Des de la finestra de casa, una generació que ens havíem acostumat a viure, saben que Catalunya era un dels motors d’ Europa, i que quan ens colpejaven fort, però ens alçàvem de bon matí i ens posàvem a treballar sense mirar enrere ens en sortíem..., però ara tenim tot el país de panxa enlaire i ara mateix ningú veu solucions a curt termini.
Els nous temps, però han portat a que una manca de competitivitat de les empreses i la gran quantitat d’ aturats existents, fa que per tornar a treballar, els pocs que ho aconsegueixen, tinguin que acceptar unes condicions draconianes de feina i amb uns sous esquifits –joves cobrant un salari mínim 641 euros- i les hores extres a preu d’ hores normals....; poc a veure amb els sistemes de treball dels països de “nord enllà, / on diuen que la gent és neta/ i noble, culta, rica, lliure,/ desvetllada i feliç!”
Però a l’ igual que va fer el poeta i la societat catalana dels anys 50, la major part de nosaltres, hem de seguir el seu missatge: “i em quedaré aquí fins a la mort./ Car sóc també molt covard i salvatge/ i estimo a més amb un/ desesperat dolor/ aquesta meva pobra,/ bruta, trista, dissortada pàtria”
2012. Catalunya s’ esta dessagnant...., els anys 50 quedaren enrere i d’ aquesta crisi, hem après que si treballem tots plegats, com un poble, potser no serà demà, ni demà passat...., però si, que en un futur proper –ai, la fe-, la solució a la crisi ens durà a una Catalunya independent, rica, plena i socialment justa.

Esteve Mestre i Roigé