Creix la pobresa, augmenta la marginació, no se'n veu el final. La crisi sembla un monstre autosuficient, omnipresent i omnipotent, ple de vitalitat i força, disposat a arrasar-nos sense compassió. La crisi ens governa. És la crisi una nova forma de govern? El sistema ja no pot garantir, ni de lluny, un redreçament de la situació. Anem cap a un canvi de sistema? Cap a un reajustament de totes les peces dels engranatges del capitalisme mundial? Ningú no sembla que sàpiga res. Però sí que es veu que la maquiavèl·lica inèrcia del capital, imparable i magmàtica, esbotza totes les barreres de contenció que havíem arribat a construir, amb lluites i reinvindicacions, per assegurar uns mínims de drets socials, sanitat, educació, feina i habitatge. Això s’ha acabat. Els governs ja no defensen els drets dels ciutadans més desprotegits. Els han abandonats per gestionar la crisi. Sembla que sempre vagin posant pegats i apagant focs uns quilòmetres al darrere de la realitat, accelerada, implacable. Cada dia que passa hi ha més ciutadans als marges. La marginació és greu. Gravíssima en el cas dels joves.

Segons el filòsof camerunès Achille Mbembe som a l’era de la necropolítica. La sobirania, la tenen uns nous actors internacionals que decideixen, segons criteris de mercat, qui ha de viure i qui ha de morir, a cada moment. Els éssers humans són una mercaderia que s’intercanvia o es llença, segons que dictin els mercats. Ell ho va formular a partir del cas africà. Ara ja ens passa a nosaltres. L’Àfrica és el nostre futur?

Als joves, se’ls nega un projecte de vida. I, és clar, al món esclaten protestes i revoltes. Surten al carrer i es defensen. La dissidència pren a tot arreu formes molt diverses, espontànies, imprevistes: ocupació pacífica de places, assemblees, mobilitzacions en xarxa, manifestacions, vagues radicals, revoltes violentes, incendi de cotxes… Grècia, Barcelona, Londres, Xile.... Són esclats socials. Diuen prou. No estan d’acord ni amb el sistema, ni amb els polítics, ni amb les solucions que proposen. Les organitzacions tradicionals els semblen un obstacle per a l’evolució i la reivindicació.

L’enfocament de les retallades pressupostàries es percep, naturalment, com una mostra de menyspreu i de provocació. Ho és. La gent no s’ho empassa i protesta. La reacció del sistema és de qualificar-los a tots de delinqüents, de criminalitzar-los. Ho vam viure aquí amb les protestes del 15-M, fonamentalment pacífiques, fins i tot un punt ingènues. Els quatre brots de violència que van aparèixer, després de les provocacions violentes de la policia, es van fer servir de palanca perquè polítics, policies i opinadors mediàtics els criminalitzessin, amb una violència i unanimitat que semblava que obeís consignes superiors. Què dirien de les revoltes d’aquest estiu a Londres els senyorets que comparaven la protesta del parlament amb el 23-F? Callen.

La consigna és: criminalitzar i reprimir amb màxima duresa la protesta, independentment de si és pacífica o violenta. I després aprofitar per endurir les lleis, com han fet a Anglaterra, dictant condemnes desmesurades. Joves, marginats, immigrants, dissidents, aquells qui gosen queixar-se, impugnar el sistema, rebel·lar-se, són xusma. “Racaille”, que va dir Sakorzy, dels joves revoltats de les “banlieues” de París l’any 2005. Recomano el llibre “¿Chusma?”, de l’escriptor i activista marsellès, Aléssi Dell’Umbria, (Pepitas de Calabaza, 2006). Aleshores, Sarko era un flamant ministre d’interior, avui significativament, és el número 1.

La cosa anirà a més. Hi ha indicis de revolta aquí i allà. La reacció del poder excita l'oposició. La resposta és de guerra. I les condicions socials que provoquen el malestar i la protesta sembla que empitjorin a consciència. Ho fan a posta? Quin és l’objectiu final? És inquietant. Molt.

xavier.montanya@partal.cat

Els éssers humans són una mercaderia que s’intercanvia o es llença, segons que dictin els mercats. Ell ho va formular a partir del cas africà. Ara ja ens passa a nosaltres. L’Àfrica és el nostre futur?