NÚM. 4 @ JUNY 1996


Enric Casassas Figueres
Kabinett der Abstrakten


I
[1927]

Qui perd els orígens perd la identitat, i si, aplicant la més elemental tècnica sil.logística, dividim els dos membres d'aquesta equació pel seu denominador comú, ens resta la tautologia "qui mor, mor". L'einsteiniana teoria de la relativitat fou la conseqüència immediata del descobriment o invenció del suprematisme per Kazimir Malèvitx (1913), pintor que parlava i escrivia perfectament en tres idiomes (ucraïnès, rus i polonès). El mateix Malèvitx va qualificar modestament l'aparició del suprematisme com "el moment de la victòria definitiva de l'home sobre la tècnica" (1915). En efecte, quan Malèvitx afirmà amb el seu quadro negre que la pintura era purament i solament pintura, estava dient que el pintor era quelcom més que pintor, alhora que deixava enrere tota la perspectiva mecànica newtoniana de l'espai i el temps com entitats sagrades i absolutes, paper que quedava reservat a la sola velocitat de la llum en el buit. Tot un pensament europeu de la vida, l'objectivisme subjectivista d'Erasme i de Copèrnic, exhaurit en els soliloquis romàntics de Chagall i Kandinski, deixava el lloc a la nova era que ja era anunciada per molts i explícitament amb totes les lletres per Malèvitx: el fet que la pintura arribés al suprematisme volia dir que la família humana havia albirat una concepció totalment nova del destí (les conseqüències de l'avortament de la qual encara estem patint); aquest salt en el buit, a més de permetre l'adveniment de la relativitat a Alemanya, va impulsar l'esclat a l'imperi rus d'una revolució que no trigaria a ser ofegada per la Nova Economia Política, signada per Lenin i que no en tenia res, de nova, precisament.

Aquest esdevenidor suprematista (no oblidem que estem parlant del que aleshores s'anomenava futurisme rus, simbolitzat pel barret de copa i la cullera de fusta), aquest esdevenidor inspirat per les concepcions supremes de l'idealisme absolut, primer va quedar ajornat indefinidament per obra de Lenin i Stalin i després, després d'haver mirat d'emigrar a Alemanya de la mà entre altres de Llàtzer (El) Lissitzki, fou acabat de rematar, junt amb tot l'art abstracte, el dadà, l'anarquisme i tot el moviment revolucionari, pels feixismes i per tota la guerra subsegüent, en un bany de sang humana i d'atacs a la mare (naturalesa) com no s'havia vist mai. Mentrestant, Malèvitx, confinat a Rússia i condemnat a la misèria i al silenci, ell que havia promogut la revolució pictòrica i filosòfica més important des del renaixement, es dedicava a tornar a pintar les seves obres pre-revolucionàries de vint anys abans, que creia perdudes. La seva última obra (1935) fou un auto-retrat post-modern en què apareix com un príncep del renaixement alemany. "L'esbocinament sòcio-polític a què va a parar el continent europeu després de 1945 ens posa en una situació difícil per a estudiar l'art dels anys vint i trenta, car caldria primer de tot mirar de reconstituir la imatge d'una unitat cultural ... els seus circuits foren àmpliament internacionals i és precisament aquesta unitat del nou pensament que les diferents manipulacions ideològiques es van disposar a destruir des del principi dels anys trenta ... la destrucció (directa o indirecta) de persones era secundària, és l'obra el que molestava i és d'aquesta que sempre es va cercar la destrucció, fins a la desaparició dels seus últims rastres" (Andrei Nakov, 1981). La nova concepció suprematista, madurant ben de pressa, el 1927 ja havia arribat fins i tot a unes menes de manierismes, a Hannover (amb les fantasies arquitectòniques suprematistes de Lissitzki i altres al Gabinet dels Abstractes, contemporànies de les construccions Merz, de Kurt Schwitters, humorista dadà i dolorós) i a Berlín (on els físics ja feien anar la teoria des dels quanta, quanta... fins a la incertesa). Tot el Gabinet i la principal construcció Merz foren destruïts respectivament el 1936 pels feixistes i durant la guerra pels bombardeigs. La majoria dels físics es van exiliar. La por a la llibertat va provocar reaccions totalitàries a Espanya, a Alemanya, a Itàlia, a Rússia, i es va estendre contra els holandesos, els txecs, els jueus, els polonesos i tots els europeus. Ara encara estem agafant alè, ficats en una mena de situació d'emergència i sense temps de pensar (Dylan).


II
[1994]

Els soldats han despullat les cortines, han deixat la fusta pelada, i han deixat la fusta pelada per la clova dels ametllons. T'estimo. No fer foc no val, és clar. Però quan tornis pels ponts de la ciutat vella vigila, sigues valenta i tingues prudència, o pels senderols de les arbredes, també, encara que no enrampen, tampoc, que no hi fa la rateta la tisora dels escolàstics sinó el gavinet dels abstractes, la bella dorment, el primer d'últim biciclista del dia, que ve dels camps i va davant de la nit, del telegrama. El camí es desdibuixa i una ombra el torna a dibuixar: la llibertat. A vegades, amb el vent així d'immòbil i de net, ressona una rialla d'un cap a l'altre de la foscor. La foscor fou batejada pels antics i es diu ai, pepa, dormidora (aquí es desperta), per què dormies tant?, i encara essent així com és ella, que és més desperta que els raigs gamma, dorm o dormita. Fa pensar. Fa pensar en allò de Goya quan va descobrir la màquina de vapor: flotant ingràvida sobre les muntanyes pelades, una mula soltera, prenyada, que se li veuen, com en una ecografia hiper-realista, els bessons que porta al ventre: són un parell de sabatilles einsteinianes, talment una constel.lació que no se sabrà mai si va de perfil o ve de cara, perquè la drosofèlia pensa en tot i per tot té un pensament o un altre, o nou, vuitanta-sis, noranta-sis, qualsevol dia a partir de l'hora de sopar, és la constant irracional de la nostra llum, guapo, o a la inversa. El govern dels proletaris no va ser capaç ni d'erigir un monument a l'estenedor, tampoc, un altíssim Estenedor de Núvols, amb els despatxos del comitè a dalt de tot, eixugant-se amb els núvols al mig de la plaça tota roja de tant haver de ser la plaça de totes les places; ara l'únic que en queda és un remolí d'aire de la nit, un ventet que s'aixeca i m'encasta al genoll un paperot que diu així: "Quan la nit de les potes d'aranya..." i la continuació, que no me'n recordo. La veu del poble sospita que la van prenyar mentre dormia. Però se sent venir una claror que va descalça, sempre ens ha agradat més així, la claror, sense sabatilles, com la fusta, nua, i tapar només segons què, encara que cada dia surten foscors i lluïssors més penetrants, més penetrants que esteles. No cal dir que quan diu fusta vol dir metall, fusta de metall, metall de cor de tija tendra, de cuixa de pollastre, de núvols estesos que s'eixamoren, metall dorment d'espina de rosa que és desperta, de gabinet, de, és que l'única constant dels físics és el cansament dels ulls dels físics, que se supleix amb una reserva espiritual subterrània, i més si veuen venir que es farà clar, el 1927 em sembla que era.


[ 1991 | LA BIBLIOTECA ]