Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/81>

Marta Rojals

31.03.2015

Si me'n queda, de temps, fins a les vuit del vespre

'Ara és l'hora' és un eslògan anterior al popular 'Ara és l'hora' de les samarretes i la ve baixa (que no sé si deveu recordar). Es tracta d'un 'Ara és l'hora' literal: una iniciativa per a impulsar una reforma horària en un nou país deslliurat d'herències franquistes. Perquè els horaris espanyols van ser pensats per a circumstàncies tan modernes com la pluriocupació de la postguerra: el matí de feina es va allargar fins dues hores més enllà de l'hora tradicional de dinar, i la tarda laboral va continuar fins passada la posta de sol. Entremig, dues hores per al descans del guerrer, i qui no tenia jornada partida podia fer hores extres al capvespre. Amb tothom tan ocupat, té: 'cuarenta años de paz'.


Si aquest horari es va mantenir tant de temps sense que se'n ressentís la demografia va ser perquè els treballadors fora de casa disposaven, dins de casa, d'una criada-cuinera-mainadera de franc. Imagina't què no podríem fer tu i jo si, en acabar la feina, ja ho tinguéssim tot fet: el plat a taula, la roba neta, la canalla banyada i enllitada, els pares cuidats i sopats. No ens caldria pas conciliar res: ni la feina amb la família, ni la feina de fora de casa amb les feines de casa. Que aquest sistema funcionava ho sabem perquè, al llarg de la història, ho han provat generacions i generacions d'hòmens i els ha anat prou bé. Fins que ha deixat de funcionar.


Quan les dones es van incorporar al mercat laboral, oh casualitat, va començar la murga de la conciliació laboral i familiar. La cosa més curiosa és que, davant un canvi social tan bèstia, en lloc d'adaptar els horaris al canvi, que seria la solució racional, vam voler encaixar el canvi a cops de mall en un horari pensat justament per a perpetuar les coses. I les empreses vinga a trencar-s'hi les banyes: què deu fallar, amb aquestes dones?; i si els facilitem jornades reduïdes (sous reduïts)?, i si els regalem una congelació d'òvuls?; i si els posem un futbolí perquè s'esbravin de l'estrès? Res no encaixa perquè donàvem per fet que podia canviar tot sense canviar res: vols treballar?, doncs apa, n'ets ben lliure, però les coses són com són.


Deu ser que jo no hi entenc, en assumptes seriosos, però no veig per què ha de ser menys justificat i/o complicat actualitzar els horaris laborals que obligar a canviar els despertadors de tota la població dues vegades l'any, tant sí com no, per un estalvi energètic discutible. Perquè si no et va bé, ja t'hi pots posar fulles: les ràdios i les teles et portaran especialistes que et parlaran de suplements de melatonina i de com fer la transició a l'horari productiu --l'horari important-- amb nadons i gent gran. Que és pel nostre bé, i, sobretot, pel bé de la nostra economia. Fi de l'acudit. Vull dir que si ens prenem tantes molèsties per un bé econòmic, no entenc per què no ens en podem prendre per un bé social.


A banda d'això, ja ho sabeu, l'estat espanyol té la jornada laboral més llarga de l'Europa 'civilitzada' i la menys rendible en comparació. No m'estranya: a l'hora d'anar per feina, no hi ha res pitjor que tenir força hores: bah, si me'n queda, de temps, fins a les vuit del vespre. I afegim-hi encara que diuen que som mediterranis --mediterrani ta mare, amb perdó--, doncs que si el cafetet, que si el dinaret, que si el cigarret, se't fan les tantes i després tot són presses. Però com que a final de mes cobres igual, és possible que allò que no acabis avui ho puguis acabar demà... en hores d'oficina, és clar. Que no se m'interpreti que els assalariats són uns dropos, sinó que les llargues jornades no fan venir ganes de treballar a tot drap: qualsevol que tingui una nòmina sap de sobres, a la seua feina, qui es guanya el jornal i qui no.


S'acaba l'article i no hem parlat de funcionaris ni de teletreballadors, perquè en qüestions d'horaris, a l'un extrem i a l'altre, hi ha poc a dir. En tot cas, la reforma horària és cosa de tots, un bé comú que, com a societat, ens pot fer més sans i feliços: sopant a les set de la tarda, ens estalviem especialistes que ens hagin de dir quins aliments es posen bé i quins no per a una tardana digestió. Amb això vull dir que posar el temps al nostre servei és més natural que anar-hi en contra, ja veus quin descobriment.

Editorial