NÚM. 3 @ FEBRER 1994


Dolors Oller

Valors de canvi


En el "Prefaci" de "...Més els poemes", conjunt d'assajos publicats l'any 1957, Riba repeteix unes paraules que ja havia escrit al pròleg de les "Elegies de Bierville": "Davant d'un poema, ni un crític ni l'autor mateix no sabrien sinó, des de fora, comparar els resultats presents amb els que en el curs del treball de composició han estat possibles; o, matèria més interessant, esbossar i valorar els accidents de vida exterior o profunda que precediren la concepció, que potser la determinaren."

Aquesta opinió ribiana sobre una possible experiència crítica complementa perfectament la reflexió que trenta anys abans el mateix Riba havia exposat a la "Intenció de l'autor" que obria els assajos d'"Els marges". En aquest escrit Riba manifesta que no coneix altre mètode crític que el de "perseguir, fins al centre de l'obra si cal, els principis de la seva creació i refer-la llavors, en conjunt o en detall, mantenint implícits aquells principis".

No faré cap descobriment si dic que Riba és, en aquest país i en aquesta llengua, el mestre per excel·lència de la crítica contemporània. Pel que fa a mi, i amb independència dels resultats, no tinc cap inconvenient a manifestar que la seva fenomenologia de la lectura ha racionalitzat el meu instint literari. I que, com passa amb els veritables mestres, l'estricta complexitat de les seves estratègies mentals i l'alta qualitat del seu pensament fan que la seva obra sigui, encara ara, un exemple i una orientació en el sempre difícil exercici de trobar, des de la crítica, algun tipus de veritat poètica.

Però el que jo ara em proposo no és analitzar la poesia de Riba, ni fer literatura sobre la seva literatura. El que a mi m'agradaria fer avui és aprofitar aquest text per convocar no solament la seva memòria sinó també la seva veu: triar d'entre el seu discurs personal alguns moments significatius, i extreure'n alguns principis que, segons el meu criteri, governen la poesia de Carles Riba. No podem oblidar que el primer analista de Riba i el seu millor comentarista és Carles Riba. Per tant, el meu homenatge consistirà a fer-lo parlar a ell sobre el que ell ha anomenat, referint-se a l'obra poètica, "els principis de la seva creació". És curiós que un poeta com Riba, amb la seva justificada fama d'hermètic, hagi deixat tants testimonis de les raons del seu art, tants indicis de la seva sinceritat poètica ­i utilitzo el mot sinceritat en el sentit que ell establí: amb el significat de veritable lligat al de l'arrel llatina de sencer, és a dir, sense barreja, pur.

Reduir la trajectòria d'un poeta a uns quants detalls interpretats com a nuclears és potser una operació abusiva. Valgui com a justificació el fet que són només reflexions a mitja veu, intents de conversa amb Riba més enllà de l'espai i del temps, i també per sobre de tota conveniència conjuntural; de manera que poguéssim acceptar de mutu acord que, en qüestions de crítica, i tal com deia Machado en refer la cita clàssica, "el arte és largo, y además no importa".

Hi ha una paraula que resumeix, al meu entendre, l'experiència bàsica del primer llibre d'"Estances": es tracta de la paraula joia, tan profusament utilitzada com a sinònim d'inspiració. Una inspiració que funciona com a entusiasme poètic, una energia a través de la qual parla alló que Riba anomenarà "l'abundància del cor", i a la pèrdua de la qual es dedica el poema que tancara aquest primer grup d'estances ("Estances", "Llibre primer", núm. 42. OC, Ed. 62, 1984, p. 94):

 

Tènuement mon cant declina:

els mots són tendres i perfets;

mes, febre viva, tu no hi ets,

tu ja no hi ets, joia divina.

 

La blava coma ponentina

escondí el flam etern del sol;

mes fins que venci el negre dol

un llarg reflex ens il·lumina.

 

No per morir, joia divina;

sota l'or tímid d'un estel

jo esperaré el retorn fidel

del cant roent que ara declina.

 

De fet, el segon llibre d'"Estances" és, majoritàriament, un lament per aquesta pèrdua tot i que, al mateix temps, és també una indagació, la recerca d'un possible substitut per aquesta pèrdua en la forma d'amor. També és una meditació sobre la fugacitat i una lluita per la permanència. És llavors que trobem una altra paraula nuclear a la poesia ribiana: forma ("Estances", "Llibre segon", núm. 40. OC, 1984, p. 134):

 

Tot és excés; i el silenci

no pot resistir

ser forma a tanta absència

i centre a la imminència

innúmera del que és per ésser i

ja demana el nom que compensi

d'ésse' a penes i fugir.

 

A partir d'ara ja, tota la producció poètica de Carles Riba anirà presidida per l'obsessió formal: a "Tres suites", amb els seus sonets configurant tant experiències quotidianes com complicades reflexions estètiques o metafísiques; a "Del joc i del foc", amb les dues sèries de tannkas, sensacions gairebé gestuals de pensaments com visions, que tanquen entre elles dues uns "poemes per una sola veu" on s'assagen diverses formes tradicionals per a diversos continguts de reflexió, didàctics o narratius. També als sonets de "Salvatge cor", els seus versos més humans, en els quals, com diu ell en el pròleg, "l'ordinari humà [s'ha] sobrepassat, com en una acció sobrehumana, expressant-se en la forma de poema més rigorosa". I encara també en el que serà el seu llibre més inspirat, "Elegies de Bierville", on la forma clàssica avala un registre d'experiència que assoleix l'arquetipus ("Elegies de Bierville", "Endreça", OC, 1984, p. 236).

 

Sota la noble expandida tendresa dels arbres de França,

consirós vora el curs noble i fidel dels seus rius,

he volgut donà' a l'abundància del cor una antiga

regla que l'acordés amb el pudor de la veu.

Arribareu sense mi a la pàtria expectant, elegies:

de dolor a dolor la impaciència us empeny.

Èrato, més continguda, perdona l'estrany, si l'onada

ara i adés ha saltat sobre els teus nombres severs.

 

Però la forma no és, per a Riba, un pur joc de miralls d'antigues tradicions, ni tampoc una estratègia ornamental en si mateixa. La forma és, per a aquest poeta, un component del i pel sentit, i també una exigència de validesa per a l'existència i per al ser de la poesia: "La lírica no té valor de confessió ­dirà ja l'any 1925, com a resposta a una enquesta sobre la psicologia de la poesia lírica- sinó relativament al grau de perfecció artística que [el poeta] ha sabut donar a la seva poesia." I el 1953, en les notes "Sobre poesia i sobre la meva poesia" i referint-se a les relacions entre vida i poesia, apunta: "He escrit poesia del que he viscut? Sens dubte. Ara: he viscut poesia que abans he escrit? Tendeixo a pensar que també. [...] I és que l'art revela la natura, li dóna consciència del que era en ella germinant i desitjant forma cap a la llum" (OC, 1968, p. 585). De manera que la forma és primer un desig, una voluptat d'allò que, essent impuls natural, vol atènyer una existència perdurable. I és també una estratègia de la sinceritat i una manera d'expressar el sentiment a través de l'estil. De manera que, com expressa molt bé el sonet X de la secció "Un nu i uns ulls" de "Tres suites" (1937) (a OC/1, 1984, p.146), la forma és l'única possibilitat d'existència que tenen el pensament poètic i l'experiència poètica. Aquest principi és tan important per a Carles Riba que molts anys més tard insistirà encara sobre el mateix tema en un poema que havia de formar part d'un nou llibre que ell no arribaria a publicar, "Cançó d'amor davant d'un cos nu" (a OC/1, 1984, p. 329):

 

Et pensaré perquè només

el pensament té espera.

Tu reposes, pura en el que és;

jo construeixo el que era.

 

[...]

 

Vindrà el teu cos contra el meu temps,

el temps des d'on et miro

i m'atardo en els mots extrems

amb què intentava dir-ho.

 

Forma! L'ombra és alta i pregon

el vent d'amor que hi dansa;

t'hi perdré, amb els ulls i el món

i el cor, que sol no es cansa.

 

Ara, i segurament com a conseqüència d'aquesta necessària voluptat formal, arribarem a un últim nucli fonamental en la poesia de Carles Riba. De moment, i d'una manera provisional, l'anomenaré la fe en la paraula. La confirmació del mateix Riba es troba en el seu escrit més important pel que fa al reconeixement de la seva poesia: unes notes que revelen una seva preocupació mantinguda a través dels anys i que, finalment, es resol en una frase que ell utilitza en diverses ocasions com una divisa de presentació del seu procedir poètic: "He parlat i per això he cregut."

Sento no tenir l'espai necessari per resseguir punt per punt les notes que Riba escriu a través dels anys i que comencen el desembre de 1928 quan, motivat per la circumstància d'haver de parlar sobre Maragall, Riba es fixa en una cita dels salms que Maragall fa seva com a justificació de la seva poesia: "He cregut i per això he parlat." Les notes segueixen i van datades del març de 1930, del gener de 1956 i del desembre de 1956. Però la més important, potser la que marca el perquè de la inversió que fa Riba de la frase del salmista que Maragall utilitza, és la datada el gener de 1956, quan Riba està redactant el prefaci per a una antologia de la seva obra poètica que s'ha de publicar a Madrid. "Una d'aquelles ocasions ­diu Riba­ en què un home ha de respondre, no d'un acte, sinó de tot un paper, en el qual ha d'ésser jutjat." Donada la importància de les paraules de Riba per a la meva pròpia argumentació, em limitaré a fer-les sentir, encara que no en la seva totalitat però sí amb la intenció que sonin tal i com ell les va escriure. Diu Riba:

 

Penso en Maragall. Ningú que a casa nostra hagi estat poeta després d'ell, no es pot situar sinó relativament a ell. De sobte, amb la promptitud i la promesa d'un vers donat, se'm compon la divisa: "He parlat i per això he cregut." Com tot poeta lleial sobre un vers donat, m'inclino sobre la frase que misteriosament ha vingut a mi per comprovar-la i reconèixer-m'hi. ¿És el simple joc d'inversions que de l'àuria veritat ja banal fa sorgir la veritat complementària, més profunda, que amagava? Em murmuro la frase. [...] Així, doncs, pel poema acabat he sabut cada vegada què creia: i per tant, en què em podia creure sincer. Així doncs, cada vegada he hagut de comptar amb forces inefables que han posat en moviment el meu llenguatge pràctic de cada dia, el convencional, i l'ha empès cap a una primera condició de llenguatge natural. Aquella enquè els noms realitzen llur destí ideal, que és d'ajustar-se naturalment a les coses i a llurs essències. (Ja som a Plató.) Per aquí es prodria assajar de definir el que correntment se'n diu la inspiració i, si no tota la poesia, almenys la d'aquella categoria de poetes que, esperant i escoltant dins nostre la paraula en moviment ­provocant-la-hi i tot una mica­ ens deixem guiar per ella cap a les realitats i ens descobrim en les situacions emocionals que, pel fet d'ésser dita i de revelar-les, en certa manera ella crea. [...] El que distingeix aquesta mena de poesia és que la comunicació és en primer lloc del poeta amb ell mateix; i en primer lloc poètica la veritat que pel poema s'organitza. El poema és i està allí, en ell mateix i per ell mateix: no per a servir de potenciat instrument d'anunci. No per això el risc del poeta és menys gran: el lector no és cridat a fer seu un resultat autèntic o erroni, sinó forçat a cercar-lo amb el mateix poeta. També per aquí en el problema poètic hi ha un problema moral, perquè no és lícit d'imposar al lector d'ésser col·laborador en va.

 

Vull ara acabar la citació amb l'última nota de Riba, datada pel desembre de 1956. I vull aportar aquesta nota perquè per ella entrem ja en un altre terreny més compromès: l'espai on Riba fa coincidir la seva filosofia del llenguatge amb un idealisme radical que el situa ja clarament en el terreny de la paraula com a virtut teologal. Escoltem-lo: "Recordem sant Agustí: "Cerquem com qui trobarà i trobem com a qui cercarà encara." Així també per a la paraula, camp inacabable de les indagacions i de les operacions del poeta. Déu en el Verb, paraula en acte etern proferida, s'expressa i manifesta. Nosaltres, imatge de Déu, només per la paraula formulada obtenim de saber el que hi ha dins la nostra ment. No creiem fins que hem dit el que creiem; però ho diem perquè ens és dictat profundament el que hem de dir."

Bé, penso que després d'aquestes paraules ribianes, poca cosa ens queda per dir a nosaltres sobre els principis de la seva poesia. Però aprofitant aquesta mena de comunicació a mitjaveu que he intentat d'establir amb Carles Riba, i confiant que els morts són més capaços de tenir sentit de l'humor que els vius, voldria plantejar-li un enigma que fa temps em té preocupada. Es tracta de la interpretació d'un poema d'un deixeble seu, un deixeble en la poesia del qual la seva influència és evident, i deixeble també per l'amor i el respecte que li ha demostrat dedicant-li unes de les millors pàgines crítiques que sobre Riba s'han escrit. Em refereixo a Gabriel Ferrater i al seu poema "Literatura". Recordem, per començar, el poema en qüestió:

 

Tan vehement, va dir-se un calamar,

faig el ridícul: un raig fi de tinta

ja desvia aquests monstres, ben poc crítics.

Perduda l'abundància del cor,

va descobrir la voluptat formal:

mentir-seobjectivat en l'arabesc

i fer-s'hi encara veure, subjectiu.

De l'urc de no amagar-se gaire, endeia

sinceritat: de la por de trobar-se

massa exposat, sentiment de l'estil.

Lliurat a l'esperança que els espasmes

de l'aigua li anirien a favor,

deia fe en el llenguatge. Va morir

devorat: l'inefable el va temptar.

 

Sempre he pensat que, donat el tarannà poètic de Gabriel Ferrater, aquest poema havia de referir-se a algú concret. No és cap irreverència pensar que és possible que fos Carles Riba el poeta que Ferrater tenia in mente mentre anava descabdellant el símil narratiu. De fet, si recordem tot el que acabo de dir respecte dels principis latents en la poesia ribiana, la concordança salta a la vista. Ho acceptaria Riba? Acceptaria la ironia d'un poeta que, com ell fa amb Maragall, no pot sinó situar-se respecte d'ell i, d'alguna manera, contradir-lo o posar en quarantena el tipus de poesia que Riba representa? No ho sabrem mai. Però la proposta és aquí, si més no, per a nosaltres. Pel que fa a mi, responsable de la connexió, he de confessar que la trobo del tot justificable. Amb tot, i afegint-me també a la cadena d'interpretacions, m'agradaria encara dir-hi la meva ja per acabar.

La interpretació que s'ha donat sempre a aquest poema de Ferrater ha estat la irònica. Però la ironia, que és un bon remei per a l'obvietat, és també una arma letal en alguns casos, vull dir que pot matar tot allò que, per ser més profund, no té una explicació fàcil, o netament objectivable. Per això, fent un exercici retòric deconstruccionista, m'agradaria ara posar de manifest una altra interpretació d'aquest poema: la interpretació directa i literal. Segons la qual, el fet que el poeta, el calamar, es deixi temptar per l'inefable és part de la seva missió i el fet de morir devorat és simplement el seu destí. El destí de tot poeta que, com Riba, creia en la poesia com una forma de coneixement i en el llenguatge com en una reserva de noves formes d'experiència, precisament perquè no se sentia cridat a dominar-lo sinó que es va oferir per ser dominat per ell.

Finalment, i precisament per tot allò que va ser, és innegable que pot considerar acomplert aquell desig que Riba ja va expressar ferventment l'any 1937 i que per ell constituïa el que en va dir "un noble orgull: d'ésser algú dins una pàtria i dins una tradició i cap a un futur".

 

D. Oller, Valors de canvi




[ 1991 | LA BIBLIOTECA ]