Després de tants esforços dedicats a recordar les efemèrides de l'any 1492, potser val la pena dedicar un xic de temps a una altra data a la qual remet immediatament la xifra del 92, ja que només cal llegir-la a l'inrevés: el 29. Concretament el 24 d'octubre de 1929, conegut com el «dijous negre» de Wall Street. Si analitzem la situació de l'economia nord-americana al voltant de 1929 ens adonarem que presenta uns paral.lelismes notables amb l'estat de la literatura catalana actual.
Els primers moviments van tenir lloc a començaments dels feliços anys vint amb un boom immobiliari: la compra-venda de terra es va disparar a l'assolellat estat de Florida, i semblava que tots els americans s'hi havien de fer la caseta. En una acció especulativa sense precedents, els preus del sòl es van multiplicar de manera artificial, però com que l'oferta resultava molt superior a la demanda van acabar caient en picat. Molta gent s'hi va enganxar els dits i, a partir de 1926, els especuladors nord-americans es van concentrar en el mercat de valors, sobretot en la Borsa de Nova York. Allí es va repetir el mateix procés especulatiu que a Florida, fins que els inversors van començar a veure que la fal.lera alcista havia d'acabar malament i tot van ser corregudes per vendre abans que els altres: el «dijous negre» la majoria de les cotitzacions van davallar bruscament. Era l'inici de la recessió.
La Gran Depressió de 1929 va ser causada sobretot perquè a partir de 1925 la capacitat de producció s'havia allunyat cada cop més del consum real. La conseqüència va ser un increment de la desconfiança en els medis financers i una sèrie de fallides bancàries en cadena. Molts titulars de comptes corrents van perdre els estalvis i les empreses ho van tenir molt cru per sobreviure; de fet, moltes van entrar en una roda de suspensions de pagaments i de fallides.
En el pla internacional va renéixer el proteccionisme en forma de barreres aranzelàries i de límits quantitatius al comerç. La llei Smoot-Hawley va dificultar a partir de 1930 la importació als EUA. Tant el consum com la producció continuaven baixant, i només l'atur creixia pertot arreu. La Societat de Nacions impulsava la cooperació, però tothom anava a la seva. Sorgien càrtels d'empreses i hi havia molt de moviment: fusions, absorcions... Els estats van passar a tenir un gran pes en l'economia, a partir del model de la New Deal de Roosevelt i finalment, a còpia d'anys, les coses es van anar calmant, però no arreglant.
Fenòmens similars a aquests, que van tardar un parell de dècades a manifestar-se i a desaparèixer, en la literatura catalana actual es donen pràcticament tots alhora. És difícil que es reprodueixin els esdeveniments del 29 amb idèntica puresa, però la dinàmica subjacent (l'abisme insensat entre l'oferta i la demanda) és la mateixa. Vegem-ho.
Sobre el boom no cal insistir-hi gaire. En alguns cercles del poder autonòmic, «boom» encara es considera una paraula positiva. Any rere any consellers i directors generals exhibeixen somrients estadístiques sobre títols publicats i es congratulen dels increments pertinents. L'obsessió quantitativa arriba a l'extrem de confegir un llibre amb els noms i les dades personals de tots els escriptors més o menys vius en llengua catalana. Traductors de coneguda incontinència esperantista reben premis oficials per la seva tasca (numèricament innegable, això sí), que provoquen la desesperació dels lectors de bona fe. Des del fenomen Maria Jaén, la jovenalla lletraferida (el mercat de valors, per entendre'ns) publica sense esforç aparent, sempre que s'ajusti a les dèries pseudo-comercials en voga. La bonoloto de premis privats i beques públiques estimula les vocacions i recompensa les devocions. Periòdics d'informació general o especialitzada donen compte puntualment de l'allau interminable de novetats. D'altra banda, si continuem amb el ritme actual, aviat pocs poetes o narradors faran el punt i final sense veure editades les seves Obres Completes. Floreixen les entrevistes a autors cèlebres o novells, a pàgina sencera i amb la foto corresponent. Mil paraules al dia i un escriptor al mes proclamen la bona nova: tenim molts autors i encara més obres.
En medis literaris el bluf no és tant una certesa com un estat d'ànim: una sospita de distorsió, de décalage profund i inamovible. Més d'un implicat reconeix en petit comitè certa fatiga simulatòria: comença a sortir el cansament d'anys fent veure que la cosa funciona, d'intentar actuar amb normalitat en una cultura freak (la simulació és al bluf el que la normalització al boom). Els símptomes són nombrosos. Hi ha autors consagrats que no han passat de la primera edició. Obres horripilants guanyen premis tinguts per prestigiosos. Les tirades són minses, i les quantitats cobrades pels autors, d'un simbolisme angoixant. Hi ha qui es passa al castellà per raons de pura subsistència, hi ha qui per no fer servir la paraula «bluf» utilitza l'eufemisme «fer el gilipolles», hi ha qui crea en llengua vernacla per fer-se un nom i poder guanyar-se les garrofes a còpia de columnes; de vegades, per reblar el clau, en diaris que fan «catalanismo en castellano». Diglòssia obliga: creant en castellà no trobarien editor, i opinant en català no arribarien a final de mes. Més símptomes. Els índexs de lectura i els de tirada van en direccions oposades. Les crítiques no es corresponen amb la qualitat de les obres (veus en la boira reclamen encara l'aprovat «polític» com a pemi a la lleialtat lingüística). La traducció catalana d'obres clàssiques de referència ineludible ocupa el mateix espai als mitjans de comunicació, si no menys, que el xitxarel.lo de torn que es vanta de la seva pròpia vacuïtat. Imberbes estudiants de filologia exerceixen la crítica militant amb el paternalisme de qui ha llegit tots els llibres. Autors en plena segona joventut han professionalitzat la seva capacitat d'epatar i monopolitzen els escassos circuits rendibles. Periòdicament es rumoreja que als magatzems oficials els llibres es floreixen de 300 en 300. El proteccionisme del suport genèric és una més de les nombroses i íntimes vinculacions entre empreses privades i vicis públics. Ningú sap qui compra llibres (tret del 23 d'abril) ni qui els llegeix (tret dels estudiants a frec d'examen). Els qui inverteixen els estalvis en llibres en català per fer país (no cal llegir-los: n'hi ha prou de comprar-los) disminueixen per evidents raons biològiques, i a les prometedores generacions escolaritzades en català els interessa tant la literatura com als seus col.legues del capitalisme avançat. En casos extrems, l'activitat editorial recorda el cicle del carboni: els llibres van i vénen de la distribuïdora a la llibreria i viceversa, de vegades sofrint les mínimes modificacions d'embalatge i desembalatge, però sense que el paper es transformi en lectura o generi plusvàlua. Entrevistadors d'élite donen per suposat que no cal saber res de l'autor ni del llibre de què parlen. L'escriptor que aconsegueix publicar s'adona que a part dels mèdia, que en parlen prou, i del mundillo, el ressò diguem-ne popular és nul. El lector (no escriptor, no crític, no obligat) de literatura catalana està a punt de passar de ser una abstracció teòrica a la categoria de mer ectoplasma.
En aquestes condicions el crac és imminent, si no és que ja hi som pel mig. Les dues editorials del boom dels vuitanta ja han fet aigües. Les fusions i les opes ja han començat. Creixen els premis no atorgats i deserts, per a escàndol d'indocumentats. Els editors demanen l'IVA zero, fan la viu-viu, es vigilen i pensen, com Alekhine, que guanya qui comet el penúltim error. Segons l'informe Cuyàs, el 40% dels llibres en català són publicats per institucions. La Generalitat, partidària del New Deal literari, és la primera editorial del país (regalant llibres a tort i a dret, el nombre de reedicions és una contribució al bluf). Les editorials pròsperes dediquen més esforços a mantenir un submarí a la conselleria o a la comissió que fixa les lectures obligatòries de COU que no pas a treure al carrer llibres que funcionin. Algun editor no s'està de demanar diners a l'autor com a finançament extra, mentre comenta el cost de la vida mirant distretament per la finestra. Prolifera el derrotisme confidencial («la catàstrofe s'acosta, prepara't per a la Gran Patacada»). El mercat de (nous) valors s'estanca, i els consagrats es van morint en fila índia. Som dalt de tot de la campana de Gauss: tant si tirem endavant com si tornem endarrera, tot fa baixada. El simbolisme augmenta: llibres bonics de tapes dures per a gent que no llegeix, en comptes de paperbacks accessibles i de batalla. Les novetats aguanten tres mesos a les llibreries, que pateixen etern overbooking (i mai més ben dit). Llibreries que, d'altra banda, són progressivament substituïdes oer eslabons de les cadenes Benetton, Mango, System Action i d'altres referents bàsics de la cultura postindustrial. Ja que no el llegeix ningú, algun autor s'apunta a la follia quantitativa: escriu literatura-gasòfia i comprova que el circuit del bluf funciona igual de bé. El procés boom-bluf-crac també es dóna en alguns autors, de vegades en forma de crisi de superproducció infame en la fase terminal. La desconfiança envaeix els mercats i les cotitzacions cauen en picat: l'editor s'arruïna, l'escriptor no troba els seus lectors, i els pocs lectors que queden es cansen de llegir llibres sense suc ni bruc. És la Gran Depressió.
Només l'anomenat «factor cebaci» ha retardat artificialment durant anys el crac anunciat pels profetes. El factor cebaci és el que explica que, davant una traducció castellana i una de catalana de la mateixa obra, i tenint la catalana un preu que oscil.la entre un 10 i un 40% superior al de la castellana, el lector bilingüe conscienciat esperi mesos o anys a comprar la traducció catalana d'una obra ja disponible en castellà, o compri el llibre per segona vegada. La diferència de preu entre les dues edicions és fàcilment explicable en termes econòmics, i representa el gran obstacle que té l'edició catalana a mitjà termini, ja que mentre que les despeses de producció són idèntiques, les expectatives de venda en català són irrisòries (o lacrimògenes, segons com es miri).
Per tot això, sembla que el bluf actual (tot i el fre del boom) du indefectiblement a un crac, sigui en estat pur, sigui en forma d'ajustament dur o convergència amb Europa. Les llibreries de vell ja comencen a quedar petites davant tants excedents, i és palés que ni amb el factor cebaci ni amb un boom productiu sense relació amb la demanda n'hi ha prou avui dia per sostenir una literatura més enllà de parèntesis històrics. L'establiment de barreres aranzelàries i l'increment de l'intervencionisme, a la manera de Smoot-Hawley, no semblen pas solucions satisfactòries. Qualsevol política que no tingui com a objectiu l'augment de lectors sembla condemnada al bluf. D'autors no en falten pas, més aviat al contrari; de fet, si tan sols s'aconseguís que una part dels autors passessin a ser lectors, ja hi hauria molt de guanyat. Mentrestant, però, ningú ens pot impedir somiar truites, i en aquest sentit la crisi de 1973 és modèlica.
Si la del 29 va ser provocada per un crac borsari, la crisi del 73 va ser d'origen energètic. Els països de l'OPEP es van cansar de vendre a baix preu la primera matèria necessària perquè el món industrial rutllés: van apujar els preus del cru de manera unilateral i col.lectiva, i van demostrar la vulnerabilitat energètica dels països rics. És clar que aquestes mesures de força són perilloses per a totes les parts, com es va veure, i només s'hi pot recórrer en èpoques de vaques grasses. Ara bé, si ens creiem els consellers de Cultura i suposem que algun dia, en un hipotètic boom postcrac, la literatura catalana rutllarà, llavors serà el moment que les parts productores, és a dir, els escriptors, dramaturgs, guionistes, novel.listes, poetes, articulistes, assagistes... apugin les tarifes sense negociacions amb els que necessiten la seva energia per moure revistes, teatres, editorials, sèries televisives, xifres, països... i que de vegades -amb bona fe o amb tota la barra del món- els tracten si fa no fa com tractaven els estats rics als productors de petroli abans que aquests últims es plantessin.
Si hi ha d'haver apocalipsi, que sigui a fi de bé.
Vicenç PagèsBoom, bluf, crac (apocalipsi onomatopeic).
