'Los pasos dobles' d'Isaki Lacuesta, Conquilla d'Or de Sant Sebastià, és una preciosa joia fílmica. Una bella introspecció, subtil, impregnada de veritat i d'atzar, en el món de Miquel Barceló i dels misteris de la cosmogonia del País Dogon, a Mali. Era un desafiament a l'alçada de molt pocs, ple de riscos i paranys, forats negres, bonys i perills narratius, com en les obres del pintor. Això no obstant, Lacuesta ha sabut coonfeccionar un calidoscopi lluminós, ple de suggeriments i connexions insospitades, un mosaic potent que, fidel a l'essència de l'obra de l'artista, estén la reflexió, espontàniament, a tot quant hi ha en el món que l'envolta, un infinit d'idees i sensacions que, aparentment en desordre, o amb lligams insòlits, formen un tot harmònic, impactant, sòlid i dolç, com el cor del més secret. Un calidoscopi de seqüències que giren i, en rodant, construeixen i alteren el relat.

Seguint l'exemple d'allò que Barceló en va fer, dels tèrmits que se li menjaven les teles, Lacuesta ha sabut incorporar aquell món a la seva obra, de tal manera que hi ha escenes en què la pel·lícula deixa de filmar aquell món i s'hi integra. Passa de representar-lo a ser-ne. Sense una mirada neta, allunyada dels catecismes i dels prejudicis culturals i intel·lectuals, disposada a aprendre, a explorar l'ignot i a gaudir, l'experiment hauria resultat una catàstrofe, o una petulància. En canvi, el resultat és un plaer, i molt interessant. Per això borden i insulten els crítics més rancis, deixebles d'Alfonso Sánchez i José Luis Garci. Borden de ràbia perquè no entenen res, perquè la pel·lícula és bona, o per què...? Estic segur, com diu el director, que molt per damunt de la caverna crítica, hi ha la intel·ligència del públic. El d'aquí i el d'allà. Una projecció al País Dogon o a qualsevol poblet africà pot ser un èxit total.

El film parteix del mite de François Augiéras, pintor, escriptor, i sobretot, al film, mite, llegenda oral en metamorfosi permanent. Expliquen d'ell que va pintar les parets d'un búnquer militar del desert, com si fos la Capella Sixtina, i que va deixar que desaparegués sota la sorra, fins que el trobés algú, al segle XXI. Història o llegenda, tant és. La cosa important és el secret. De fet, l'únic argument del film. I de tot. A partir d'aquí, es desplega un joc de seqüències que penetren en l'obra de Barceló i en els mites i llegendes dogon, amb reverberacions de western, de documental antropològic, o d'epopeia oral africana. Imatges que reflecteixen inquietuds i sabers populars, el temor i la fascinació per traçar una explicació seguint la cal·ligrafia fílmica de les infinites aproximacions al secret.

Al País Dogon, com a molts indrets de l'Àfrica, nodrits encara per la transmissió oral del coneixement, és molt difusa la frontera entre el pensament lògic i l'analògic. L'ordre causa-efecte es perd en un univers ancestral i superior, un ordre que, per a nosaltres, és teixit amb fils estranys, com ara les coincidències, l'atzar, el somni, les similituds o les intuïcions. Potser per això no hi ha portes tancades entre l'art i la vida. O entre la raó i la bogeria. Els africans viuen les llegendes, les creences, els mites i la poesia. Ficció i realitat, art i vida, són filles bessones de la llum i la foscor.

Per a indignació dels crítics troglodites, 'Los pasos dobles' trenca amb tot, i amb tota lògica del relat, en un esforç de fidelitat a la lògica (il·lògica) de l'art i de l'Àfrica. Hi ha escenes que fascinen, n'hi ha que sorprenen, i n'hi ha que, simplement, hi són, com si un ésser desconegut les hagués posades allà. Com les roques, les calaveres o aquells arbres solitaris que viuen a les pintures de Barceló. L'atracció i la bellesa del misteri.

És com fer un llarg viatge amb tren pel Sahel i, després, somniar-lo: barrejant-hi allò que deien els altres viatgers i allò que tu entenies o fabulaves, deixant-te hipnotitzar pel paisatge que veus per la finestra, pel so de la percussió, la calor asfixiant i el plaer reconfortant d'una cervesa gelada (o calenta) de mig litre. Allò que importa és el viatge, no la destinació. Com diuen a Moçambic: 'A la vida, qui existeix és qui més s'inventa. Si el món és a l'inrevés, savi és el ratpenat, que dorm penjat dels peus. Continuarem la feixuga tasca de buscar l'ostra dins la perla'.

xavier.montanya@partal.cat

Els africans viuen les llegendes, les creences, els mites i la poesia. Ficció i realitat, art i vida, són filles bessones de la llum i la foscor.