http://www.vilaweb.cat/www/Mail ObertcaMon, 23 Nov 2009 06:03:15 +0100Tendesc a pensar que una persona no canvia amb facilitat d'actitud, de manera de ser, i per això mire amb molt d'escepticisme l'amenaça més o menys velada que diuen que el president Montilla va fer ahir parlant de la possible sentència del Constitucional. La frase central del seu missatge: allò que ha estat pensat per a unir no hauria de separar, és realment bona i el to és l'adequat per a un president. Però tots aquests comentaristes que s'han afanyat a parlar de 'fermesa' presidencial potser haurien d'aclarir-nos abans quina recepta conté el missatge. Perquè jo no n'hi veig cap.Tendesc a pensar que una persona no canvia amb facilitat d'actitud, de manera de ser, i per això mire amb molt d'escepticisme l'amenaça més o menys velada que diuen que el president Montilla va fer ahir parlant de la possible sentència del Constitucional. La frase central del seu missatge: allò que ha estat pensat per a unir no hauria de separar, és realment bona i el to és l'adequat per a un president. Però tots aquests comentaristes que s'han afanyat a parlar de 'fermesa' presidencial potser haurien d'aclarir-nos abans quina recepta conté el missatge. Perquè jo no n'hi veig cap. A hores d'ara, amb el festival ja absolutament ridícul que ha organitzat el Tribunal Constitucional, no resta la menor esperança d'una sentència, ja no dic favorable a l'estatut finalment votat, sinó simplement equànime. El diari del PSOE ja fa uns quants dies que envia avisos de retallades, cada volta més profundes. Fa la seua feina: preparar el terreny. I el president de la Generalitat, vist que la retallada que ens anunciaven ahir és molt dura de pair, reacciona dient que una decisió del Constitucional que 'desvirtués greument l'estatut, tindria importants conseqüències polítiques'. Quines?, demane. Perquè el tribunal ho retallarà tot. Tant, que ens trobarem pitjor que no estàvem amb l'estatut del 1979. Això ja ho sap el president Montilla i ho sap tot el país. I per això és raonable de demanar-nos què proposarà el president de la Generalitat, quines seran aquestes 'importants conseqüències polítiques' de què va parlar ahir? Què potser tornarem al pla B que no existia? Que potser els diputats catalans, començant pels del PSC, abandonaran les Corts generals? Que potser reclamarem el suport de la Unió Europea, vist l'extravagant comportament jurídic espanyol? Que potser es convocaran les forces polítiques a votar de nou al Parlament aquell primer estatut que Montilla mateix va ser el primer de retallar presentant a Madrid les primeres esmenes contra el text? Què penseu fer, president? No hi tinc gens de confiança. M'agradaria molt equivocar-me i que el president de la Generalitat ens sorprenguera amb una proposta entusiasmadora, radical, que aturara en sec la fatxenderia del tribunal, però ja fa un parell llarg de mil·lennis que Aristòtil ens va explicar que el caràcter no s'improvisava. El filòsof hel·lènic va dir que l'excel·lència moral només arribava com a resultat de l'hàbit: 'Esdevenim justos fent actes de justícia', 'esdevenim valents fent actes de valentia'. I sabent això, dic jo, per què hauria de fiar-me del discurs bonic, però buit, d'un president de qui no se sap cap més gest de rebel·lia que el de pactar el seu càrrec?http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=3658568http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=3658568Les institucions han silenciat la commemoració dels 400 anys de l'expulsió dels moriscos del nostre país, aquells que hi van viure abans que nosaltres, aquells amb els quals vam conviure durant segles. En un moment de retrobament paradoxal amb gent de la seua cultura i nissaga que venen a Europa per a empendre una nova vida han hagut de ser les institucions culturals i cíviques les que recorden aquell passat i la nostra responsabilitat en aquell crim, llunyana, inconcreta però no per això menys colpidora.Les institucions han silenciat la commemoració dels quatre-cents anys de l'expulsió dels moriscos del nostre país; ells que hi van viure abans que nosaltres; ells amb qui vam conviure durant segles. En un moment de retrobament paradoxal amb gent de la seua cultura i nissaga que vénen a Europa per emprendre una nova vida han hagut de ser les institucions culturals i cíviques les que recordassen aquell passat i la nostra responsabilitat en aquell crim, llunyana, inconcreta, però no per això menys colpidora. La meua família materna, els Montesinos, tenen datada l'arribada a Llíria en companyia del rei Jaume. I avui fa quatre-cents anys dos Montesinos van establir-se a Bétera, on romanem encara. Però no van establir-s'hi perquè sí o per atzar. Ho van fer perquè dies abans un decret reial havia ordenat de foragitar del poble tots els habitants moriscos, que hagueren de fugir amb la roba que duien mentre els nostres avantpassats, els meus ben concrets i identificats, prenien possessió de les terres i de les cases que el rei conqueridor els havia promès, als moriscos, per sempre. No és que em senta culpable; han passat massa segles com per a poder sentir alguna cosa semblant a una culpa personal. Però crec que no podem estar orgullosos d'haver-nos aprofitat d'aquell fet. Encara menys avui quan la vella idea d'aquell regne on convivien les tres religions d'Abraham torna a prendre, més o menys, forma. Amagar el passat, oblidar allò que nosaltres, com a poble (encara que ja no tinguéssem el poder polític) vam fer o vam acceptar no ens servirà de res cara al futur. En canvi reconèixer-nos en l'enyorança escrita o cantada d'aquells qui van haver de reconstruir la vida a l'altra riba de la Mediterrània ens pot ajudar a entendre. A entendre'ls, a ells, però també a entendre'ns a nosaltres mateixos. Als qui poblem avui la Catalunya Nova, el Regne de Mallorques o el Regne de València, aquells territoris on 'els altres' van ser veïns nostres fins que la intolerància no es va fer llei i la violència no els va cobrir de por. (PD. Dissabte a Llíria un gran concert al Pavelló amb Miquel Gil, Pep Gimeno Botifarra, l'Orquestra àrab de Barcelona i la Unió Musical de Llíria servirà per retre homenatge a aquells qui han estat absents de la terra, que també seua, aquests últims quatre-cents anys. És una ocasió única de prendre consciència d'això que va passar...)http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=3657664http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=3657664Dia vindrà, i aviat, que l'elegirem per sufragi universal i, quan això passe, tot: la política local i la nacional, també l'europea, canviaran per sempre. De moment, avui es fa un passet més, i Europa tindrà president. Enmig d'una certa confusió sobre la importància que tindrà aquest càrrec, quina presència i quina representativitat. Però serà un president, comptat i debatut.Dia vindrà, i aviat, que l'elegirem per sufragi universal i, quan això passe, tot: la política local i la nacional, també l'europea, canviaran per sempre. De moment, avui es fa un passet més, i Europa tindrà president. Enmig d'una certa confusió sobre la importància que tindrà aquest càrrec, quina presència i quina representativitat. Però serà un president, comptat i debatut. La construcció europea és un constant anar endavant i endarrere. El Tractat de Maastricht va ser un pas sòlid, però les excepcions dels estats a l'hora d'aplicar-lo ocupaven quasi tantes pàgines com el text legal. El complex Tractat de Lisboa no s'hi ressaga gens, i si ha estat aprovat, ho ha estat amb tantes dificultats i d'una manera tan poc lluïda que alguns dels tractes per a fer-lo més digerible el fan ballar sobre la corda fluixa. És el cas de la presidència i del ministre d'afers estrangers que avui haurien de votar els representants dels estats membres. Sobretot la primera: els fa tanta por allò que pot significar que únicament segones files que no espanten gaire sembla que tinguen alguna possibilitat de ser elegits. A mi, hi ha coses de Van Rompuy que em criden l'atenció o que fins i tot em cauen simpàtiques: la seua afecció als haikús o que siga un blocaire literari persistent. I el fet de ser flamenc..., no independentista, però flamenc al cap i a la fi. Dit això, la seua estatura política no és comparable a la de Tony Blair, per exemple, i el seu impacte global serà molt menor, si és que surt elegit. Això sí, serà el president de la Unió. I qui sap si no ens donarà una sorpresa. Conten que Kissinger, quan algú li va dir que Europa seria una potència emergent, va respondre que no sabia a qui telefonar quan volia parlar-hi. Potser Van Rompuy no és encara aquest 'qui', però segur que Kissinger hauria d'apuntar-se'n el telèfon a l'agenda. I això, vist amb la perspectiva dels anys, és un gran pas endavant, per més terra que ens vulguem tirar al damunt.http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=3657227http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=3657227Una de les setze mesures que el govern català acaba de fer públiques per a prevenir el ‘milletisme’ especifica que no es concediran ajuts a entitats els directius de les quals percebin retribucions ‘manifestament desproporcionades’. Això està molt rebé; però, donades les xifres galàctiques que últimament hem vist saltar a les portades informatives, em demano què hauríem d’estimar com a ‘manifestament’ desproporcionat i què no. Perquè, entre milió que va i milió que ve, alguns hem acabat perdent la perspectiva de les quantitats, fins al punt que els 7.947 euros que el Consorci Millet va invertir en lots de pernil de gla per a quatre destinataris selectes, encara els podríem considerar un preu de ganga.Una de les setze mesures que el govern català acaba de fer públiques per a prevenir el ‘milletisme’ especifica que no es concediran ajuts a entitats els directius de les quals percebin retribucions ‘manifestament desproporcionades’. Això està molt rebé; però, donades les xifres galàctiques que últimament hem vist saltar a les portades informatives, em demano què hauríem d’estimar com a ‘manifestament’ desproporcionat i què no. Perquè, entre milió que va i milió que ve, alguns hem acabat perdent la perspectiva de les quantitats, fins al punt que els 7.947 euros que el Consorci Millet va invertir en lots de pernil de gla per a quatre destinataris selectes, encara els podríem considerar un preu de ganga. Deixant un moment de banda la incògnita de les proporcions, l’enunciat d’aquesta mesura antifrau reconeix, potser sense voler, una realitat inquietant i amb cua: 1) que fins ara se subvencionaven entitats que retribueixen els directius de manera (manifestament) desproporcionada, i 1.1) que hi ha directius d’entitats que perceben sous (manifestament) desproporcionats. De moment no diu enlloc que aquests salaris XXL no es puguin continuar cobrant, això sí, mentre la barra no es faci extensiva a pidolar subvencions públiques per als propis saraus. Ho veus que bé? Si entre això i allò encara ens sobraran calers i tot. El conseller Castells afirma que els límits d’aquestes desproporcions retributives es concretaran quan la mesura es tradueixi a la normativa corresponent. I, com que diuen que tothom explica la fira segons com li va, m’imagino que els barems fixats pel Departament d’Economia no baixaran per sota dels 127.000 euros anuals d’un sou de conseller normalet, ni s’enfilaran, lògicament, més amunt del milió d’euros, plusos inclosos, que es feien fer pagar el duo Millet i Montull per manegar el Palau i derivats. Per tant, jo ja estic que friso per saber-ne la xifra de tall, perquè és allò que dèiem, per falta d’una referència oficial en ferm, uns i altres hem acabat perdent la perspectiva en la cosa de les proporcions salarials. Tant és així que en el meu cas, i ja em dispensaran la nota personal, començo a sospitar que a la nòmina m'ensarronen. Esperem que al final només sigui això, una sospita com tantes.http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=3656685http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=3656685El president Montilla va dir l'altre dia que res de llistes obertes, perquè calia reforçar el poder dels partits, que són encara massa febles (caram!). Tanmateix avui veurem com Núria Parlon arriba a batllessa de Santa Coloma, tot i no haver figurat, en la llista de les municipals, ni com a número dos, ni tres, ni quatre... De novena tinent-batlle a batllessa de la ciutat d'un bot. He d'entendre, vist el que es veu, que la llista oberta és dolenta si són els ciutadans que poden decidir, però que és bona si és el partit que tria? O és que m'he perdut alguna cosa?El president Montilla va dir l'altre dia que res de llistes obertes, perquè calia reforçar el poder dels partits, que són encara massa febles (caram!). Tanmateix avui veurem com Núria Parlon arriba a batllessa de Santa Coloma, tot i no haver figurat, en la llista de les municipals, ni com a número dos, ni tres, ni quatre... De novena tinent-batlle a batllessa de la ciutat d'un bot. He d'entendre, vist el que es veu, que la llista oberta és dolenta si són els ciutadans que poden decidir, però que és bona si és el partit que tria? O és que m'he perdut alguna cosa? Al costat, i al davant en la llista, de Núria Parlon hi ha un batlle accidental i una segona tinent-batlle, que tots els ulls miren després del xou de la guàrdia civil. Hi ha un regidor que fins i tot és president de la Diputació i deien (els del Periódico, ep!) que tenia tots els números per a ser el nou batlle. I també un que va ser el president nacional de la JSC (en diuen 'nacional'?). I encara una colla de regidors i regidores, pràcticament tots amb més experiència política local que no la nova batllessa. Però, ves, resulta que el PSC opta per la regidora que ara mateix ocupa el novè lloc protocol·lari, per una candidata que és la primera vegada que va a les llistes del PSC. Ni em sorprèn ni em deixa de sorprendre. Però em costa d'entendre com és que els mateixos que blasmen tant les llistes obertes ara facen un joc de mans per col·locar una candidata inexperta i visiblement nerviosa com a batllessa de la novena ciutat més important del Principat. Sense creure ni un moment que siga necessari de donar cap mena d'explicació sobre el perquè. I sense explicar com és que els vuit que protocol·làriament té al davant s'aparten. Ai.http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=3656301http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=3656301Durant anys el PSC va viure amenaçat pel fet que, si no es portava bé, el PSOE s'implantaria a Catalunya i li prendria els vots, deien. Era l'època que els capitans socialistes juraven que ells hi posaven els vots i els nois de casa bona de Barcelona, filo-nacionalistes, governaven. Al congrés de Sitges els capitans, tots aquests que ara no paren de suar, vejam quina en prepara el Garzón, van anorrear el vell PSC i van prendre el poder. Encara van haver de cridar Maragall per mirar d'assaltar la Generalitat, però el foragitaren de seguida. Es pensaven que anaven bé, però resulta que treuen mals resultats, no saben governar i, per si calien més maldecaps, ara comencen a ser els del PSC, és a dir: els qui no són PSOE, que amenacen.Durant anys el PSC va viure amenaçat pel fet que, si no es portava bé, el PSOE s'implantaria a Catalunya i li prendria els vots, deien. Era l'època que els capitans socialistes juraven que ells hi posaven els vots i els nois de casa bona de Barcelona, filo-nacionalistes, governaven. Al congrés de Sitges els capitans, tots aquests que ara no paren de suar, vejam quina en prepara el Garzón, van anorrear el vell PSC i van prendre el poder. Encara van haver de cridar Maragall per mirar d'assaltar la Generalitat, però el foragitaren de seguida. Es pensaven que anaven bé, però resulta que treuen mals resultats, no saben governar i, per si calien més maldecaps, ara comencen a ser els del PSC, és a dir: els qui no són PSOE, que amenacen. Per exemple, la campanya dels referèndums va tibant la corda a base de bé. La direcció socialista ha ordenat de tancar files contra. Però el vot se li escapa per la base. De primer, tímidament, però ara ja obertament regidors socialistes de pobles ben diversos comencen a rebel·lar-se votant coses diferents de les que demana Nicaragua. Aquest cap de setmana a Sallent i a Canet de Mar, en dos episodis ben diferents, el PSC local ha donat suport a les consultes. Això ja havia passat a Vilobí d'Onyar, a Sant Feliu de Codines i a Sant Sadurní d'Anoia. I havia passat d'alguna manera a Olesa de Montserrat, a Vilanova i la Geltrú o a Artesa de Segre, on el PSC no havia aconseguit d'imposar la disciplina de vot. Tot plegat, podia ser una simple anècdota, però ara ja comença a passar a molts llocs. I diuen que hi ha ex-regidors del PSC que organitzen un manifest en favor de les consultes i militants destacats que no amaguen en públic que veuen prou clar què passa. En part, perquè els resulta difícil d'entendre que es puga votar contra el dret de vot. En part, perquè es demanen cap on camina aquest PSC dels capitans, que tan llestos es creien. Ahir, a més, van saltar algunes veus d'alarma quan Rajoy, a Barcelona, va dir que el PP seria el garant de l'estabilitat i de la moderació (i ja sabeu què vol dir això) a Catalunya. I per si algú no l'havia entès i es pensava que parlava de Convergència, ho va relacionar amb aquell lloc on ningú no s'esperava que això poguera passar: el País Basc. La referència al pacte PP-PSE va ser molt clara i, per més que el PSC immediatament féu un comunicat dient que això era impossible, la veritat és que avui és una perspectiva que no es pot descartar. Cada dia menys. No es pot descartar perquè ja ha passat al País Basc i, si ho fan allà per Espanya, ho poden fer ací per Espanya. I tampoc no es pot descartar precisament perquè a dotzenes d'ajuntaments, de manera sistemàtica, PP i PSC voten junts contra els altres quan és qüestió de consultes. I perquè a l'Ajuntament de Barcelona ja han anat més enllà, fins i tot, i han fet valer la seua majoria espanyolista en casos ben significatius, com el del castell de Montjuïc o el del punt bcn. Hereu fa temps que conrea aquesta possibilitat a la desesperada, tot i saber que, per al seu partit, segurament que el preu pot ser alt. Preu que, de fet, ja es comença a pagar. Els regidors socialistes que voten en favor de les consultes fan un pas difícil per les conseqüències que poden haver de pagar. Però entre els qui segueixen les ordres, sovint les preguntes s'acumulen: com és que després de passar una dècada demonitzant el PP ara hi votem plegats contra un moviment popular i transversal com no se n'havia vist cap de feia molt?http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=3655855http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=3655855Segons que deia, el problema que tenia en la vista era important. De dia, encara que fera núvol, havia de portar necessàriament ulleres de sol, perquè no suportava la claror, i de nit els llums dels cotxes l’enlluernaven. El metge li havia dit que no tenia solució, que això era per la vida. I encara com que amb unes gotes i una pomada la cosa no anava a més, perquè ella assegurava que hi havia hagut dies que pràcticament s'havia tornat cega.Segons que deia, el problema que tenia en la vista era important. De dia, encara que fera núvol, havia de portar necessàriament ulleres de sol, perquè no suportava la claror, i de nit els llums dels cotxes l’enlluernaven. El metge li havia dit que no tenia solució, que això era per la vida. I encara com que amb unes gotes i una pomada la cosa no anava a més, perquè ella assegurava que hi havia hagut dies que pràcticament s'havia tornat cega. Tot això, ho contava a una altra dona molt jove que seia a la mateixa taula. Devien ser amigues. L’altra li havia explicat que al cap de pocs dies canviaria de lloc de faena. Que se n’anava prop d’un centre comercial de la rodalia de València, on n'hi havia molta més, de faena. Allà, deia, amb les mateixes hores de plantó es podien guanyar molts més diners, perquè on treballaven actualment ja no hi acudia pràcticament ningú. Se li notava en la veu que li feia il·lusió la novetat. Parlaven en un espanyol de Sud-amèrica, i la que havia anunciat el canvi d'emplaçament laboral contava a l’amiga que esperava que, si tot anava bé, en un parell d’anys més de faena podria tornar-se’n al seu país amb el fill. Jo ho sentia sense haver-me d’esforçar, però amb curiositat. Eren a la taula del costat de la meua i parlaven en veu alta mentre prenien un café en aquell bar on jo havia entrat a fer això mateix. El local, d’una deixadesa paral·lela a la del polígon industrial on es trobava, era pràcticament buit. Només uns pocs parroquians, tots homes, s’entretenien a mastegar un dinar que s’endevinava de poca aspiració culinària, i a mirar amb una lubricitat mecànica les cuixes que les meues veïnes mostraven entre les botes llargues de tacons impracticables i les faldilles que ensenyaven més que no tapaven. Segons que sembla, aquell polígon era ja ‘cremat’ i la clientela havia deixat d’acudir a buscar-hi la carn barata que es consumeix ràpidament en cotxes. Ara tocava explorar mercats nous. Una crisi és una oportunitat, diuen, i aquella xicona havia decidit de canviar la rotonda industrial per una altra de comercial. Allà, deia, ‘la policia molesta més, però si tens els papers en regla, no poden fer-te res’. Ací s’hauran de quedar les que no en tenen, de papers legalitzats, a passar calor, fred i cansera sense arribar a traure’s un jornal. Van pagar i se’n van anar: començaven prompte la jornada laboral. En passar per la rotonda la vaig veure a l’entrada d’un carreró brut del polígon, amb les ulleres de sol, un cigarret a la boca i els tacons plens de resignació.http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=3639400http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=3639400Era de nit quan vaig arribar en aquell peatge de l'autopista. Del cotxe de davant meu en baixà el conductor, que se m'acostà i em demanà en espanyol com era que li tocava de tornar a pagar. Segons ell, feia no res que ja havia passat per un abús econòmic similar i no entenia que l'atracament legalment legislat es repetira a tants pocs quilòmetres. Era de Madrid. Ell m'ho va dir, i jo vaig endevinar que visitava poc el nostre país, si és que no coneixia aquesta peculiaritat contributiva nostra.Era de nit quan vaig arribar en aquell peatge de l'autopista. Del cotxe de davant meu en baixà el conductor, que se m'acostà i em demanà en espanyol com era que li tocava de tornar a pagar. Segons ell, feia no res que ja havia passat per un abús econòmic similar i no entenia que l'atracament legalment legislat es repetira a tants pocs quilòmetres. Era de Madrid. Ell m'ho va dir, i jo vaig endevinar que visitava poc el nostre país, si és que no coneixia aquesta peculiaritat contributiva nostra. Mentre sopàvem l'altre dia amb un convidat de mudar, li vaig explicar que vivim en un país de peatges. No solament pels de les carreteres, que ell coneix i sofreix segurament més que no jo, sinó pels que hem de pagar si volem circular per la vida amb una dignitat nacional mínima. Si més no al País Valencià (sobretot al País Valencià), mantindre's en la nostra identitat, viure amb un mínim de normalitat la cultura del país, significa haver de pagar un peatge, si no volem conformar-nos amb la vulgaritat provinciana i volgudament forastera de qui ens governa. Mentre Generalitat, diputacions i ajuntaments (la majoria) es gasten els diners dels nostres impostos a ofrenar glòries sense vergonya, una part de la societat civil inventa un estat (estatut en el nostre cas?) paral·lel, una mena d'administració privada feta amb els altres 'impostos', els 'peatges' pagats voluntàriament a tantes entitats que aconsegueixen cada dia que l'esforç per a fer-nos desaparéixer siga ineficaç. Ara per ara, Escola Valenciana pot ser el màxim exponent d'aquesta mena d'administració no oficial, capaç de posar en evidència la dimissió calculada del govern valencià pel que fa a qualsevol senyal de normalitat nacional. O Acció Cultural. O la caterva d'associacions que no es deixen invisibilitzar. Un esforç ingent amb resultats que la suma multiplicaria. Quan començarem a aplicar aquesta aritmètica tan senzilla? I encara més: quan serem capaços de transportar-la a la política?http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=3627098http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=3627098Què voleu que diga? No ho acabe d'entendre. Hem passat dècades sense llei electoral i ara tot són presses. I l'Oficina Antifrau, que els batlles metropolitans no volien veure ni en pintura, ara resulta que és imprescindible. Veig les sessions del parlament i em sorprenc perquè no ho entenc. No entenc que Garzón faça una de les seues i que tots ens posem a ballar al so que toca, com si el món s'acabara. Sense criteri propi...Què voleu que diga? No ho acabe d'entendre. Hem passat dècades sense llei electoral i ara tot són presses. I l'Oficina Antifrau, que els batlles metropolitans no volien veure ni en pintura, ara resulta que és imprescindible. Veig les sessions del parlament i em sorprenc perquè no ho entenc. No entenc que Garzón faça una de les seues i que tots ens posem a ballar al so que toca, com si el món s'acabara. Sense criteri propi... És realment insòlit. Fa dècades que no tenim llei electoral. Perquè CiU no tenia gaire interès a fer-la, és cert, però tampoc no es pot dir que el tripartit ho haja intentat de debò, aquests set anys. I de sobte, en quaranta-vuit hores, Montilla i Mas sembla que pacten això que en diuen el model alemany i volen que ben aviat tinguem la llei nova que durant dècades molts hem reclamat inútilment. Per combatre la corrupció i la desafecció, diuen. Tan important és la detenció del batlle de Santa Coloma de Gramenet que aconsegueix en una setmana allò que no s'havia aconseguit en trenta anys? No dic que la corrupció no siga un afer inquietant. Ho és. Però una simple instrucció, mal feta com sempre, de Garzón ha revolucionat el parlament com no havia vist mai abans. Passen els dies i el gran jutge continua sense demostrar res. Els paperots públics que ensenya no em mereixen gaire credibilitat i algunes de les acusacions que fa causarien hilaritat, si no fos que hi ha gent en la presó i, sobre això, poca broma. Em tem, en definitiva, que tot plegat acabarà en un nou episodi grotesc al qual ja ens té acostumats el geni de l'Audiencia espanyola i per això mateix em demane com és que tenim el parlament tan inquiet. I la veritat és que costa de no demanar-se si tanta activitat sobtada, tantes declaracions, tant d'anar per feina, no té a veure, per exemple, amb qui era la següent de la llista de detinguts i com es va aturar? O si les manilles públiques no van ser un error, sinó un advertiment en clau política, igual que aquell desplegament tan colonial de la guàrdia civil al país dels mossos? Potser és que l'arbre no ens deixa veure el bosc.http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=3654567http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=3654567La Vanguardia és l'excepció a Barcelona. És l'únic diari monolingüe castellà de la ciutat i la seua militància persistent en aquest sentit fa temps que crida notablement l'atenció. Però, malgrat això, el director, José Antich, es permetia ahir de donar lliçons de saviesa lingüística qualificant de 'ridícul' que el Parlament de Catalunya posara traductors de català a espanyol i viceversa per atendre degudament la visita d'una delegació nicarangüenca. La veritat és que el seu argument feia feredat.La Vanguardia és l'excepció a Barcelona. És l'únic diari monolingüe castellà de la ciutat i la seua militància persistent en aquest sentit fa temps que crida notablement l'atenció. Però, malgrat això, el director, José Antich, es permetia ahir de donar lliçons de saviesa lingüística qualificant de 'ridícul' que el Parlament de Catalunya posara traductors de català a espanyol i viceversa per atendre degudament la visita d'una delegació nicarangüenca. La veritat és que el seu argument feia feredat. El director de La Vanguardia diu, en la llengua en què escriu en públic cada dia, que 'no sembla la cosa més edificant' que els nicaragüencs escoltaren amb 'els auriculars posats' els discursos dels diputats catalans. No gosa dir-ho claret, però diu, i per això fa feredat, que el Parlament de Catalunya hauria d'haver renunciat a la llengua pròpia, no sé si en aquest cas o amb qualsevol excusa. No ho diu clar, però s'entén fàcilment que el senyor Antich vol dir que ell hauria desitjat que els diputats hagueren parlat directament en castellà, com fa el seu diari cada dia. Perquè, encara que no ho diga tampoc, interprete que el senyor Antich deu comptar que els nicaragüencs no entenen d'entrada el català, de manera que, havien de ser els diputats catalans els qui havien de canviar de llengua, per caure en el 'ridícul'. Per sort, no ho van fer. Començant per David Minoves, secretari de Cooperació i Solidaritat del govern, que no va perdre gens de vista que les institucions també tenen obligacions envers la pròpia dignitat, perquè no són únicament una col·lecció d'individus, ans representen un país, amb les obligacions que això implica. Parlar en una seu parlamentària no és parlar en un bar, i això exigeix una correcció, un protocol i un respecte de les formes. Respecte que inclou, al Parlament de Catalunya i en qualsevol parlament del món, uns usos lingüístics també simbòlics; també. Que al cap i a la fi, és per això que el president Sarkozy no parla mai en anglès en una seu parlamentària i sí que ho fa, si cal, en una entrevista televisiva. O que la cancellera Merkel s'adreça sempre, en públic, en alemany al president Medvèdev, per més que parle molt bé el rus. O que Juan Carlos de Borbón parla en espanyol en les cimeres internacionals encara que els seus interlocutors sàpiguen tots anglès, llengua que, segons que diuen, practica a casa cada dia.http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=3654095http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=3654095