.000 milions d'euros. Aquest projecte és una aixecada de camisa, com qualsevol altre de característiques similars que, oblidant-se d'un desenvolupament sostenible i equilibrat, només busca el lucre d’uns pocs sense importar-los l'impacte i els costos socials i mediambientals que puguin ocasionar. A més, d’excloure altres tipus d’iniciatives més equilibrades que ja s’estan duen a terme sense cap ajut de l’Administració, com els que gaudeix Gran Scala. Malauradament, els dirigents polítics de Lleida i els seus mitjans de comunicació, sense excepcions, aposten per l’ordenació territorial desequilibrada, irracional i insostenible, al marge de les directives del s. XIX, fent seguidisme de la línia d’actuació interessada del Govern socialista de Marcelino Iglesias, ja que s’ha dedicat a modificar lleis i a invertir diner públic per als propòsits d’ILD (la promotora del projecte). Gran Scala suposa potenciar una demanda compulsiva de consum i d'oci buit de sentit. A més, seguint l’exemple de Las Vegas, es facilita el sorgiment d'activitats i entorns marginals (droga, prostitució, màfia...) que malversen els recursos naturals (energia, aigua, sòl...) i es promou una ocupació temporal, no qualificada i amb salaris misèrrims. Els promotors, la gran majoria estrangers, sols busquen l’especulació urbanística comprant sòl rústic per requalificar-lo i treure’n uns grans beneficis que acabaran en algun paradís fiscal, molt lluny de la comarca. Les rendes obtingudes per mal vendre les finques s’esfumaran en pocs anys, i després, què? Aquest tipus de negocis tendeix a generar ocupació no qualificada, temporal i d'escassa remuneració.
Quant a les afectacions mediambientals cal dir que resultaran severes. Els Monegres posseeix un ecosistema estepari únic a Europa, per la qual cosa s’han declarat 103.000 ha de ZEPA i 11.700 més de LIC. A part dels riscos que la urbanització massiva i la construcció de noves infraestructures suposa per a aquestes zones, està el problema de l'aigua i l’energia. Gran Scala pot convertir-se en un competidor per als agricultors i requerirà noves fonts de subministrament que, amb tota probabilitat, dependran dels combustibles fòssils, la forma més contaminant d’obtenir energia. A més, les emissions lumíniques de Gran Scala impedirien l'observació científica del cel.
Aquest projecte descabellat ha rebut l’elogi més o menys incondicional dels mateixos prohoms que subscriuen el Compromís per Lleida, basat en el reequilibri territorial i social, uns valors que Gran Scala dinamitarà. Es pot ser més incongruent! A més creuen amb la candidesa dels ignorants que aquest complex superarà en nombre de visitants altres pols turístics clàssics. Com pot ser que Gran Scala rebi 15 milions de turistes, en plena crisi, quan Roma sol rebre 6 milions? El que ha de fer la classe política és rebutjar aquesta mena d’empreses, més pròpies del desarrollismo dels anys 60, i promoure iniciatives d’acord amb els principis apuntats per superar la crisi actual: racionalitat en la despesa, transparència administrativa, inversió en recerca i desenvolupament, etc. Però al Baix Cinca els ha tocat un “premi” que tots els països consultats han rebutjat. Al sud, a Mequinensa, volen instal•lar una central tèrmica de carbó i, al nord, Gran Scala. Si algú pretenia viure tranquil•lament a la zona, ja pot començar a buscar una altra llar ben lluny d'aquí. Per tant, podem arribar a la conclusió que tot plegat es tracta d'una Gran Estafa al territori que no estem disposats a consentir.
1/3>
