Opinió

 

1/70>

Xavi Sarrià

25.07.2014

Fins que els humiliats deixem de ser-ho

Podria ser un conte, però és un cas real. Un xic presenta el seu treball de final de grau davant un tribunal de la seua universitat. Està nerviós, però alhora satisfet del seu estudi. Creu que és interessant i, encara més, que pot ser útil. Ha escollit un tema sobre el valencià, tot i que ell no és massa diguem-ne 'compromès'. Senzillament li interessa el tema i la llengua que ha parlat a casa des que va nàixer. Quan li arriba el torn, el xic connecta l'USB amb el Power Point i tot seguit comença a exposar per què els xiquets que dominen dues llengües tenen avantatges a l'hora de desenvolupar competències lingüístiques.


Però quan acaba es troba amb cares llargues. I un silenci incòmode. 


—Pues mi hija estudia en castellano y saca buenas notas —li amolla una de les professores del tribunal. Ho diu amb aquell posat d'ofesa, com si no haguera parat atenció als arguments que ha defensat. El xic es queda descol·locat. Prova de defensar-se. Només aconsegueix atiar les feres.


—Los que estudian en valenciano no lo hacen porque amen la lengua, sino por evitar los inmigrantes. 


Ho ha dit un altre professor. Així, pim pam. Sense pèls a la llengua.


—I encima —continua— como estudian 'coneixement del medi' en valenciano, luego no saben que 'fetge' és hígado. 


Però què diuen?, pensa el xic. I damunt tenen la barra d'apel·lar a coneixement del medi, l'única assignatura que es fa en valencià --sense comptar la de llengua-- en el pla educatiu majoritari als nostres centres i que irònicament s'anomena Pla d'Immersió Progressiva (PIP). De fet, el PIP demostra que aquella Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià del 1983 --la primera de la història que legalitzava la nostra llengua a l'escola-- va esdevenir paper mullat perquè a la pràctica, i per decret des del 2011, és un pla que restringeix quasi completament l'ús del valencià.


El xic s'indigna i té ganes de rebel·lar-se, però es conté. Vol acabar magisteri. Vol llicenciar-se. Calma't, no els faces cas, es repeteix. I després d'agafar aire replica que ell defensa les dades del seu estudi, que no és cap qüestió ideològica. 


—Claro —respon la professora—, lo que pasa es que a los defensores del valenciano se os ve demasiado el plumero. I eso causa el rechazo.


Ah! O siga que sí, que per ells no era una qüestió acadèmica, sinó ideològica. I que si estudies els avantatges d'aprendre en la teua llengua els ofens. Vaja, que t'hauries de disculpar. Però que ells, carregats de prejudicis, poden passar-se per on vulguen la formalitat acadèmica  Al xic li costa de contenir-se i prova de respirar fondo, però és incapaç de no pensar com és possible que a la universitat es permeten aquestes actituds; o com és possible que es riguen a la cara de la llengua dels seus avantpassats, que eren llauradors de l'horta de València; o com és possible que encara hi haja els qui creuen tenir el sant dret de refregar-te tota la vida que ací uns van guanyar i uns altres, com ell, sempre hauran de callar i mossegar-se la llengua. Fins que els humiliats deixem de ser-ho, pensa el xic abans d'anar-se'n a casa, llicenciat, i amb el compromís de fomentar a les aules els valors que aquells professors han menyspreat.

Editorial