Opinió

 

<6/88>

Xavier Montanyà

13.03.2007

Macià Alavedra, una vida de pessebre

Macià Alavedra presenta les seves memòries. 'Entre la vida i la política'. De passada, toca una mica el present: defensa la llibertat de CiU de pactar amb qui governi a Madrid, inclòs el PP, reivindica la transició i critica la recuperació de la memòria històrica. L'actuació es fa en un escenari molt significatiu: l'Hotel Majestic de Barcelona, lloc on CiU va tancar el seu famós pacte amb el PP. El sector dels negocis de CiU està nerviós pel seu allunyament dels centres de decisió? Probablement. No m'estranyaria que, si continuen gaire més sense manar, ni intervenir des del govern (o el 'gobierno', que el capital no té escrúpols nacionals) en la direcció de l'economia i en els grans negocis del país (o de 'l'estado'), el partit comenci un procés de desintegració i de fuita en dues direccions oposades: els més cristians cap al PP i els més nacionalistes cap a ERC. És allò que passa als partits improvisats seguint els interessos d'una època, quan el temps i la realitat els desborden, com la UCD, molt més efímera i absurda. I allò que passa amb els partits creats sense base històrica: una ventada els desarrela i adéu-siau. Com un globus petat.

En la seva defensa de la llibertat de pacte a Madrid amb qui sigui, Alavedra al·lega que el PP d'Aznar amb qui ells van pactar tenia una actitud molt diferent de l'actual. Abans eren bons i ara dolents? És més, si ara pactaria amb qui fos, vol dir que també ho faria amb l'Aznar dolent. No és un bon argument. No s'aguanta. Jo crec que, si el PP i Aznar s'han manifestat, finalment, com allò que realment són, és, precisament, gràcies al suport i a la confiança que van obtenir, més d'hora o més tard, dels qui els van donar estabilitat i credibilitat i, per tant, marge de maniobra i forces per a acaparar més poder a les institucions de l'estat, als bancs, a les empreses, als mitjans de comunicació... I d'això, CiU n'és responsable. Molt responsable. Què vol dir Alavedra? Què ells van reforçar al poder un Aznar bo i que, per culpa de Zapatero i del tripartit, s'ha tornat dolent? Fa riure.

El senyor Alavedra fa, també, un apassionat elogi de la transició i del paper 'molt important' del seu partit aleshores, per 'l'esperit de reconciliació de les dues Espanyes que va representar'. Em sembla que les dues Espanyes a què fa referència ja eren reconciliades: era l'Espanya de Fraga i l'Espanya de Fraga. Amb la variant que, en la segona Espanya de Fraga, el vell ministre de Franco va deixar-hi participar uns quants més, inclosos els perifèrics, va acceptar eleccions, i entre tots van fer l'Espanya del Borbó, operació per la qual no van haver de trencar-se gaire les banyes perquè el 'Caudillo' els havia deixat un sobret amb les instruccions ben clares. Han hagut de passar molts anys perquè alguns dels qui es van quedar al marge de l'operació 'looping' de trànsit cap al punt d'origen, la societat civil, bàsicament, hagin pogut fer sentir la veu, reivindicant algunes de les idees que van deixar de racó, fent que els programes d'alguns partits d'esquerres intentin d'adaptar-se a una realitat que ja aleshores no era la de tots, i dient a crits que aquell vestit fet a mida pel dictador ja s'ha tornat petit: són estrets els estatuts i és estreta la constitució. I en el terreny ideològic, com podem veure cada dia, no hem avançat ni un mil·límetre: els bisbes, la dreta de sempre, la mediàtica, l'extrema dreta, els jutges franquistes, les forces repressives hereves d'allò, la mentida, la intolerància. Són els mateixos. Si això són les grans virtuts de la transició del senyor Alavedra i dels seus amics del món polític i empresarial, callo. Perquè em sembla que el que volien i volen és això: que la gent calli, que la política sigui un monopoli seu, que els càrrecs siguin vitalicis, que es controli la llibertat d'expressió (de forma indirecta, és clar, comprant accions dels mitjans), que s'oblidi allò que va passar ahir. Que el poble no presenti símptomes de cap mena de malestar, que el poble no pensi, que no hi hagi modificacions del pla establert el 77, i així la dreta espanyola franquista no s'enfadarà. En canvi, a mi em sembla que, si s'indignen, és que anem bé. L'efecte multiplicador de la propaganda els dóna més relleu del que realment tenen.

Alavedra també critica la recuperació de la memòria històrica. Per què no es pot saber què va passar? Per què? Perquè ells no volen, no els interessa, no els convé. A Macià Alavedra, ja li va bé que s'oblidi, fins i tot, allò que passava els anys 80 i 90, quan ell estava en actiu a la Generalitat i el seu nom sovint apareixia pròxim a afers tèrbols de corrupció, com el del jutge Pasqual Estivill. A més a més, tampoc no l'interessa, ni a ell ni a tants altres, que es modifiqui el discurs històric que ells han construït i impulsat. No tots els exiliats van passar penalitats. N'hi va haver de primera classe i de tercera. Carles Fontserè, un dels de tercera, va escriure: 'Segons una estadística elaborada pel SERE, a les companyies de treballadors hi havia 70.000 republicans espanyols. Mentrestant, a Perpinyà el nostre Pau Casals donava un concert en benefici dels mobilitzats francesos'....o....'De fet, els capitosts polítics i els seus incondicionals feien pinya per protegir-se de la massa anònima tancant-li totes les portes'. Més val que no en parlem. Callem i escoltem 'El Pessebre' de Pau Casals basat en un poema de Joan Alavedra, el pare. Mentre llegim les memòries de Macià Alavedra, el fill, 'Entre la vida i la política' , dos conceptes que, pel que sembla, van separats. Què hi ha al mig? La pasta. L'altre pessebre. El de debò.

Editorial