|
ELS DOSSIERS DE VILAWEB ONTINYENT |
||||
|
|
El 23-F a la Vall d'Albaida |
|||
|
|
Nit de ràdio i telèfon
El 23-f d'un estudiant
valldalbaidí a València
per Lluís Miquel Segrelles Aquella
setmana hi havia exàmens. Dels quatre del pis, Joan Carles s’havia quedat a
Beniatjar i Josep encara no havia vingut de l’Ènova. Només hi érem Blai, que
preparava oposicions de mestre, i jo, que estudiava Magisteri. Vivíem a un
pis llogat del carrer Portal de Valldigna, al barri del Carme, a escassos
metres del carrer de Serrans i del Palau de la Generalitat. Aquella
vesprada del dilluns 23 de febrer de 1981, estudiàvem. De sobte Blai, ix com
una fona de la seua habitació amb un transistor a la mà. -Ho
has sentit? Açò és un colp d’estat! Efectivament,
ho era. Escoltàrem embovats la ràdio: el ban de Milans, les marxes militars,
... intentàrem agafar emissores més llunyanes. Res. Després
de comentar-ho amb el veïnat, tots gent d’edat avançada, la veritat és que
se’ns venien al damunt els més negres presagis. Decidírem
eixir al carrer a buscar una cabina telefònica des d’on cridar a casa, per
tranquil·litzar més que res. Primer ho vam intentar des d’una que hi havia
enfront mateixa de l’entrada de la Generalitat. Mentre repetíem una i altra
vegada el repertori de números contemplàrem com els policies militars
ocupaven les portes del Palau, passaven els cotxes enfurits, entraven i
eixien els militars de cas blanc, sense parar. Després
de l’infructuós intent decidírem provar sort a una altra. No sé si anàrem a
l’antiga plaça de Saragossa (ara de la Reina). Al final, des d’un telèfon de
la plaça de la Mare de Déu aconseguírem parlar. Aleshores no hi teníem a
Montaverner telèfons automàtics i cridàvem a la centraleta. Maria, la
telefonista, era veïna nostra. Quan li vaig explicar la comanda, la dona se’m
va posar a plorar. Tenia motius: de família “roja” i amb un fill a Melilla,
fent la mili. Com va poder em va dir que me ens anàrem corrent al pis. En
aplegar a la finca recorde que vam pujar a casa d’un matrimoni major, ell
catedràtic de Belles Arts. Tenien televisor, però crec que, com ara ocorre
per altres motius, la informació brillava per la seua absència. No sé si vam
aplegar a vore el missatge del rei, o si el vam escoltar per ràdio. Els
nervis no ens deixaven dormir. L’endemà,
de bon matí vaig agafar l’autobús. Un autobús que habitualment estava de gom
a gom només tenia ara tres o quatre ocupants, que ens miràvem amb
desconfiança i estranyesa. En
arribar a les aules prefabricades de la Fonteta de Sant Lluís només hi érem
els de la meua classe: carregats amb transistors. El professor de Didàctica
de la Literatura, conegut per les seues posicions opusdeístiques, no va fer
cap comentari. Quan
vaig tornar a Montaverner ma mare em va contar la seua experiència: la
vesprada del 23 de febrer tenia torn de visita a cal metge, però aprofitava
l’estona ocupada a casa fent cistelles, allò que els muntavernins diem
‘sarga’. Va escoltar per la ràdio l’incident del Congrés i, inquieta, va
acudir a la visita, on ningú n’era sabedor encara. A
finals del mateix curs recorde que eixírem una nit de sopar. Anàvem en el 2
cavalls de Josep Maria i de sobte, en aplegar a un cantó un gran soroll ens
va detindre: passaven tancs. La primera reacció va ser d’inquietud, però ens
vam tranquil·litzar en veure que els canons anaven embolicats i cap a
darrere. Aquella nit no anaven a pegar ni colp. Ara,
passats els anys, encara tenim a la memòria uns fets, la gravetat dels quals
potser ara els sabem calibrem millor, encara que no endevinem les recialles
que, sense triomfar, ha tingut. Si
les coses s’hagueren torçut possiblement el missatge que ara esteu llegint
hauria d’haver sigut escrit amb tinta invisible, o l’hauríeu de llegir des de
la clandestinitat. Quan
aquests dies, vint anys després, puc llegir Joan Francesc Mira, que els diu
“ineptes” als colpistes bananers de mostatxo ensabonat, no puc deixar
d’alegrar-me de la ineptitud d’aquests salvapàtries que ningú necessita ni
demana. I alhora em preocupen els tics d’alguns polítics actuals que no han
passat cap examen de democràcia mai, i que ara es permeten defendre
obertament criminals d’ací i d’allà. I sense vergonya, per a més inri
d’aquesta democràcia. Com si tingueren encara raó. La Vall d’Albaida, 23 de
febrer de 2001
|
|
||
DOSSIER
23-f a la Vall d'Albaida
DOCUMENT
Benicadell:
testimoni del 23-F a la Vall d’Albaida en 1981
|
||||
ARTICLES Fa ja 20 anys,
o només fa 20 anys? per Ramon Juan Revert 23 de febrer de 1981 en Aielo de Malferit per Joan Bravo i Maria Chapí El meu 23-F per Clara Guerola |
||||
El dossier de VilaWeb
|
||||
|
|
||||
|
|
||||
