Arran dels pròlegs que Pere Gimferrer escrivia per a les edicions de les novel.les de Carles Soldevila i Terenci Moix ("Moment musical" i "El sexe dels àngels"), i d'una enquesta entre diferents crítics ("La Vanguardia", 16-IX-1992) on es comentaven les opinions expressades al mateix diari per l'acadèmic sobre l'actual situació de la novel.la catalana (13-IX-1992), ha fet la impressió com si els ambients literaris volguessin sortir de la somnolència de sobretaula que sembla definir el seu estat natural. La qüestió és que, qui més qui menys, ha volgut fer-se escoltar/llegir i les rèpliques s'han succeït amb una abundància sempre relativa, però a la qual no és gens freqüent poder assistir de manera tan continuada.
Però aquest petit enrenou familiar ofereix alguna que altra peculiaritat que ja d'entrada el fan sospitós de practicar el joc d'amagar l'ou. En aquest sentit cal remarcar que mentre les declaracions de Gimferrer provocaven respostes gairebé de la mena que en diuen "per al.lusions personals", l'article que Joan Ferraté escrivia a les pàgines del "Quadern" d'"El País" (22-X-1992, quan la polèmica encara era viva) passava en el més gran dels silencis. La "polèmica", aparentment, semblava a punt de ser servida. Si més no els ingredients hi eren. Que s'hagin esvaït de la mateixa manera que van néixer és a l'arrel dels problemes que ens afecten i que ja han estat destriats per alguns col.laboradors de "1991 Literatura".
De fet, l'única sorpresa que podien provocar les paraules de Pere Gimferrer és que algú de l'establishment, és a dir, algú amb prou autoritat intel.lectual reconeguda, per moltes discrepàncies i reserves que es puguin tenir amb ell, hagi trigat pel cap baix deu anys a dir públicament el que ha gosat dir i només es deia de forma col.loquial entre amics i quasi sempre en privat. És com si s'hagués estat esperant que fossin uns altres i des de fronts i sensibilitats diferents (és el cas de "Fahrenheit 212" del col.lectiu Joan Orja com abans també ho fou el col.lectiu V. Julius, o el més recent "70-80-90" de varis autors, o "L'estiu de les paparres" d'Albert Roig, així com un ventall d'intervencions puntuals a la premsa que pel to i els continguts fan pensar que alguna cosa s'està movent al si de la cultura literària catalana), els que anessin abonant el terreny per fer més fàcil l'aparició de la prima donna i el fet que es quedi l'escenari i el personal per a ella tota sola. Amb una interpretació, val a dir-ho, tirant a histriònica. Cal recordar, potser, que els temps i l'escola dels mandarins han passat a millor vida? Deixem-ho córrer, però. I aquí pau i allà glòria.
Ara bé, el que ens hauria d'interessar és tota una altra cosa. Aquesta: ha existit realment una polèmica? O, millor encara: la polèmica, previsible, ha derivat cap al debat que calia esperar-ne i que fóra desitjable? En aquest sentit, fa ben bé la impressió que, com tantes altres vegades, la polèmica no ha passat d'un primer estadi, que només ha estat "apuntada", i que les qüestions de fons que plantejava Gimferrer s'han quedat sense interlocutors (els "possibles contraopinants" que exigia Joan Fuster i que ha recordat oportunament Vicent Ventura en un número de "Serra d'Or" dedicat a l'autor de "Nosaltres els valencians") capaços de portar-les al terreny fructífer de l'enfrontament i a la sempre saludable ventilació de les idees. Cal dir que el debat rigorós ha estat furtat, despatxat, per l'estirabot o l'enfrontament personal larvat.
Hi ha d'altres motius que incideixen en l'estancament de la discussió: i és que aquesta té lloc únicament i exclusivament en l'àmbit dels mitjans de comunicació escrits d'informació general i no es projecta, perquè no en té la possibilitat, en publicacions de caràcter especialitzat capaces de sostreure-la del redós de la més estricta i efímera actualitat a la qual, també la literatura, ret vassallatge. Per trencar aquest cercle viciós, també en aquest cas podríem dir-ne endogàmic, manca un "mitjà específic" capaç de "crear opinió" i un "espai de reflexió" en tots els àmbits de la cultura i no sols en la seva vessant literària. Ara bé, un projecte d'aquestes característiques resultat d'una iniciativa individual, no xocaria contra la indiferència de la societat començant per la mateixa societat literària?
D'altra banda, hi ha coses de les que s'han dit que només es poden entendre des de la perspectiva de la facècia o l'acudit. Per exemple quan es pretén mesurar -imagino que és l'aspiració o la síndrome "científica" de les humanitats-, l'estat de salut d'una literatura (pel que fa al cas tant li fa que sigui bo o dolent) per la quantitat d'obres que s'han traduït a d'altres idiomes.
Tampoc és, com s'ha apuntat, que quan es parla de la literatura catalana sempre sigui per dir com va de malament. I menys encara que, per rebatre aquesta opinió, es cregui afirmar la contrària a força de confegir una nòmina de "franc tiradors" o un "escamot" -anotem, de passada, la novetat del vocabulari militar/burocràtic potser com a contribució a una nova metafísica del ser literari.
Però anem al cas i no ens distraguem de la qüestió. Com apuntava un crític tan prestigiós com Pietro Citati a les pàgines de "L'Espresso" (12-XI-1992), quan es tracta d'escriptors amb una obra de fa poc encetada i encara relativament curta, no es pot percebre immediatament si tenen més o menys qualitat. Hi ha, evidentment, una falta de perspectiva. Hi cap, és clar, la crítica anava a dir militant, si no fos per les connotacions resistencialistes (el "fer país" o les "necessitats patriòtiques") que suggereix el mot. Si m'atreveixo a portar-lo damunt al paper és perquè el crític italià n'assenyalava les exigències tot i els riscos que comporta l'empresa: seguiment puntual de les novetats literàries, sí, però des d'un rerafons culte que no pot negligir ni la tradició ni els corrents contemporanis.
Excepció feta de Porcel i Parcerisas, la majoria dels autors que s'han posat damunt la taula per il.lustrar les posicions d'uns i altres, val a dir que al punt que es troben les respectives obres i sense voler emetre cap judici de valor, es troben en un estat balbucejant. És a dir, per oposició al sentit d'obra articulada tal com exigia Gabriel Ferrater.
En tot el que s'ha dit del mes de setembre ençà, hi ha d'altres curiositats no menys sorprenents. No sembla de les menors el fer comparacions amb altres literatures "neollatines" més o menys en crisi. Que s'exclogui la castellana per "competencial" posa en evidència una mirada miop davant la realitat objectivable. ¿Per quins set sous hauríem de voler equiparar, faig servir paraules d'Oriol Izquierdo, "l'ideal de normalitat catalana a la situació de beata normalitat de cultures com l'espanyola, l'anglesa o la francesa"? Què passa, però, quan descobrim que el beat ideal normalitzador d'aquelles cultures a què s'aspira ja no ho és tant? Molt senzill, la fixació "normalitzadora" està tan arrelada que es negocia a la baixa. Que aquelles cultures no tenen recanvi pels mestres que passen a l'altra riba del Leteu? Doncs, apa, per quina raó n'hauríem de tenir nosaltres si dels pocs que hi havia ja prou que ens hem encarregat d'oblidar-nos-en?
En definitiva, ¿com podem comparar amb un mínim de rigor i seriositat el tou de la literatura francesa amb la catalana i pretendre treure conclusions de la hipotètica crisi que les afecta quan els condicionaments socials -l'ensenyament de la llengua i la literatura des de fa anys i panys, l'existència de "tota", no sols "les millors obres de", la literatura francesa en vàries, no només una, col.leccions de butxaca, l'existència d'una tradició de pensament prou arrelat, no dispers i esporàdic fruit d'una dedicació individual, sobre el fet literari- no han estat ni són encara de bon tros de la mateixa índole? I això ho dic sense cap mena de reserva mental envers la literatura del país i amb tots els respectes envers qui, com ja deia Just Cabot a l'any 1930 des de "Mirador", "arborat de fe cega i introntollable, incapaç de destriar, per al qual tot és bo mentre s'ho pugui empassar cuinat en catalanisme".
¿N'estem segurs, que són aquells models els únics on cal que la cultura -i la literatura- catalana es contempli en el seu procés normalitzador?
La conseqüència més visible del seguit d'opinions expressades en un sentit o altre és l'absència de voluntat per aclarir de què parlem quan ho fem a favor o en contra d'una opció. Malgrat ser una obvietat també hi afegiria que no crec que sigui possible parlar de literatura sense fer-ho de la situació de la cultura. Perquè, en definitiva, i per continuar amb les obvietats, la literatura (bona o dolenta, mediocre o brillant, conformista o ambiciosa) sempre és, en qualsevol dels casos, un reflex de la situació cultural on s'emmarca, la que sigui. És clar que, sobre les necessitats espirituals dels catalans, i torno a Just Cabot quan a l'any 29 es referia a la crisi que travessava la "Revista de Catalunya" recent acabada la dictadura de Primo de Rivera, aquell mestre de periodistes culturals ja tenia els seus dubtes. A hores d'ara és probable que no vagin gaire més enllà del consum encotillat d'una sèrie de productes que els vénen definits pels centres de decisió -l'administració o els productors i amb la col.laboració dels mitjans de comunicació en el paper de cadenes de transmissió. Diguem-ho clar: ara i aquí es confon cultura amb mercat, quan no amb mercadeig: és a dir, es tracta d'una cultura fonamentada més en la recepció que no pas en la reflexió. Es pensa més en termes de funcionalitat que no pas d'articulació.
En relació amb la crisi de la narrativa catalana (i de la literatura en el seu conjunt), s'ha parlat de manca d'ambició literària sense aclarir res més tal com feia Gimferrer. Anton M. Espadaler en un article a l'"Avui" (15-XI-1992) assenyalava el valor literari del terme malgrat no trobar-se a cap preceptiva tot replicant a un autor que creu que a l'escriptor com a l'infant el valor se li suposa (de banda que Seamus Heaney hagi dit que el valor no serveix per a res davant el paper en blanc, l'escriptor al.ludit fa l'efecte de patir un lapsus calami força divertit per les implicacions que comporta: més que a l'infant, que per ignorància no sap quin valor tenen els seus actes, es deuria voler referir al soldat a qui, efectivament, se li atribueix). Però continuem. "Ambiciós -deia Espadaler- vol dir, crec, acceptar mesurar-se amb els clàssics, amb totes les conseqüències." Però si per Espadaler, que com a bon medievalista escombra cap a casa, això vol dir prendre com a mesura Joanot Martorell, hi ha qui diu que els clàssics comencen amb Jean Echenoz i considera la literatura com el bell art de practicar el zapping. Què hi farem! Ningú és perfecte i els catalans no sembla pas que tinguem més necessitat de ser-ho que qualsevol altre.
Però deixem-nos de dolenteries. La polèmica sobre l'estat de la narrativa catalana a l'actualitat, com la qüestió sobre l'absència d'ambició literària, no són pas noves. Es reprodueixen de manera periòdica i gairebé sempre en els mateixos termes. A l'any 1985, quan Joan Ferraté decidia tornar a Catalunya jubilant-se com a professor de Literaura Comparada a la Universitat d'Edmonton (Canadà), ja en deia alguna cosa en unes declaracions on venia a posar el nus de la qüestió al mig de l'escenari. Ferraté assenyalava aleshores ("El País", 14-IX-1985) "la manca d'una voluntat col.lectiva per la cultura" que cal contemplar com un procés que arranca del segle XVII. Ferraté deia això referint-se al cas espanyol, i respecte de Catalunya afegia que la situació encara era més greu, perquè ni a l'Edat Mitjana va prendre forma ni va arrelar una tradició cultural a la societat. Per Ferraté només el Noucentisme hauria intentat d'articular una cultura i responsabilitzar la societat en l'esforç de fer-la possible. Malgrat que es pugui discrepar d'algun aspecte en particular de les opinions de Ferraté, sembla força raonable pensar que, amb tots els matisos que calgui, el rovell de l'ou que se'ns vol amagar rau justament en aquest punt. Fins ara no hi ha hagut cap intent de reflexionar sobre els problemes que plantejava Ferraté i no sembla pas que es vulgui o es tingui la intenció de fer-ho. Tampoc ens hauria d'estranyar. Guy Debord, als seus "Comentarios sobre la sociedad del espectáculo", ja diu que "La construcción de un presente en el que la misma moda, desde el vestuario a los cantantes, se ha inmovilizado, que quiere olvidar el pasado y que no parece creer en un futuro, se consigue mediante la incesante transmisión circular de la información, que gira continuamente sobre una lista muy sucinta de las mismas banalidades, anunciadas de forma apasionada como importantes noticias; mientras que sólo muy de tarde en tarde y a sacudidas pasan las noticias realmente importantes, las relativas a aquello que de verdad cambia. (...) La primera intención de la dominación espectacular era hacer desaparecer el conocimiento histórico en general y, desde luego, la práctica totalidad de las informaciones y los comentarios razonables sobre el pasado más reciente".
Deixem-ho aquí, de moment.
Nota de l'autor
Aquest article és una adaptació
per a "1991 Revista magnètica" d'un fragment d'un dietari
sense data previsible de publicació i que hauria de portar un títol com ara
"La inútil qualitat de l'espectador. Arxipèlag dos".
Marc Soler, Contrapunts a la polèmica més bella...
