Premsa neofranquista i complex d’inferioritat

Una de les coses que més em sorprenen d'Espanya és la premsa. Vull dir l'extrema bel·licositat de la majoria d'aquesta premsa, desproveïda d'escrúpols deontològics i amb una sensibilitat democràtica fràgil com el vernís més fi. Algú va utilitzar, per descriure una d'aquestes capçaleres, la bellíssima expressió 'premsa de ficció'. Exactament. Ara, també em sorprèn bastant la repercussió que aquesta premsa té a Catalunya, fins i tot en sectors d'inqüestionable independentisme. Fa uns quants anys, els catalans que escoltaven i miraven ràdios i televisions rabiosament espanyolistes solien emprar, com a excusa per a fer-ho, l'humor involuntari que es desprenia de les tertúlies més aferrissadament anticatalanes. Era una excusa que semblava amagar un cert masoquisme o que encobria la convicció que, fet i fet, aquells que escopien eren part del poder i que, per tant, tant valia saber què pensaven (el verb 'pensar' aplicat a alguns d'aquests tertulians és una llicència poètica).

Avui, és clar, el panorama s'ha aclarit bastant i sabem que aquesta premsa ja no escup per escopir sinó per exigir l'anihilació política de Catalunya com a nació i dels catalans com a poble conscient de ser-ho. Per això, doncs, em continua sorprenent que molts catalans semblin estar molt pendents de què diu aquesta premsa, que fins i tot en facin circular alguns articles. Un clic a la pàgina web d'un diari, ni que sigui un clic hostil, es comptabilitza com a clic lector i, per tant, repercuteix en les tarifes publicitàries del diari en qüestió. La idea de participar en la prosperitat d'aquesta premsa em fa venir basarda i per això procuro abstenir-me tant com puc d'interactuar-hi. I quan dic premsa neofranquista de Madrid també vull dir premsa unionista de Barcelona.

Ara mateix, però, em contradiré a mi mateix i parlaré de la portada d'un d'aquests diaris, una portada que 'a priori' no té res a veure amb Catalunya (tot i que de fet, sí, és clar, com totes les portades d'aquest diari). Fa uns quants dies que va publicar a tota plana una foto de Barack Obama envoltat de caps d'estat i de govern europeus, entre els quals Mariano Rajoy. El títol de portada del diari era: 'Espanya reforça el seu prestigi internacional.' I així, tot d'una, vaig sentir-me envaït per una mena de sentiment de compassió. Amb tota immodèstia, vaig tenir la convicció d'entendre què sentia sant Francesc d'Assís quan enraonava amb els llops: veia que, rere els ullals sangonosos, hi batia el cor d'un ésser que se sentia incomprès. Perquè, en un país intel·lectualment sa i emocionalment estable, un títol com aquest és inconcebible. Intento imaginar que, per exemple, en lloc de Rajoy hi hagués hagut, al voltant d'aquella taula, la cap de govern de Dinamarca, un país de cinc milions d'habitants. Estic convençut que cap diari danès no faria una portada que digués 'Dinamarca reforça el seu prestigi internacional'. Un país normal, serè, que confia en ell mateix, no proclama que el seu prestigi creix: ho viu com una cosa natural. I si no és del tot natural aleshores posarà la seva dignitat de país a fer veure que ho és i, doncs, a no ostentar-ho.

De manera que la portada d'aquest diari espanyol revela un profund complex d'inferioritat, la frustració de no ser allà on se somnia ser. És el desig infantil de ser aquell que corre més de pressa al pati, aquell que més s'estimen els mestres. Un desig que, en principi, va minvant a mesura que ens encarem a la realitat. O quan ens decidim a iniciar una psicoanàlisi. L'espanyolisme s'alimenta de la frustració de no ser allò que proclama: el primer de tots, el més envejat. Per això li és particularment incomprensible i, doncs, dolorós que la població d'una part del territori que controla vulgui escampar la boira. I com que no entén ni la premissa d'allò que pot ser la voluntat d'independència de tants catalans, no sap com reaccionar, i només ho pot fer com un nin aviciat: amb agressivitat i a deshora.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

L'espanyolisme s'alimenta de la frustració de no ser allò que proclama: el primer de tots, el més envejat

Algunes portades de diaris espanyols revelen un profund complex d'inferioritat, la frustració de no ser allà on se somnia ser