NÚM. 4 @ JUNY 1996


Manel Ollé
Scripta


1.
Durant gairebé cinquanta mil.lenis la paraula va ser només oral. Efímera i contingent, va trobar en els ritmes del vers, la rima i la melodia un primer suport -un primer desenvolupament tecnològic- hàbil per transmetre de generació en generació la memòria col.lectiva: mites, cosmogonies, costums, genealogies, fórmules màgiques i sagrades perduraven gràcies a les recurrències de la paraula ritmada en el temps.


2.
El discurs oral avançava en el temps teixint una xarxa complexa de ritmes superposats. També el pas de l'any s'articulava en un calendari pautat segons els cicles de les evolucions solars, lunars i astrals. La percepció organitzada del temps derivada dels ritmes de la paraula i del ritu contrastava amb les percepcions atzaroses de l'espai: entre els nòmades l'espai era sempre terra incògnita a explorar i entre els primers sedentaris tot just un punt central reconegut al voltant del qual creixia la incertesa, el perill, el desconegut.


3.
La cultura oral tendia més a l'agregació de les noves informacions que no pas a una incorporació analítica i subordinativa. Tendia a la prolixitat i a la redundància com a estratègia per a evitar els sorolls de la fugacitat. S'estabilitzava en un sistema homeostàtic, conservador, tradicional. Sense recórrer a l'abstracció, partint sempre de dades immediates, el discurs oral es projectava més enllà del concret gràcies a l'analogia i la metàfora. Conduïa a l'empatia i a la participació més que no pas a la distanciació i a l'objectivació.


4.
La revolució tecnològica de l'escriptura, lligada a la sedentarització agrícola, no va acabar amb l'oralitat: encara és avui present entre nosaltres. En el moment que l'escriptura ha alliberat la paraula oral de la tasca de donar continuïtat en el temps a la memòria, la paraula oral ha deixat d'expandir-se en el temps per passar a moure's en l'espai: potenciada com mai per mitjans de difusió com ara el telèfon, la ràdio o la televisió, ha adquirit la capacitat de connectar en un mateix instant els punts més llunyans.


5.
Al costat de les estratègies de la funció poètica es van desenvolupar altres recursos mnemotècnics de base material: ratlles gravades per xifrar calendaris, munts de pedres, nusos, inscripcions i dibuixos elementals. A partir d'aquests procediments rudimentaris es va desenvolupar la tecnologia de l'escriptura com un algoritme combinatori, com un codi elaborat, capaç de créixer, d'estabilitzar-se i de vincular-se a l'oralitat. Amb diferents instruments i diferents suports (ossos, bronzes, argila, pells d'animals, seda, closques de tortuga...), es va formar en diferents moments i en diferents àrees tota una constel.lació de sistemes de signes artificials: alfabets de base fonètica en pobles monoteistes o combinacions de caràcters icònics que transporten potencials semàntics en pobles de religions xamàniques... A Mesopotàmia cap al 3500 ane., a Egipte cap al 3000 ane., a la vall de l'Indus entre el 3000 i el 2500 ane., a Xina cap al 1500 ane, a Micenes cap al 1200 ane., a l'imperi Maia cap al 50 i a l'asteca cap al 1400.


6.
L'escriptura xinesa sorgeix com una forma de comunicar amb els esperits. En el marc de l'endevinació religiosa amb incisions oraculars en escàpules d'animals i en closques de tortugues comencen a aparèixer inscripcions simbòliques interpretatives d'aquestes incisions. La recopilació arxivística, perfectament datada i ordenada, dels ossos i closques oraculars va convertir l'exploració del futur immediat en una pràctica annalística que va desembocar en el coneixement del passat: l'endevinador va afegir al seu càrrec el d'historiador.


7.
Quatre grans revolucions han desplaçat successivament la transmissió de la memòria col.lectiva cap a àmbits nous, més extensos, complexos i duradors. La primera revolució va ser la dels isomorfismes poètics orals, la segona la dels algoritmes de l'escriptura, la tercera va arribar amb la reproductibilitat de la impremta i la quarta, encara de conseqüències imprevisibles, arriba amb l'accessibilitat i la ubiqüitat del suport magnètic. En el cas xinès, l'absència d'un repertori tipogràfic limitat -l'alfabet- i la necessitat, doncs, de manipular milers de tipus amb milers de caràcters gravats va provocar que, d'una banda, la impressió de llibres tingués un abast limitat i, de l'altra, la moderna mecanització de l'escriptura -la màquina d'escriure- fos pràcticament inviable. En la majoria de produccions escrites de caràcter instrumental els xinesos passen ara amb els ordinadors directament d'escriure a mà -amb pinzell o amb ploma- a escriure sobre el teclat les transcripcions fonètiques o gràfiques dels caràcters que l'ordinador és capaç de traduir, pouant en una memòria que reté sense problemes milers de caràcters, fins a reproduir en mil.lèsimes de segon el signe precís sobre la pantalla.


8.
El pensament morfològic propi de la mentalitat ritualista en què va sorgir l'escriptura xinesa il.lustra l'acte de raonar amb la imatge del lapidari que segueix les vetes del jade per trobar el lloc més adequat per on introduir l'instrument incisiu. El caràcter amb què s'escriu el concepte de raonar -li-, també vol dir veta de jade: raonar és descobrir separacions imperceptibles, penetrar la matèria sòlida per aquelles fissures latents que permeten avançar, trobar l'estructura formal de la realitat exterior que és a la base de tota acció. No ens trobem doncs amb un pensament teleològic sinó morfològic. No ens trobem amb una escriptura que xifri el nom dels déus amb signes abstractes sinó amb una escriptura que n'evoca els gestos.


9.
De les reaccions que va suscitar la primera de les quatre revolucions en la transmissió de la memòria col.lectiva no en tenim cap testimoni, però sí se n'han conservat de les tres últimes. Plató va fer dir a Sòcrates en el Fedre que escriure és inhumà en la mesura que pretén establir fora de la ment allò que en realitat és dins de la ment, que escriure destrueix la memòria i que la paraula escrita no pot refutar un argument contraposat com sí ho pot fer la veu en el diàleg. L'any 1477 Hieronimo Squarciafico alertava contra les maldats de la impremta afirmant que "l'abundància de llibres torna els homes menys estudiosos". Arguments semblants se senten avui en dia contra els ordinadors. Paradoxalment, Plató escrivia -no ho va fer en canvi Sòcrates-, Hieronimo Squarciafico difonia les seves paraules condemnatòries en un llibre imprès, mentre els apocalíptics actuals s'expressen en publicacions o llibres que de ben segur han estat processats amb ordinador.


10.
Segons la tradició el paper va ser inventat a Xina cap a l'any 105 aC a la cort de l'emperador Wudi de la dinastia dels Han occidentals per un eunuc de la cort de nom Cai Lun. En realitat Cai Lun sembla que no va fer res més que supervisar i fer pública la culminació d'un procés llarg de recerca en què es treballava per abaratir els costos que comportava l'escriptura sobre seda. La tradició diu que el primer paper es va fer amb una barreja d'escorça, xarxes de pescar i draps bruts. Un mil.lenni més tard el paper va arribar a Europa per una ruta llarga i tortuosa que després de travessar el desert de Taklamakan i d'arribar a Samarcanda es ramificava des dels centres culturals de Bagdad i el Caire.


11.
L'endevinació no buscava avançar allò que havia d'esdevenir-se sinó explicitar el clima i la textura oculta que condicionava en un tall sincrònic una decisió a prendre: allò que importava no era saber el que havia de passar, sinó quin era el moment més adient per fer allò que s'havia projectat o si era o no convenient emprendre l'empresa: sacrificar, viatjar, caçar, fundar, atacar o inaugurar un nou període. Els logogrames oraculars que l'atzar feia aparèixer sobre l'escàpula o la closca de tortuga després que s'hi apliqués un ferro roent expressaven les correspondències formals amb la forma dels fets. També l'escriptura seguia aquesta iconicitat amb uns pictogrames i traços que invocaven les potències espirituals absents.


12.
Quan la poesia es va alliberar de la funció mnemotècnica inicial, va potenciar la reorientació estètica en què finalment ha quedat fixada. L'emergència creixent del suport magnètic com a substitut del llibre en l'emmagatzemament de la memòria no implica necessàriament la seva desaparició. En el temps de la desforestació i del paper reciclat, el llibre deixarà probablement de fer de suport d'informacions instrumentals i utilitàries, però probablement no arribarà a desaparèixer del tot: pot trobar un àmbit de supervivència feliç en l'escriptura literària i la bibliofília. Això no exclou que la literatura no pugui trobar noves perspectives amb els nous suports magnètics: des de les noves possibilitats de reescriptura (reordenació, supressió, inserció...) fins a les noves formes d'articulació textual (arbòria, aleatòria, hipertextual...) o de transmissió i recepció (interacció...).


13.
Durant gairebé un mil.lenni l'escriptura xinesa va restar en un estat embrionari, lligada a funcions de caràcter màgico-religiós, reservada a la presentació ideogràfica del discurs místic dels mandataris del cel, indissociable del ritual sacrificial i endevinatori, inscrita en ossos oraculars o en bronzes legitimadors del poder, pintada sobre tiretes de bambú o de seda que s'enterraven en honor dels esperits ctònics o es cremaven en honor dels esperits celestes. Mentre els diagrames oraculars van evolucionar cap a inscripcions ideogramàtiques estructurades en un algoritme combinatori, les fórmules d'encantament van trobar un paral.lel en una ideografia mística que, vinculant-se amb l'oralitat, s'estructurava fonèticament. Aquesta correlació entre oralitat i escriptura en el cas xinès és tardana: sorgeix en el ritual, en les paraules proferides pels esperits que anuncien el caràcter fast o nefast d'un esdeveniment o d'un moment. Aquest lligam entre paraula i ideograma es referma amb el procés de transcripció escrita dels cants litúrgics i màgics que són a la base del Shijing, el Llibre de les odes.


14.
De la mateixa manera que Prometeu va robar el foc als déus, Confuci va robar l'escriptura ritual però per renovar-la, per transmetre uns ensenyaments carregats del potencial sacramental de la ideografia mística. Amb una confiscació subreptícia de la tradició, Confuci va fixar els clàssics. Paradoxalment, va provar de restaurar la via reial dessacralitzant l'escriptura. Després d'ell l'escriptura esdevindria un instrument apte per a la reflexió i per a la transcripció dels ensenyaments orals dels diferents predicadors en forma de reculls d'apotegmes moistes, taoistes, legalistes o confucians.


15.
La tradició atribueix l'invent del pinzell a Meng Tian, de qui se sap que va morir l'any 209 abans de la nostra era. Malgrat el caràcter perible de la seda, el bambú o la fusta sobre els quals es dibuixaven els caràcters amb pinzell, se sap que aquesta pràctica es remunta a un període força anterior a la data apuntada. La llarga durada del període preliterari de l'escriptura xinesa, restringida a les funcions d'un codi xifrat màgic, místic, mitjancer; va deixar uns trets indelebles: entre altres la impossibilitat d'alfabetitzar-se i el caràcter sacramental i ritual que encara ara conserva l'execució cal.ligràfica de l'escriptura.


16.
La cal.ligrafia és la disciplina artística més preuada en l'estètica xinesa. La capacitat de fer circular en els traços el dinamisme de l'univers, de suscitar la comunió amb el món i de convocar en l'acte de creació les tensions entre buidor i plenitud o entre quietud i moviment marquen el valor d'un art que es fonamenta en el rigor de la disciplina per desembocar en l'espontaneïtat del traç. Escriure és reproduir els gestos de l'univers, és tornar-los a produir en un acte ritual, sagrat. També en l'art islàmic la cal.ligrafia és un art místic, lligat a la inscripció de l'Alcorà, que apunta a un horitzó d'espiritualitat i perfecció. Entre els cal.lígrafs més destacats de la tradició musulmana destaca Ibn Muqlah (X dC), que va fixar un model cal.ligràfic basat en el punt romboïdal. La cal.ligrafia europea sempre ha estat la més regular, organitzada i disciplinada. Amb els còdexs il.luminats en la minúscula carolina promoguda per Carlemany o en les diferents variants de lletra gòtica que va proliferar als scriptoria dels monestirs medievals, va arribar al seu zenit.



[ 1991 | LA BIBLIOTECA ]