Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/80>

Pere Cardús

05.03.2015

Duran i Lleida té un pla per al 27-S

Primer va ser el PSC. Ara ha estat Iniciativa. Tothom acaba desempallegant-se de l'ambigüitat per prendre partit a favor de la independència o en contra. ERC va haver de fer net dels dirigents implicats en els tripartits per encarar el procés cap a la independència. CDC va evolucionar a marxes forçades del peix al cove cap al sobiranisme renovant bona part de la direcció i molts quadres municipals. La CUP va fer el salt a la política nacional després d'anys de picar pedra a la base. Els unionistes més descarats van abandonar definitivament 'allò que interessa a la gent' per centrar tots els esforços a combatre la llibertat catalana.


Tots els partits han hagut de moure fitxa assumint les conseqüències de la seva evolució. Tots? No! Hi ha un partit que resisteix victoriosament l'avenç imparable del procés. És un partit petit envoltat d'independentistes. I aquest partit té un cabdill, que s'anomena Josep Antoni Duran i Lleida. Contra tot pronòstic, continua dominant una petita resistència dins el catalanisme que repel·leix una vegada i una altra la temptació d'adaptar-se i acceptar que els temps han canviat i canviaran encara més. Com s'ho fa en Duran? Té una poció màgica que li dóna la força per resistir? Hi ha un druida que l'ajuda?


De fet, n'hi ha uns quants, d'ingredients que ajuden a entendre per què Duran pot resistir al capdavant d'Unió i com a representant de CiU al congrés espanyol sense caure mai. D'entrada, cal tenir en compte que per a fer caure un dirigent no hi ha res millor que una bona derrota electoral. Però ens trobem que Duran no s'ha presentat mai sol a unes eleccions. I quan els resultats han estat adversos, sempre ha tingut excuses per a no haver d'assumir la derrota i anar-se'n a casa. El fet de presentar-se en coalició li ha permès de trobar mil arguments per a donar les culpes als altres. Per tant, un primer ingredient de la poció màgica de Duran és que mai no és responsable dels seus resultats.


Un altre ingredient és molt més clar. Duran va assumir el lideratge d'Unió el 1982. Aleshores era un partit envellit i sense perspectives, destinat a ser engolit pel pujolisme i CDC. La figura de Duran va ser un contrapès amb l'habilitat de fer una cosa que ningú no ha aconseguit al nostre entorn: aguantar viu un partit demòcrata-cristià fins als nostres dies. Tan sols a Alemanya hi ha un referent semblant, però que ocupa l'espai conservador gairebé en exclusiva. Hi ha molts militants i dirigents d'Unió que atribueixen aquest petit miracle a l'habilitat de Duran.


La poció màgica té encara un altre ingredient principal: els atacs exteriors provoquen un efecte pinya dins el partit. Cada vegada que Duran rep crítiques contundents dels altres partits, es desperta una resposta de solidaritat dins les files d'Unió. I molts dirigents de primer rengle, que actualment són crítics amb Duran perquè han entès que el país ha canviat, quan els sobta un atac fan costat al seu màxim dirigent. Forma part de la lògica del sistema de partits que tenim en aquest país. Per tant, un dels mecanismes que té Duran per a mantenir la posició és dir-ne una de grossa quan veu que perd suport intern, esperar l'atac exterior i beneficiar-se de l'efecte pinya.


Amb aquests tres ingredients, la poció màgica de Duran li ha permès d'aguantar trenta-tres anys —que aviat és dit— a la primera línia política a Catalunya i a Espanya. Però Duran sap també que és molt útil per a l'estat espanyol. Quin contendent no voldria tenir un personatge distorcedor d'aquest calibre a les files de l'adversari? A Madrid n'estan encantats, de Duran, i li ho fan notar. De fet, li van concedir un dels càrrecs més llaminers que pot tenir qualsevol diputat a les corts: la presidència de la comissió d'afers estrangers. I vinga a viatjar!


Duran és sincer quan diu que no creu que Catalunya pugui ser un estat independent. Al pas que anem, lluitar contra l'evidència acabarà essent un dret reconegut en la futura constitució. Duran té una missió: impedir la independència. I com s'ho farà? És evident que té un pla. I no m'estranyaria que fos un pla traçat entre dos edificis de la Diagonal de Barcelona. El pla de Duran és el pla de Fainé i de Godó. Mirem d'explicar-lo a continuació.


El 27 de setembre es faran unes eleccions per a dirimir el suport a la independència. Ja no es tracta de drets de decidir, ni de sí-sí, sí-no, ni invents d'aquests. Hi haurà uns partits que faran la independència si tenen la majoria absoluta del parlament. Són CDC, ERC i la CUP. Tota la resta faran l'impossible per evitar-la. Iniciativa ja ens ha dit que vol continuar a l'Espanya que ens tracta com ens tracta. Potser hi haurà alguna formació de la diàspora socialista que també lluitarà per la independència —en coalició amb ERC o sense. Però tothom és conscient que a hores d'ara el resultat és incert i que pot decantar-se per dos diputats o tres. És impossible de predir què passarà, però ningú no va sobrat ni pot fer el valent.


Amb aquesta situació, què pot fer Duran per aixafar la guitarra independentista? Aconseguir aquests dos o tres diputats que decantin la balança a favor d'Espanya. Per fer-ho, té dues opcions: trencar la federació i liderar una candidatura d'Unió al marge de CDC o muntar un invent —Construïm— i anar tot sol amb el suport econòmic i mediàtic que li hagin promès.


Mas, CDC i els independentistes d'Unió s'adonen que és convenient que ho acabi fent sol, sense les sigles i l'estructura del partit de Carrasco i Formiguera. Duran no és un polític especialment valent i diria que no veu gaire clara la seva capacitat de viure a la intempèrie. Ja sabem la resistència que manifesten molts polítics d'abandonar els seus partits quan són conscients que ja no pensen com ells. A la intempèrie dels partits, hi fa fred i a vegades hi plou.


Aquesta és la lluita dels pròxims mesos a Unió. Duran aconseguirà arrossegar el partit cap al precipici? Fins i tot els dirigents més propers a Duran saben que seguir el pla del líder és un camí indeturable cap a la residualitat. No hem de passar per alt que en el consell nacional d'Unió s'ha votat per una majoria folgada actualitzar la proposta confederalista ibèrica dels anys trenta cap a una proposta confederal europea, on Catalunya és un estat més.


És un torcebraç. Duran no para d'enviar torpedes contra Mas i CDC per veure si l'atac és prou fort i pot engegar a rodar el partit. I el president Mas aguanta, amb respostes de Rull, per no donar l'avantatge que cerca l'estadant de la suite del Palace. Sabeu aquell joc de veure qui aguanta més sota l'aigua? Doncs passa més o menys això. Però cal recordar que aquest joc pot acabar tràgicament. Qui serà el primer de sortir a la superfície? Qui perdrà el torcebraç?


Per molts diners i suport mediàtic que pugui aconseguir per fer campanya, Duran sap que li cal gent al territori si no vol fer el ridícul el 27-S. Unió sap que si segueix Duran en el seu viatge, un partit històric del catalanisme acabarà com un ganivet suís multiusos sense ànima ni futur. Mas sap que la victòria de l'independentisme el 27-S pot dependre de pocs vots i que no es pot permetre cap via d'aigua. Tot plegat, si ara fóssim en plena campanya electoral amb una candidatura col·lectiva transversal com va proposar Mas, tot això s'hauria resolt de cop i volta. Però l'aigua passada no mou el molí i cal mirar endavant. Qui guanyarà el torcebraç? Serà valent en Duran després de tants anys d'amagar-se sota les faldilles de CiU? La independència penjarà de tres diputats? Queden tan sols set mesos per a tenir totes les respostes. Set mesos apassionants.

Editorial