NÚM. 5 @ SETEMBRE 1997


Enric Casassas Figueres

Última sortida: Go-go Bar


1

Quan vaig aixecar el cap s'havien enfonsat tres edificis al meu voltant. Uns metres més avall, als nostres peus, els teulats de les piscines municipals flotaven sobre la resta de la ciutat, estesa brillant allà al fons, sota el sol. Això devia ser poc abans o molt després de veure la vella del mocador negre i la bossa blanca, fosca en la fosca a l'altra banda d'un carrer moll, devia ser això. ¿Sabíem o ens pensàvem que estaven a punt de començar una cadena d'esdeveniments en els quals la nostra intervenció hauria de ser precisa com una bomba de rellotgeria i delicada com un rellotge de sorra? La roda de darrere a l'esquerra s'havia tornat a rebentar, no podríem fer servir l'auto. Els llums, tots els maleïts llums de la fàbrica dels pollastrets, els fills de puta dels pollastrers els tenien encesos cada dia vint-i-quatre hores, i la xiscladissa dels interns ens provocava un esperó afegit a la nostra lenta impaciència inesgotable, saps? Els diaris etc. encara no havien trobat cap foto teva. Amb tu al costat, tots dos mirant avall de la muntanya urbanícola en la tensió del minut zero de l'apocalipsi, vaig pensar que sabria com fer-te-la, jo, la foto, seria un primer pla de la cara sola però fent cara de tenir-la entre les mans amants d'algú. Dels enderrocs ens arribava inexplicablement una intensa pudor de peix. El nota de la cinta vermella al front que se'ns havia enganxat la nit abans va sospirar, va riure, va moure el braç amb un gest abstracte i va dir és l'hora. L'asfalt de la carretera que serpentejava muntanya amunt entre els blocs de pisos que quedaven més o menys drets s'havia esquerdat una mica i va sospirar un gemec articulat en aquella calma del moment just abans, va dir el següent, que mentre la mestressa de l'hostal (referint-se a l'hostal que teníem una mica més endarrere mig amagat per un parell o tres d'arbres frondosos no indiferents però inalterables, almenys vistos així des de fora amb els ulls del clatell) no fes fugir la penya de quatre gossos pidolaires pixaners que li espantaven les rates amb aquella espècie de mala llet tan coneguda i tan ben coneguda que ja quasi ni la notava ningú, les pedres de la veïna ciutat futura es continuarien erosionant al mateix ritme exageradament accelerat dels últims anys. A la nostra dreta una mica més amunt, les estranyes giragonses de la ciutat futura, una construcció que feia molts anys havia quedat inacabada però que malgrat tot no havia estat ni semblat mai morta, s'erosionaven amb un ritme sospitosament accelerat, com si algú hagués inoculat expressament algun virus degeneratiu a les pedres amoroses i estimades de la ciutat futura, gairebé romasa a l'estat de fetus, d'esbós paradoxal, però més nostre que cap de les construccions del passat que malastrugues ja naixien pertanyent-hi, al passat. El que ens unia indissolublement, vull dir sense dubtar ni una mica cap de nosaltres d'això que ens disposàvem a fer i de saber que ara ho faríem, ara mateix, eren unes confiances completes però molt diferents en cada cas: na Marca Bruna tenia els ulls oberts a una porta obrible que ella encara no havia passat mai però sabíem, amb aquesta confiança irrompible que he esmentat, que amb ella ens eren practicables les portes (o més ben dit unes portes) de les motivacions ocultes de molts actes humans, tant nostres com dels altres, i en dir humans no en queden tampoc exclosos els quatre gossos ni els micos ni ningú. L'arrel d'aquesta confiança era el poder-hi comptar i el saber segur que ella i les seves claus estarien amb nosaltres de tot cor sempre que topéssim amb la porta d'algun túnel psíquic, d'algun precipici mental o intermental, i hi seria per amor, amor nostre, de déu, de la vida o de la ciutat erosionada, com vulguis dir-ne! I en el cas del nota de la cinta vermella al front l'arrel de la confiança era el saber-ne segur que tot tot el que li passava pel cap ja li estava passant per la boca i ens ho estava dient fins abans d'haver-ho acabat de pensar, com si diguéssim que ens ho pensava tot en comú, amb la qual cosa ens estalviàvem molts pensaments inútils, i amb una velocitat quasi instantània que potser ens permetria deixar enrere les formes de pensar enemigues, que, handicapades pel fet de tenir sempre un objectiu, o de pensar-s'ho, per força havien de ser més lentes. Si na Marca Bruna sentia o notava qualsevol psiquisme prop o lluny, el Simun (li dèiem el Simun) feia anar el seu com qui respira amb veu alta. Havia deixat els estudis de dentista al principi de la carrera, feia uns anys, però li n'havia quedat un pols segur per arrencar queixals i un maletí d'instruments edentològics o com se diguin. I amb mi la confiança ai en mi com ho diria jo coneixia algú que sabia el número i l'adreça de l'ànima del món, era un detector hipersensible de la més mínima descàrrega electromagnètica de bellesa a la terra, per exemple en algun lloc de les meves interioritats (ha!) tremolava un indicador per l'arribada de la neboda del taverner, que havia estat a amèrica des de nena, de tornada al seu poble a la vora d'un llac alpí, em tremolava tremolant de por per la transformació que la seva arribada havia produït en la vida del poble... i això s'havia produït uns vuit o deu anys abans de néixer jo, tal era la potència i la sensibilitat del meu sismògraf notador i rebuscador de la bellesa...! Amb nosaltres tres hi havia encara una quarta presència però tancada en un absolut silenci opac, una persona del tot opaca, la sentíem allà i li vèiem l'ombra però res més, tu, res més. Amb la persona opaca la confiança també era total perquè la seva opacitat sabíem que ens havia d'acompanyar fins on convingués, fins a la mort segura si calia, i que en un moment donat la cosa que ens protegiria i ens salvaria seria aquesta virtut opaca de la persona opaca interposant-se... però no avancem esdeveniments, sobretot si encara no sabem si es produiran. Ara, que si es produeixen serà ara mateix o d'aquí no res, crec que és bastant probable i el Simun també ho diu. La Marca Bruna calla, pensa. De la persona opaca només sabem que de cognom es diu Blanc, i de la ciutat, que tot està que bufa.


2

Quan vaig aixecar el meu incòlume i bell cap, entre el ressò del sinistre silenci que seguí l'estrèpit bèstia, fort, de l'enderrocament, vaig redreçar l'esquena i com si fos la cosa més normal del món vaig travessar la carretera. El núvol de pols de l'enderrocament damunt dit baixava amb parsimònia a tapar la pintura escrostonada i el rovell dels autos immòbils i abandonats que adornaven el descampat veí i jo arribava a l'altre costat de carrer, a la vora del barranc que dominava les piscines i tota la ciutat, estesa allà al sol, just al mateix temps que els altres tres. El Simun i la Marca Bruna venien de la banda de la ciutat futura però també hauria pogut ser que haguessin sortit amunt de la banda de la gossera o del jardí d'en Tomeu pujant d'allà a la carretera i després tombant avall, cosa que explicaria que no vinguessin coberts de pols perquè per aquella banda no hi havia cases altes ni s'hi havia enfonsat res. Però m'era igual llavors. En Blanc no sé de quina banda va sortir però el cas és que es va materialitzar allà al mateix moment, al minut zero de totes les històries que van començar aleshores, el moment just abans de començar-nos a moure, si se'n pot dir així, va ser un moment molt no sé com, com si un granet de pols insignificant m'hagués entrat a l'ull i m'hagués despertat tot de visions de qui sap quants mons que no havia vist mai i que eren tots el món de sempre que ara contemplàvem al nostres peus en forma de ciutat estesa al sol, brillant. Feia anys que no existien, ja, ni diumenges, ni parets del davant, ni grapats de formes avorrides ni pastilles contra el mareig, però ens era igual, aleshores. En aquest moment tan així vaig tenir una visió com si fos un record de la senyora Quitèria esperant-me i abordant-me a la vella i quasi ruïnosa estació del trenet, venia amb un grapat de paperets a la mà, cada un amb un número de persona, i em començava a fer preguntes sobre les meves parentes. Cada vegada que li semblava que havia aclarit suficientment el grau de parentiu i la natura d'una meva relació, em donava un dels paperets, i cada vegada que jo agafava un dels paperets i llegia les coordenades de les persones que contenia, l'ànima em queia als peus i em creixia el desesper: cada un era una manera nova de tallar-me les ales, d'impedir-me acostar-me a ningú sense passar pels llocs i per les persones que menys ganes tenia de travessar, mentre els altaveus anunciaven que els serveis de trens cap al centre de moment quedaven suspesos indefinidament, però que encara durant un parell d'hores en passarien alguns en l'altre sentit, direcció de fugida. He de dir que en la vida encara no havia vist mai cap senyora Quitèria, jo, encara que més endavant (potser anys( un empleat em va dir que era la mare o la tia carnal d'un amic de la infància que m'estava buscant no sé per què, ara. Cada gossa és un món, vaig pensar, o una rata pinyada, però això va ser molt després, també. Va passar un grup d'enginyers d'emergència molt freds però molt expressius, tant que quasi feia mal. Entremig de la visió de la Quitèria, tot al mateix temps vaig veure o recordar, però com si les hagués fet un altre, moltes de les males passades que havia fet jo als uns i als altres en tota la vida i les vaig sentir dissolent-se en l'aire com l'eco del ressò del silenci de després de l'estrèpit de l'enderroc dels tres blocs de cases de vora la carretera que serpentejava amunt etc. etc., per exemple una de quan tenia quinze o setze anys i un dia em vaig fer invisible i petit com una agulla de cosir, em vaig quedar flotant en l'aire per sobre el marc de la porta de la Ponça durant tota una tarda perquè sí o per divertir-me, però era per clavar-li la punxa de saber què és que et facin patir, saps?, però ella ja ho sabia, era sense raó ni motiu, només per torturar-la amb la tortura invisible. Però després o l'endemà o no sé quan era, quan ja m'havia tornat a materialitzar amb el meu cos, em va dir fill de puta mal parit. El dimoni en aquella casa era un coixí. O per exemple una altra quan vaig preferir preservar per por la virginitat física del carall que em sol.licitava una maga miop honesta que sols honradament volia compartir-me el seu cos i menjar-se el meu amb els morros aquells exagerats que tenia i jo la vaig negar i l'anomení pecat i em vaig donar a un amor adúlter totalment espiritual per una santa fosca i delicada i amb aquest amor sublimat i altíssim la vaig destrossar encenent una gran pira de dolors on cremàrem la santa, sant josep i jo i de retruc la maga cega i tot. En aquella illa el diable era un foraster tímid: jo. O per exemple aquell dia llunyà de tots els nens del poble a pedrades contra un de sol que ni fugia, només se'n mal protegia la cara amb els colzes, i en aquell poble el maligne era una multitud. Simultània amb la visió de la Quitèria i amb la de les putades en vaig veure una altra i les diferents visions eren perfectament distintes i senceres a pesar de l'entreteiximent amb què m'havien aparegut juntes com aigües del passat, llampecs del futur i paisatges molt difícils de pensar, era sols el moment d'un batec del cor d'en Blanc al moment de trobar-nos tots quatre, però la visió havia durat mesos... foren mesos i mesos remuntant a peu la vall del Roine de poble en poble, pidolant un tros de pa, robant raïm, beneint l'herba i el canyar de les terres baixes de vora el riu perquè s'acostava lentament una invasió de mutoides a instal.lar-hi temples de ferro vell, faraòniques construccions impenetrables i indesxifrables com la nit dels temps, fetes de grans peces rovellades, quilòmetres i quilòmetres de torres, de naus, de piràmides, de serralades alpines i de simples piles de ferro vell que de nit brillaven a la llum de les torxes i dels focs entre les fumerades pudents del petroli, malgastaven el combustible sagrat sumits en una santa i amenaçadora inactivitat, els mutoides, jo tenia la visió de mi mateix remuntant a peu la vall encara verge, diguem, caminant-la i beneint-la cec amb la visió profètica de l'ocupació de la vall per part dels mutoides en llur frenesí d'inactivitat, com he dit, i també he dit que s'acostaven lentament perquè el procés prengué uns cent anys llargs, el homes anaven portant el ferro i el gas-oil, els nens sortien a buscar menjar més imparables que cap plaga, com se sap, i les dones i les mares ballaven o es miraven el melic al so dels cops del vent i del ferro contra el ferro, lents o escassos o bé multiplicats a dojo segons els moments però sense callar mai, i així anys, aquesta visió tingué l'home que caminava en la meva visió de l'home que caminava, que era jo, però no ho era així com una dada immediata de la consciència, no era un ser jo sinó un saber que era jo, com en un vulgar somni vulgar. I més coses vaig veure encara, com ara una mitja dotzena d'homes i dones entaulats amb una ampolla d'aiguardent que se'l bevien en uns didalets de fusta i cada didalet només el feien servir un cop, el buidaven d'un glop i quan l'havien buidat el giraven cap per avall d'un cop damunt la taula i n'omplien un de nou, de manera que a la taula hi anava quedant la presència del que ja havien begut, parlaven poc però amb sentiment, amb companyonia, amb la determinació dels conjurats, dels còmplices o dels resistents. Bevien a la manera xinesa, primer l'un després l'altre, per ordre, buidant el got d'un trago i girant-lo i a la taula s'anaven dibuixant fileres de gotets capgirats davant de cada conjurat. Això era en un barri vell de Xangai i a la porta de la comuna hi havia pintat amb pinzell negre el caràcter que representa el cant del gall en la foscor, que, pintat així amb un dels més foscos dels seixanta-sis negres habituals, era el caràcter distintiu dels anarquistes immobilistes, que creuen que per tal de ser la força motriu de la història la millor manera és no moure's, seguint la idea del més antic dels seus llibres, el llibre de l'així, que diu que en el botó de la roda no hi ha gaire gent.


3

En aquell moment arremolinat de després d'aixecar el cap, mentre els remolins de l'enfonsament s'anaven calmant i jo em posava a travessar la carretera com si fos la cosa més normal del món vaig tenir com una visió en la qual m'havien donat feina i un barret, el barret era d'un to torrat i la feina de barquer, duia la dona dreta amortallada en un drap blanc, dreta a proa, la duia a l'illa dels morts. Els morts no sé a què es dediquen, ni tampoc ho sé dels vius això, posats a fer no sé ni si l'illa dels morts excepcionalment algun vivent la visita, però sí que sé que vaig veure en una paret de roca dreta en un costat de l'illa, una paret llisa i vertical damunt la mar tan quieta, i a uns trenta peus d'altura algun viu hi havia gravat les seves inicials a cops d'escarpa: AB, el vent i la mar també ho havien erosionat bastant però encara es distingien bastant bé: A.B. La be de Blanc? Li he de preguntar com es diu de nom.
Continuarà.


ENRIC CASASSAS FIGUERES


[ 1991 | LA BIBLIOTECA ]