Opinió

 

<2/88>

Vicent Partal

08.06.2005

Els lerrouxistes

A la primeria del segle XX una de les plagues cícliques d'aquest país va ser el lerrouxisme, que se sostenia en tres pilars fonamentals: un anticlericalisme a ultrança, més folclòric i pintoresc que no perniciós; l'espanyolisme, esgrimit com a eina d'allò que realment en constituïa l'essència: l'anticatalanisme; i la demagògia radical, finalitat última de la seva acció.
Però, ep!, es veu, i és important de saber-ho, que el lerrouxisme no va néixer d'una operació imaginada pels de sempre per a mantenir-nos amorrats al fang. El lerrouxisme és un fenomen nostre, com la paella o els canalons. I aquí sí que cal que ens escandalitzem: com pot un país, una nació, ser tan covarda, tan indigna (tan barata) de permetre que ens mantinguen encadenats amb materials fabricats per nosaltres mateixos?

Per un dia no he començat jo el meu 'mail obert'. El primer paràgraf és de Xavier Romeu, escrit a l'Avui, el 1977, i el segon, el va redactar Ramon Barnils per a El Temps, en una data que no he pogut precisar del tot, en tot cas de final dels vuitanta. Dos intel·lectuals d'esquerra morts i ben diferents, en dos moments històrics ben diferents.
Ahir quinze persones varen presentar a Barcelona allò que en podríem dir una nova reencarnació lerrouxista. Van acusar, de bell nou, tothom. Com diu amb precisió de cirurgià Xavier Romeu, varen fer gala d'un espanyolisme que és esgrimit com a eina d'allò que realment en constitueix l'essència: l'anticatalanisme. I, com aclareix Barnils, a Espanya s'han tornat boigs d'emoció, però els hem inventats nosaltres tots solets. Els hem fets professors d'universitat o contertulians professionals, fins i tot quan, com en més d'un cas, era evident que no donaven per a tant. Hi ha, entre ells, qui amb els anys, ha entès l'essència de Lerroux i s'ha posat a fer del teatre realitat. Pitjor encara, a creure-s'ho. Solament així, des de l'al·lucinació personal, es pot entendre que ningú defense de forma pública sense témer la hilaritat col·lectiva que 'hi ha un clima de violència i de por' (contra les seues idees), que 'Cervantes és menystingut' (quan enguany ens el trobem a la sopa i tot) o que el PP passa a ser una part més del nacionalisme radical català, per culpa de Josep Piqué (jure que ho van dir ahir: ho vaig sentir).
Ací difícilment trobaran qui se'ls crega, simplement perquè n'hi ha prou d'eixir al carrer i de badar els ulls per contrastar-ho. Però una part dels espanyols ja tenen, amb la conya dels taxidermistes, més llenya per a tirar al foc, per a alarmar-se i per a posar més pals a la rodes. Que en definitiva supose que és allò que volen els quinze: que el PSOE, per exemple, s'acollonesca i pressione un PSC que, marededéu!, aquests opinen que és massa catalanista. Com que ací no bufen cullera, treuen el santcristo gros. Que és en definitiva allò que va fer don Alejandro. És clar que en el seu cas la cosa fou molt pitjor: ara, com a mínim, no crec que ens puguen enviar l'exèrcit...

PS. D'ací a trenta anys que algú escriga la continuació de la saga. Ells segur que tornaran. Però nosaltres, a la nostra.

Editorial