«A l'entrada del temps fosc» El nou llibre d'Alexandre Navarro i Tomàs


El poeta de Nàquera, Alexandre Navarro, trau l'obra guanyadora del 22é premi de poesia Marià Manent, de Premià de Dalt. "A l'entrada del temps fosc", segons l'epíleg de Josep Porcar, s'adscriu a una línia d'expressió poètica que s'insereix per complet dins la modernitat, amb una qualitat homologable, de bon tros, a la dels poetes europeus del moment. El llibre és a la col·lecció "poesia crema" de Columna.

Ací teniu la portada del nou llibre d'Alexandre Navarro. Sempre serà una festa celebrar un nou llibre d'aquest poeta que, sens dubte, es converteix, cada dia que passa, en el nostre referent comarcal, pel que fa a la mirada poètica del Camp de Túria. I ara, un parell de poemes, abans que comenceu a buscar-lo a les llibreries.

ÉS MESTRE TOSQUER
És mestre tosquer. Amb una reprimida pena
comprova una i altra vegada l'inflexible
corba de l'arc que, desbastat i àgil en la pesantor,
descansa desmuntat al taller, escampat i prest
per a ser dreçat en la paüra ignota i venuda, ja,
d'unes grolleres parets, d'uns desconeguts
viaranys. És mestre tosquer i ara conclou
la seua feina amb una amable recança
per si de cas l'arc no s'arredoneix perfecte,
en l'aire distret del seu vell escarpre
o en el temps que s'esborra de la seua mà.


FET DE 1998
Per aquella mateixa, exacta, porta
n'havien tret molts, estesos i llargs
dels peus fins al cap damunt la fusta
crua dels pins amb penes sí desbastats.
El llindar es planyia d'aquelles
eixides, d'aquells trullars de la veu.
Ara l'han enderrocada, la trauren,
a ella, a cabassos lleus, a garberes
de teules, a bigues encara aprofitables.
I ningú resta, d'aquella casa, d'aquell
temps, per a plànyer-la. Irremeiable
soledat de plànols, mesures i alfarràs.
Ni porta ni llenç han permès,
als miserables, romandre enlaire.

«A l'entrada del temps fosc», d'Alexandre Navarro i Tomàs COLUMNA, Barcelona, 1999.



«CRIATURA DEL DEMÀ»





Alexandre Navarro és poeta, jove, i un dels referents poètics de la literatura catalana.
Va nàixer a Nàquera, l'any 1972. A més de fer estudis de dret a la Universitat de València, ha publicat diferents llibres de poemes:
-«Desgracià la pluja les banderes», editorial Germania.
-«Ex-vot», fundació Bancaixa, Sagunt.
-«No em moriré d'amor», una plaquet que guanyà el premi "Les nits poètiques del Django's"

El seu treball també abasta la recerca i la investigació. Fruit d'això són les publicacions:
-«La veu d'un poble», recull de romanços, poemes i cançons de Nàquera (I)
-«Toponímia rural de Nàquera», Ajuntament de Nàquera, del qual és coautor juntament amb Francesca Gil.

Criatura del demà guanyà el VIII premi Ramon Comas, dins els premis Ciutat de Tarragona, 1997. Segons es pot llegir al pròleg de Vinyet Panyella: "Aquest és un llibre d'expressió intensa, barroca i apassionada, molt més deutora de la història i de la literatura que del que entenem, tòpicament, com a poesia de l'experiència."

La venjança de Leporel·lo
leporel·lo, presto in tabola!
Mozart, Don Giovanni

A genollons per l'horta, traginant
boles xineses i paper perfumat, que em diuen,
me'n torne humilment al meu poble
engolint rosegons d'aigua amarga.
Allà ben lluny me l'he deixat per fi,
com qui jau i no dorm -i no me'n penedisc-
don Giovanni fastigós, tot amarfegat
de pergamins i escrúpols ara ja balders,
que agonitza indecís entre tèrbols records
i rovellat pels inconfessats remordiments.
Descansa el puny mort sobre l'espasa invicta;
el penis flàccid de puríssimament no usar-lo.
Fins i tot, ara, els gossos plens de polls em borden,
complaguts, "traïdor". Però jo me'n torne,
ja n'estic fart. Absolutament. A genollons
per l'horta me'n torne traginant paper
perfumat i boles xineses, que en diuen ara.
I traginant també les obres completes de Proust
i el Llibre de contemplació en Déu, del qual
un full arranque per cada cec que no em veu;
al sac gemegós duc també mentides per consagrar,
queixals per a filar rosaris i sis poemes mal comptats
de síl·labes falses i premis refets. Tot ho duc,
a genollons i fent el fill de puta, com pertoca.

Carrers de Roma
Deixa'm que et parle, ara que es corquen lentament
els velluts dins l'ombra, dins l'ombra de les galeries
i els finestrals gòtics, i la molssa creix imparable
com les ungles, entre les columnes pèrfides, i les fonts
que davallen de la muntanya. Deixa'm que et parle,
ara que agonitza la tèrbola vesprada, plena de coures
i fullaraca espessa pels camins, i l'aigua davalla
impensable pels corredors i escric amb ràbia,
amb una mesurada ràbia d'estramps i quadres
i crits pel passadís a fosques. Deixa'm que et parle,
ara que les columnes esdevenen imprecacions
i les rodes giren més de pressa que mai no me'n recorde
què volia dir-te, i una secreta indignació em recorre
i em sacseja, com els murs vells, com els murs verds
que tanquen el fons dels carrers i els nobles palaus
en ruines, i una palmera i les llambordes empastrades
de fang i caps de peix pel mercat i les columnes i les reixes
i no puc escriure més i no puc i voldria parlar-te
i se'm gela l'ànima com un got pel terra brut.

«Criatura del demà», D'Alexandre Navarro i Tomàs
Edicions Cossetània, VALLS, 1998.
-El trobareu a les llibreries de la comarca-
L'AUTORA

Raquel Ricart, Bétera [Camp de Túria], naix literàriament en un celobert, un pati literari que donava llum i aire a l'edifici culturalment empobrit d'un poble no massa llunyà de la ciutat, ni dels seus efectes, ni de la seua influència.

Avui ja tenim els primers fruits d'aquella experiència jovenívola, d'escriure sense un nord clar, fins i tot sense escolaŠ, això sí, amb la il·lusió de menjar-se el món, Càndids i purs com ens arreceràvem d'amistats perquè ens guiaren les primeres passes. Vicent Escrivà, aleshores, les revistes literàries Lletres de Canvi, Cairell, i la provatura d'alguns premis, els Malvarrosa, d'una ciutat que, aleshores, semblava encara tan llunyana com inabastable. Una obra per a titelles i marionetes, Ferrabràs; contes, sobretot, i un parell de novel·les juvenils, completen fins ara la bibliografia de l'autora que avui us presentem.



Un mort al sindicat

Aquesta és, segons el tòpic de classificació de gèneres, una novel·la negra. Físicament negra, com podeu comprovar a la portada. Extraordinàriament negra.

L'argument és senzill. Hi ha un mort, hi ha un detectiu, hi ha un cas a resoldre. És veritat que la lògica no corprén per això.

Però, si sabem això del crim [potser que l'única cosa que avancem del misteri], si sabem que hi ha un detectiu [una mica poca-pena, si l'autora m'ho permet], i un cas a resoldre..., on és el misteri?, quin argument o arguments, trobarem que motive la lectura d'aquesta novel·la?

Ací potser és on rau l'estil de l'autora, pel que fa a lligar una història llarga, suficientment llarga, perquè topem amb ingredients sucosos que ens la faran empassar amb dues sentades.

INGREDIENT U. Us he avançat alguna cosa del detectiu, així que seguiré per aquest cantó. No espereu trobar un home tipus Marllowe, o tipus l'Archer, o tipus l'Spade, i menys encara el Hammer. El nostre Miquel Falcó [quin suggeriment el llinatge, Falcó], és més aviat baixet, no gaire atractiu, al·lèrgic [quina jugada de l'autora, situar l'acció allà on fa més mal la ferida, el mes de maig], i, si no en teniu prou, l'escarransit Miquel és mancat d'aquell gen que fa que alguns homes lluïm els ulls blaus. Vet ací, doncs, un detectiu ben valencià. El primer distintiu per fer-nos creïble l'argument. No podem obviar que som en una ciutat de segona divisió. Així que tenim un detectiu d'aquest color. Res de pensar amb un perdiguer de primera fila.

INGREDIENT DOS. A qualsevol ciutat, al nostre barri, hi ha la gent que tope cada dia, com no: el botiguer, el forner, la dona que obri cada matí la ferreteria... Són personatges tan vulgars que no parem esment a pensar-hi, si són novel·lables. En aquest cas tenim el cambrer. Qui, si fa una petita parada de dos segons per pensar-hi, no té el seu cambrer preferit. Allà on fem el café, on ens desdejunem, potser a tocar de casa o de la feina... Aquest de la novel·la és un cambrer ben especial, que segur ens encomanarà els neguits de tafanejar. Són bons psicòlegs, bons perdiguers, els cambrers. Embafosos, si més no. Però el Neru és especial, a més a més, perquè té una retirada a un poeta famós, que fins i tot és capaç de recitar alguns versos de memòria, que tira més el semblant que no cent anys d'estudis.

Hi ha d'altres personatges que, per vulgars, ens resultaran entranyables. El lider sindicalista, si més no, tan bona persona. De maneres tan polides que no voldria alçar pols ni remolí, d'aquest mort al sindicat. Un secretari general d'aquell edifici roig, a la plaça de Nàpols. Un altre esquer per empeguntar-se a la novel·la. Què hi fa, doncs, un secretari general, home seriós, enmig d'un aldarull de novel·la negra?

Hi ha d'altres personatges que, sense treure'ns el son, seran a la nostra taula de lectures. Alguns que ens faran riure, senzillament, d'altres que sentirem molt pròxims. Però deixeu-me que us faça cinc cèntims d'una de les protagonistes principals de la novel·la: l'Assumpta.

La germana del Miquel Falcó, l'Assumpta, és un dels fils que condueixen el nostre relat. A banda que és la persona que troba el mort, qui mou el nostre detectiu perquè s'encarregue del cas, fins i tot és la culpable que el Falcó arribe, malgrat l'alèrgia i malgrat no haver vist cap mort a la vida real [tampoc no li passarà ací], a guiar l'aventura a bon port.

Però l'Assumpta, la dona de les feines al sindicat, que s'ha fet ella mateixa després de perdre els pares de molt jove i de fer crèixer el que va poder el germà, és una devoradora de llibres de novel·la negra, ara sí, americana. Potser perquè vol veure en el seu germà alguns dels protagonistes d'aquelles magnífiques obres que se sap de memòria, que descriu i, potser que desitja, de veure reflectides en un germà que, mlagrat semblar un autèntic mico del món de l'hampa, acabarà per encomanar-nos que a tot arreu, fins i tot a les novel·les, ha d'haver-hi gent normal i corrent, i que no sempre hi ha superheois, malgrat que parlem de ficció.

INGREDIENT TRES. Pel que fa al to, no vodria escapar-me d'aquesta presentació sense fer atenció a dos petits detalls ben importants. No pel que fa al desenllaç de la història, sinó pel que fa a l'ambient, als personatges, als diàlegs, a les converses.

D'una banda, és ben curiós que en una novel·la de misteri, negríssima, els personatges no diguen paraulades ni quan parlen de manera informal. Fins i tot, una vegada que el detectiu fa l'esforç de cagar-se [en la mar i en l'ombra del dimoni], se'n penedeix i té el proposit de treure l'expressió del seu repertori.

D'una altra banda, hi ha aquell to feminista de la història. Malgrat que m'he pensat si podria dir aquesta paraula pel risc de perdre un grapat de dos o tres lectors mascles. Hi ha un detall que reflexa la naturalitat en la qual es tracta l'homosexualitat a la novel·la. I és això justament, el detall, sense fer-ne bandera ni ideologia teòrica, el que resulta efectiu la major part de les vegades. Potser per això resulta encara més interessant, la novel·la. No tracta d'alliçonar, el narrador en primera persona, si no de viure amb naturalitat allò que l'envolta. Un comentari davant el detectiu, fa que aquest salte, sense malsons, contra les expressions de rebuig o d'intolerància.

Hi ha més coses que us podria contar, moltes lectures de petit detall que conviden, us conviden, a seguir el fil d'aquest detectiu que, ja ho pesquem a la contracoberta, segur que esperarem amb goig en d'altres lliuraments.

Ara, llegiu a cavall guanyador.



Un mort al sindicat

de Raquel Ricart

Tàndem edicions

Cololecció La moto

272 pàgines

1.200 pessetes



Antoni Ferrer

Antoni Ferrer, veí de l'Eliana, va presentar a València el seu poemari Cant Temporal. Una obra que, segons assegurà Marc Granell, serà fita, no solament de la poesia catalana al País Valencià, sinó de la literatura catalana contemporània. "Cant Temporal" commou, reflexiona i expressa l'ésser humà en la seua realitat temporal. Un cant des del dolor, la joia i l'amor. El llibre és un equilibri entre el llenguatge exquisit, culte, d'arrels clàssiques, i el llenguatge directe, planer, dolgut, que arriba a la pell.
Encara, Lluís Roda, que va recitar alguns poemes, va assegurar que som davant el millor poeta viu del País Valencià.


Decet hymnus

Decet hymnus in Sion, in Bethlehem, in Rama,
Entre els crits de Raquel pels seus fills, decet hymnus.
Pels xiquets lapidats,
Per les cames partides,
Pels àngels udolants, decet hymnus.

Decet hymnus in Free-Towm, in Àfrica deserta
De senyor e de béns, e d'amics, decet hymnus.
Pels menuts violats,
Per les mans amputades,
Pels clítoris ablats, decet hymnus.

Decet hymnus in Bòsnia, in Kabul, in Kosova.
Dins les cases prenyades pel semen de les hienes, decet hymnus.

Pels fetus maldonats,
Per les dones cremades,
Pels ulls vidriolats, decet hymnus.

Decet hymnus in Xile et in Plaza de Mayo.
Contra l'urpa del còndor, i amb les iaies en mur, decet hymnus.

Pels nadons arrancats,
Per les mares obertes,
Pels òrfens ultrajats, decet hymnus.

Decet hymnus in Delhi, in Moscou, in Janeiro.
Entre els pobles flotants de la fam i la por, decet hymnus.
Pels nens suïcidats,
Per les filles venudes,
Pels captaires tolits, decet hymnus.

Decet hymnus in Wall Street, et in Schengen, in Ceuta,
Ofegats de Dow-Jones en pateres i estret, decet hymnus.
Contra l'índex Nikkei,
Pels raïms de la ira,
Per l'assalt immigrant, decet hymnus.

Decet hymnus in Flössenburg, in Katyn et in Auschwitz.
Entre els tolls cranials de Phnom-Pen, decet hymnus.
Per la pasta de dents,
Per les trenes en flames,
Pel sabó d'amagat, decet hymnus.

Et in Intxaurrondo, in Ermua, decet
Hymnus in Valencia del Cid, decet hymnus.
Pels cossos desmembrats,
Per les llengües tallades
I pels trets contra el tos, decet hymnus.
Decet hymnus in Sion.
In sahel, in Sheol, decet hymnus.

Etsi De(c)us non daretur, decet hymnus.
Però, qui el cantarà sense indecència?


Cant temporal
Antoni Ferrer
TÀNDEM EDICIONS
València, 2000